Com si fos ahir, però han passat disset anys i escaig. Era principi de curs. La meva amiga Agnès vingué a recollir-me a Plaça Universitat just en haver acabat les classes de literatura medieval, lingüística o qui sap quina assignatura i enfilarem amb el cotxe de lloguer cap a Porrera. No hi havia estat mai, al Priorat. N’havia sentit a parlar, de petita, com a zona productora de vins a doll. I des de feia alguns anys semblava que a la zona hi havia un cert rebombori vitícola. Aleshores jo encara no havia decidit dedicar-me al vi, però el cuquet ja començava a despertar-se. La tradició familiar pesava més que la fonètica o la sintaxi catalana. L’objectiu era clar. Anar a fer la verema i descobrir Porrera, que la meva amiga ja coneixia des de feia uns anys arran de l’agermanament del poble amb el nostre, Porreres. El zigzag de la carretera ja em captivà, i aquelles 48 hores foren tan intenses que mai més m’he pogut deslligar de Porrera, de la licorella, del seu paisatge, de la seva gent i els seus vins.
Disset anys de molts canvis al Priorat, disset anys de molts canvis a Mallorca, disset anys que m’han fet tornar una mica més gran i m’han duit a dedicar-me en cos i ànima al vi. I amb aquests disset anys no sé quantes vegades he tornat a Porrera: per la festa Major, al Tasta Porrera, a fer algun cap de setmana, a la darrera de fadrina que m’organitzaren les meves amigues… ja n’he perdut el compte. El Priorat encisa, i el nostre camp base, Porrera, em fascina: el Cafè antic, l’ermita de sant Antoni, l’olor de vi, el Cortiella, l’Edu, el Donato, l’Isabel de Cal Porrerà, en Salus, la Maria Sangenís i en Roger, en Josep Grau que ja no hi és… i tantes altres bellíssimes persones que ens han obert al porta de casa seva, ens han fet lloc al cafè, ens han saludat i ens han robat el cor amb la seva senzillesa i humilitat.
Disset anys després hi he tornat, i aquesta vegada amb una amiga molt especial, amb na Mireia de Can Majoral. Som amigues des dels tres anys, i casualment les dues feim vi a Mallorca. Molta gent ens demana com podem ser tan amigues si som competència; no ens cansam d’explicar que no som competència i que la nostra amistat està part damunt el vi, que ja és difícil.
Amb tots aquests anys no havia anat mai al tast de carinyenes de Porrera… i enguany els astres s’han alineat per poder-ho fer. I com aquella vegada fa disset anys, en comptes de baixar cap a Porrera amb n’Agnès ho he fet amb na Mireia, amb una caravana, deixant de tenir un “camp base” i aprofitant els avantatges que aquest sistema ens brindava per l’ocasió . Poder tastar vins i dormir “sur place”. I quina experiència, quin cap de setmana més rodó. La màgia del Priorat ens ha tornat acompanyar. Tast de carinyenes, tast amb Llops passat per aigua, Fira del Vi de Falset, el tast de Cal Compte a Torroja, sopar improvisat al Celler de l’Àspic i la immensa generositat dels companys i amics que ens han obert el celler. Aquestes visites robades entre estones per xerrar de paisatge, de vins, d’històries al darrera les botelles… Gràcies Albert, gràcies Oriol, gràcies Joan, gràcies Ruth… gràcies a totes i tots els que ens heu fet sentir com a casa i ens heu fet redescobrir la màgia de la licorella, de la garnatxa, la carinyena…
Un cap de setmana que ens ha fet recordar, una vegada més, que quan decidírem pujar al tren d’un món complex i enreveixinat també pujàrem al tren que ens duu a un món apassionant, obert, divers i plural. Perquè el món del vi és el món de les persones, del paisatge i la comunicació.
