1r Moviment: Medalles de fang i papallona
Era el mes de desembre de 2020 i eren els meus últims dies de feina a una escola. M’anava per motius de respecte a mi mateixa, necessitava baixar el ritme i cuidar de mi més que mai. Parar. Sortir de la dinàmica frenètica de treball i producció. El cos té un límit i ens avisa quan està patint. Ens avisa. Però quan li escoltem seriosament? Moltes vegades tardem molt en donar-nos compte de que sense ell no viuríem. I aguantem treballar moltes hores al dia, dormir poc, menjar ràpid, fer tot ràpid.
La sortida de l’escola representava per a mi un descans vital necessari, més que mai. Però no volia anar-me sense deixar un regal, a tot l’alumnat que vaig tenir i als treballadors. Un record meu i del Montseny. Va ser llavors quan vaig començar el primer moviment: fer medalles de fang amb el símbol d’una papallona. Junt amb la medalla vaig afegir un trocet de paper amb un missatge que explicava sobre el regal. El vaig escriure al meu idioma, el portuguès, i barrejat amb el català.
Vaig anar a Barcelona a la botiga Papirvm que venen llibretes, bolígrafs, plomes, que està al casc antic a prop de la plaça Sant Jaume. Vaig comprar una matriu per segellar una papallona al fang. Al poble, vaig parlar amb un veï, ceramista, en Toni Medalla, i demanar-li ajuda per fer-les. Vam preparar una barreja de fang, amb una part del Pla de la Calma (altiplà del Montseny on es respira molta calma). Vam fer 300 medalles. Després que van passar pel forn, vaig demanar ajuda a més gent del poble per posar el cordill a la medalla, tallar i enrotllar el paper i lligar-lo al cordill. Va ser un treball de moltes hores, paciència, somriures, i voluntariat de moltes mans.
No només la gent de l’escola va rebre les medalles, sinó també la gent del poble. Em recordo d’algunes reaccions quan les vaig entregar, i va veure gent que es va emocionar molt. D’altres que em preguntaven: “A mi?” I li deia, “Si, a tu.”. Va ser curiós que havia gent que no em coneixia però jo si que els havia vist. I aquestes van ser les persones que més van quedar-se impressionades. “Com pot ser que em regali una cosa si ni em coneix!?”. I es van emocionar molt.
La idea d’aquest regal era i és (per què les vull tornar a fer) sembrar un missatge d’amor i calma a la Humanitat. Alguns em dirien: “No canviaràs mai la Humanitat, és impossible”. Però l’esperança és el sentiment que forma part de mi. I vaig recórrer a la Ciència per poder explicar la possibilitat de canviar la Humanitat amb petits actes. A dins de la Teoria del Caos, podem trobar l’Efecte Papallona que va ser descrit pel matemàtic Edward Lorenz. Aquest efecte explica que si en un sistema es produeix una petita pertorbació inicial, mitjançant un procés d’amplificació, podrà generar un efecte considerablement gran a curt o mitjà termini. En altres paraules, el moviment de l’aleteig d’una petita papallona escalfa l’aire del seu voltant, i així passa igual amb totes les altres papallones, escalfant l’aire i, amb perspectiva i anys, canviant la temperatura a l’atmosfera que podria provocar un huracà a un lloc molt lluny d’on estaven elles.
Tot al planeta està connectat. Tot influencia tot. I els petits canvis, els petits actes, si que poden canviar el món. Aquest era el missatge de la medalla: transmetre amb aquest fang i aquesta papallona el missatge d’amor i calma a les persones. Dos sentiments que necessitem cultivar a l’actualitat. El missatge lligat a la medalla era aquest:
“Esta medalha, de barro do Pla de la Calma do Montseny, foi feita a mão com muito amor e calma. Verás uma borboleta. Ela representa o efeito borboleta descrito pelo matemático Edward Lorenz na Teoria do Caos. Este fenômeno físico explica que os pequenos atos podem transformar o mundo. Esta medalha representa o início deste efeito com os sentimentos de amor e calma. Recorda, estem connectats, com totes les coses al nostre planeta. – Cinthia Pereira (La Costa del Montseny, desembre de 2020)”.
Cinthia Pereira
(La Costa del Montseny, abril 2021)
2n Moviment: Tornant a escriure cartes
Veure’ls. Abraçar-los. Seure i fer una cervesa, riure amb ells. Els trobo a faltar, si. Estan lluny i no ens podem moure com abans. En tinc de records, de tot tipus. Però aquí estic, a kilòmetres de distància, asseguda a la meva cadira i davant meu només hi ha un paper en blanc i un bolígraf.
Aquí vaig començar un nou moviment, en una nit fresca de finals d’hivern aquí al Montseny. Vaig tornar a escriure, escriure cartes. Volia fugir de les tecnologies i de la immediatesa. Volia sentir la calma, fer moure la meva mà esquerra sobre el paper i tornar a contar històries. Emocionar, i emocionar-me. Reviure moments alegres i transcriure’ls al paper i treure un somriure de la persona que els llegirà. Regalar alegria, somriures, moments d’il·lusió. Recuperar aquest acte tan màgic que és escriure una carta. D’escriure poc a poc i amb bona lletra, triant a la memòria els records bonics. Deixar fluir els meus sentiments.
De vegades, també afegia a la carta una foto. Vaig revelar algunes. Algú em podria dir: “Això no és gens sostenible.” I diria: “Tens raó, però quantes coses de les que fem són realment sostenibles? Si analitzes el cicle de vida de tots els productes que en tenim, descobriríem moltíssima informació sobre processos insostenibles.” Vaig voler revelar-les perquè considero que les fotos que fem avui, amb la càmera, amb el mòbil, es queden al món digital, s’acumulen, i ja ni les mirem. Fem tantes fotos que ja no tenen el significat d’abans. I això amb tot. Moltes accions han perdut significat, sentit.
La nostra realitat és tan efímera, voladora, fluctuant, líquida, que ja no tenim temps ni per degustar unes paraules boniques, apreciar lletres escrites a mà, amb delicadesa, amb amor, amb pausa. Ja no escrivim. Com era, i continua sent, bonic el procés d’escriure i rebre una carta. Els temps. L’espera. La il·lusió. La pausa. La cura en cuidar-les. I les ganes de contestar-les!
Vaig escriure més de 20 cartes i continuo escrivint, no pararé. Vull transmetre sentiments i bons records via carta, amb calma i recuperant el romanticisme. Us comparteixo algunes reaccions d’amics i familiars en saber que els arribaria una carta:
“Ala! Que vintage, m’encanta!”
“Solo de saberlo ya me dió emoción!”
“La esperaré con mucho entusiasmo!”
“Que lindo!”
“Que emoción!!!”
“Escribes cartas?!! Que bonito… Me encanta! Es que yo recuerdo cuando mi madre recibía cartas de la Índia. Y cuando ella escribía también me acuerdo… porque a veces nosotras enviábamos dibujos a mi abuela que no conocíamos.”
I també de quan les van rebre:
“He rebut la teva carta, no rebia una des dels 90! Quina sensació més càlida i confortant! Et contestaré!”
“É a carta mais bonita que recebi até agora na minha vida!”
“Recibí tu carta y me emocioné tanto!!!!!! Que hermoso regalo!!!”
“Uuueee he rebut la teva carta! No saps quina il·lusió! I taaant que et contestaré la carta!”
“Bon dia, molt bonica la carta, m’has fet emocionar.”
Cinthia Pereira
(La Costa del Montseny, abril 2021)
