Arriba un nou octubre, que no és octubre. Ens duu la llum de biaix i el canvi de temps. Un abril que no va ser abril, un maig que no va ser maig… Molts mesos, tants, masses… suspesos, incerts, errants. Una realitat desajustada i una pregària: que el desajust sigui transitori. Res a témer. Només és que el mon conegut s’està transformant, transmutant, desintegrant.
I que potser d’això va la vida. De canvis. Dels canvis i de com ens adaptem, com els acceptem, com fluïm en ells, però sobretot de com ens hi podríem fondre.
Durant el confinament Algú em va regalar una bella i antiga definició de disrupció que explica que és: com el vent travessant els núvols i creant noves formes. Definició brutal perquè parla del canvi inevitable i que sorgeix de dins. Però sense trencar. La metamorfosi de la realitat sense resistència, sense patiment.
I és que potser també va d’això la vida. De ser vent. De moure’s suaument i transformar el teu voltant.
Però ens fa certa angúnia responsabilitzar-nos d’alterar el dia a dia, i la idea de canviar ens és sinònim d’arriscar molt, tot, massa… Ens incomoda assumir i ens aterra fracassar. Per això, per tal de no canviar i seguir aferrats a una existència coneguda ens vendríem l’ànima al diable. I és que es necessita valentia per poder donar-li el tomb al relat i a la realitat quan ja no ens apanyenº. I se’n necessita molta per seguir endavant, assertivament, quan la terra tremola sota els teus peus. I se’n necessita massa per no renunciar a tu mateixa. I es necessita tota la valentia del mon i del més enllà per desobeir a un sistema.
Sí, mantenir les conviccions pot sortir molt car, però potser d’això va la vida. De mantenir vius els principis. De no permetre que posar preu a les teves conviccions sigui una manera de sobreviure.
Aquest 2020 serà, possiblement, un dels anys més maleïts de les últimes dècades. El desig col·lectiu i metafòric de voler escapçar l’any com si mort el gos, morta la ràbia, és comparable a voler despertar d’un malson quan la realitat ens disgusta, és la negació, la no acceptació, la primera fase del dol. Però si ens aferrem a realitats obsoletes, sempre anirà pitjor. Hem caigut al buit i tanquem els ulls.
És hora d’obrir-los. D’esbatanar-los, d’omplir d’aire els pulmons i que de les conviccions ens surtin ales. És hora de bufar i d’aletejar, de ser valents, de transfigurar l’entorn, de mantenir-nos fidels a nosaltres mateixes i desobeir molt, tot, massa… perquè la vida va d’això.
Perquè com canta #txarango, som de vent i ales.
_____________
Accepcions del verb apanyar en valencià:
Apanyar 1., v.intr. Ser útil, fer servici. El ganivet que m’has donat no m’apanya, en necessite un de més gran. 2., v.intr [col.loq.] Complaure, agradar, semblar bé. Si no t’apanya la resposta, t’aguantes.
