Aquesta que acabem de passar ha estat, per a mi, una Setmana Santa una mica estranya, sota el signe de la soledat (de la soledat volguda, em cal aclarir-ho). Els primers dos dies i mig, fora del país, trescant per terres basques i riojanes amb una bona amiga. I, de tornada al Penedès, cinc o sis dies sol a casa, escapant-me de tant en tant fins a alguns dels meus bars o cafeteries preferits, totalment concentrat en la feina —feina diversa, que, per sort, no m’avorreix mai—, absort en la pantalla il·luminada del meu ordinador i, encara més, en les pàgines il·luminades dels meus llibres predilectes, uns dies de pau i poca fressa, sense la urgència d’haver de complir terminis de lliurament de mones, lliure del tot d’altres compromisos familiars. Tranquil·litat absoluta, per tant: un estat de la vida de maduresa que, per als solitaris compulsius, ens fa el mateix efecte que l’aigua de maig als boscos assedegats. (El diumenge 28 vaig sortir a córrer i em vaig trobar amb una parella i el seu fill petit que anaven en bicicleta. Arribats ja a la vila, van aparcar les bicis i van entrar en una botiga de precuinats, i allà van encarregar un pollastre i mig a l’ast. De sobte, vaig pensar que aquest nivell dominical de la vida familiar m’ha estat sempre (per fortuna) desconegut, i que he anat fent la meva existència sense gaire més companyia que la dels fills, quan ronden per casa, i, per damunt de tot, sense els esgarrifosos pollastres a l’ast formant el plat principal dels meus àpats festius.)
Recupero el fil de l’escrit. Hi va haver, però, en aquest pla de les meves vacances de Pasqua, una excepció: un dia social, per entendre’ns. El Divendres Sant vaig acompanyar una colla d’amics de Santa Coloma de Farners en una visita guiada al Museu de la Vida Rural. Entre ells hi havia el bon amic Pep Solà, biògraf de Vinyoli. I la seva dona, sa germana, parelles i amics. Vuit, en total. Després de la visita, llarga, al museu, teníem taula encarregada en un restaurant de la plaça major de Prades. I hi vam fer cap. Tard, perquè ens ho vam prendre tot amb filosofia. Estàvem de festa.
No sé quant feia, ara, que no m’arribava a Prades. Potser set o vuit anys. Em sembla que la darrera vegada havia sigut aquell any que va nevar, a Prades i arreu, amb una certa intensitat. Llavors m’hi acompanyaven els meus fills, que encara eren petits, i una dona que vaig estimar, que ja era gran.
Divendres feia un dia lleig, ni carn ni peix, i nosaltres vam anar seguint pacientment la carretera que, des de l’Espluga, mena fins a la nostra eventual destinació gastronòmica, carretera —com diríem per aquestes contrades— plena de tombs i retombs. Preciosa, i també molt pesada, francament (sobretot quan tens gana i no acabes de tenir la certesa que, arribant tres quarts d’hora tard, t’hagin guardat la taula). Vam entrar al poble, el més enlairat de la zona, i de seguida en vam distingir el característic color vermell de la pedra. Ens va costar molt aparcar, perquè Prades és un privilegiat objectiu turístic, ple a vessar de pixapins (que, en la versió tarragonina, no sé pas com se n’hauria de dir). Suposo que a la gent, als hipotètics visitants o turistes, els fa gràcia això que sigui una raresa: una localitat tan encimbellada enmig d’una plana com la del Camp. Deia això de la pedra vermella, però, i de cop vaig recordar un llibre formidable, Teatre de la natura (Paisatges i marines, botànica i zoologia), d’Antoni Rovira i Virgili, la primera edició del qual (La mirada, Sabadell, 1928) vaig aconseguir, no fa gaires mesos, a la llibreria antiquària de Xavier Lloveras: una col·lecció d’estampes literàries, algunes de dedicades a belles viles i paisatges de l’ànima, la majoria de les quals publicades, per primer cop, en el diari La Publicitat. El capítol que m’interessa es titula “Vila de Prades vermella…”, i hi llegim fragments magnífics com aquest:
“A mesura que us hi acosteu, en la clapa es destrien les formes de les cases, i la vermellor s’accentua. És el vermell fosc —color de mares de vi—dels carreus amb què l’església i la majoria de les cases de la vila han estat bastides. Dels estrats de pedra esmoladora que serveixen de solera a les edificacions i que són visibles pels voltants, n’han sortit els murs rogencs que donen a Prades un especial caràcter. Sota el sol fort i dins l’aire clar, Prades vermelleja com un foc de brases.”
Per endevinar-hi el foc de brases, divendres —el dia que jo, de petit, solia enfrontar-me a la inquietant tradició de les professons de Setmana Santa a la Selva del Camp— hauria calgut que, en lloc d’aquell aire calitjós que patíem, d’aquella llum més aviat bruta, com empolsegada, haguéssim tingut una claror transparent de capvespre en un dia net com un vidre.
A Prades, l’escriptor i polític i la seva colla hi topen un brivall faltat, “un adolescent amb negra barba verge, vestit amb una llarga bata de noi, per sota la qual només es veien els mitjons i les espardenyes. Quina barreja d’home i infant!”. Un ximple, en definitiva, un exponent de la “humanitat tràgica”, segons l’autor. Prades és un poble —continuo seguint-lo— en què n’hi deu haver més d’un i més de tres. Molts pradencs mostren, en el rostre, “signes d’ancestrals privacions”. L’afirmació sembla una mica agosarada. Però Rovira hi insisteix, i, a la seva manera, la justifica: “Penseu —em deia un altre dels nostres companys— que aquest poble de pagesos, de llenyaters i de carboners, ha viscut durant alguns segles menjant pa de sègol: tot just ara comencen a alimentar-se una mica millor”. Ja ho tenim doncs, ja hem arribat al cap del carrer: el pa de sègol (a banda l’alimentació escassa, val la pena apuntar-ho) fa l’ésser més feble, menys dotat de llum i d’enteniment. I jo que en menjo tant, des de fa uns quants anys: pa de sègol i d’espelta, els meus preferits! Com arriba a canviar, la consideració —i la reputació— dels aliments!
Més enllà de l’anècdota, vam fer cap a Prades, doncs, on ens guardaven la taula, i vam dinar-hi moderadament bé, servits per una cambrera romanesa que entenia el català amb unes notables dificultats. Quina importància que té, la literatura, per conformar els paisatges de l’ànima! A Prades no hi vam veure cap ximple, però sí una munió de guiris molt ben equipats (pràcticament com si estiguessin a punt d’assaltar algun pic del Pirineu). Escriu l’autor tarragoní que els veïns han cobert de calç les façanes de la plaça, han disfressat la pedra roja. Però, des de fa dècades, aquestes façanes tornen a ser, en gran mesura, d’aquell peculiar color vermell que els dóna la pedra del lloc, sabedors —veïns i membres del consistori— que això fa bonic, fa singular, fa pintoresc; i que, entre alguns altres atractius de la vila, també aquest color encès de la pedra fa venir els visitants (això és, els calés) a carrera feta.
