El concepte de paisatge ha anat esdevenint una qüestió d’actualitat social, passant de la teoria a la pràctica, d’una concepció més aviat estètica a la comprensió de les seves múltiples connotacions, i a la planificació del territori quotidià. Les preocupacions per la gestió i la millora dels paisatges quotidians han passat d’afectar a les administracions i governs, a preocupar les comunitats locals, que passen a entendre les implicacions que té el fet de mantenir l’harmonia i el significat del seu paisatge, com a garantia per millorar la qualitat de vida.
La integració del paisatge com a eix transversal va sorgir en un context d’inquietud per trobar solucions als conflictes territorials, i davant la necessitat de reconèixer i diferenciar els territoris, aprofitant l’oportunitat de la participació ciutadana. Els governs van trobar en el paisatge una eina per canalitzar aspectes que fins aleshores, havien rebut un tractament parcial o sectorial. El concepte de paisatge, permetia treballar de forma transversal i multidisciplinària, implicant també a la població.
Sense la pretensió de ser exhaustiva, he volgut mirar enrere i recuperar el que segons el meu punt de vista van ser les idees clau que van suposar un punt d’inflexió en la planificació del paisatge, encara avui vigents i d’actualitat.
El Conveni Europeu del Paisatge, pioner encara avui
L’any 2000 es va signar a Florència el primer tractat internacional específicament dedicat al paisatge, el Conveni Europeu del Paisatge (CEP), resultat del grup de treball creat el 1994 en el marc del Congrés de Poders Locals i regionals del Consell d’Europa i fruit de la creixent inquietud pel concepte i la diversitat d’enfocaments.
L’objectiu general del CEP era, i continua sent, encoratjar les autoritats públiques a adoptar polítiques i mesures a diferents escales per a protegir, gestionar i planificar els paisatges arreu d’Europa, amb la finalitat de conservar-ne la qualitat i fer que la resta d’actors socials prenguin part en les decisions públiques que hi estan relacionades. En l’actualitat, ha estat ratificat per part de 38 països.
El CEP va representar un pas decisiu en favor de la creació del dret al paisatge, com a part substantiva del dret a una vida digna i al benestar de les poblacions. Es plasmava així, la preocupació per assolir un desenvolupament sostenible tenint en compte el rol que pot jugar-hi el paisatge en l’esfera cultural, ecològica, social i econòmica, i la seva contribució en la creació de les identitats locals.
Per actuar sobre el paisatge, a l’article 1 del CEP es proposava una triple actitud, nova aleshores: protecció, gestió i ordenació. Aquest fet implica una visió dinàmica del paisatge i el rebuig a la mera congelació dels paisatges existents. Així, el CEP prenia l’actitud d’acompanyar les transformacions dels paisatges de forma que es garanteixi la seva qualitat i caràcter, mentre es desenvolupen, evolucionen o canvien. A més, posava especial èmfasi en els paisatges de nova creació i també en aquells més degradats, amb l’objectiu d’ordenar-los, reestructurar-los i/o dotar-los de significat mitjançant intervencions paisatgístiques. S’evidenciava així, la necessitat de tractar els paisatges quotidians, ordinaris, urbans i periurbans, en definitiva, els paisatges on viu o hi viurà la major part de la població. Fet decisiu que va permetre incorporar tot tipus de paisatges que anteriorment mai havien estat considerats des d’aquesta perspectiva, o que fins hi tot no eren considerats “paisatge”.
La Llei de paisatge de Catalunya, pionera en l’aplicació del Conveni Europeu del Paisatge
Catalunya va esdevenir una regió pionera en l’aplicació del CEP. Només dos mesos després de la seva aprovació, al desembre de l’any 2000, el parlament català es va adherir al CEP, essent la primera cambra no parlamentària en fer-ho. Aquest fet, juntament amb les polítiques paisatgístiques desenvolupades, l’ha convertit en una regió referent a Europa.
A partir d’aquell moment, l’anterior Departament de Política Territorial i Obres Públiques (DPTOP), va començar a treballar en una llei que establís les bases per a la protecció, gestió i intervenció dels paisatges de Catalunya i, al mateix temps, creés els instruments necessaris per sensibilitzar i educar la població, els equips tècnics i la classe política. Cinc anys després es va aprovar la Llei 8/2005, de 2 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge.
Fins aquell moment, les referències al concepte de paisatge mostraven una perspectiva més aviat proteccionista i adreçada a paisatges excepcionals i/o singulars, deixant de banda els paisatges quotidians i ordinaris, seguint la tradició de conservació del patrimoni històric i monumental, i de protecció d’espais naturals de valor excepcional. Amb el desplegament de les polítiques de paisatge, es va passar a reconèixer per primera vegada que els valors naturals, culturals, econòmics i identitaris del paisatge i, el més important, de qualsevol paisatge, són els elements essencials a tenir en compte per a l’ordenació i gestió del territori.
Els esforços que es van fer per a posicionar el paisatge a l’alçada d’altres temes com l’arquitectura i/o el medi ambient van ser considerables. Per un costat, es va crear la Direcció General d’Arquitectura i Paisatge, ja desapareguda i, per l’altre, l’Observatori del Paisatge de Catalunya, creat l’any 2004 com a ens d’assessorament de l’administració catalana i de conscienciació de la societat en general en matèria de paisatge.
Els catàlegs i les directrius del paisatge: coneixement, objectius, participació i planejament
D’entre els instruments previstos per la Llei de paisatge, val a destacar els catàlegs del paisatge. Emmarcats en l’àmbit territorial de les 7 vegueries, amb l’objectiu de correspondre’s amb els 7 plans territorials parcials, els catàlegs havien d’esdevenir els instruments clau connectar el planejament territorial i l’urbanístic amb la planificació, gestió i ordenació del paisatge, en sentit ampli. Tal com diu l’article 10 de la Llei de paisatge, els catàlegs són els documents de caràcter descriptiu i prospectiu que determinen la tipologia dels paisatges de Catalunya, identifiquen llurs valors i llur estat de conservació i proposen els objectius de qualitat que han de complir.Els catàlegs, actualment aprovats en la seva totalitat (el darrer ha estat el de les Comarques Centrals, aprovat al juliol del 2016), han aportat un important coneixement dels paisatges de Catalunya, anant més enllà de ser “un simple inventari d’espais, valors o elements”. Tal com afirmava Pere Sala, “els catàlegs de paisatge són les eines que permeten conèixer com és el nostre paisatge i quins valors té, quins factors expliquen que tinguem un determinat tipus de paisatge i no un altre i com evolucionarà en funció de les dinàmiques econòmiques, socials i ambientals”. Així, per tant els catàlegs han suposat un pas endavant en la concepció dels llocs, la seva idiosincràsia i la seva comprensió amplia, obtenint molta més informació, sobretot qualitativa, per permetre una millor planificació, gestió i ordenació del paisatge.
Amb l’elaboració dels catàlegs, a més, es van identificar i detallar les 134 unitats de paisatge existents a Catalunya i es van definir objectius de qualitat paisatgística (OQP), a escala de tot Catalunya, per catàleg i per unitat de paisatge. Els OQP, eina establerta pel CEP i recollida a la Llei de paisatge, expressen les aspiracions de la col·lectivitat responent a la pregunta Quin paisatge volem?, orientant així les actuacions a emprendre en el futur.
Un aspecte a destacar va ser la incorporació de la participació ciutadana en tot el procés dels catàlegs. A banda d’una oportunitat per detectar el caràcter més perceptiu del paisatge, va esdevenir l’eina per aconseguir la implicació i la corresponsabilitat de la societat en la gestió i la planificació del paisatge. Tal com va dir Joan Nogué, “gràcies al desenvolupament de processos de participació ciutadana, [els catàlegs del paisatge] també recullen com és el paisatge que vol la societat a més de posar en evidència factors més intangibles del paisatge que difícilment es podrien identificar únicament amb el treball d’experts”.
Un nou instrument, les directrius de paisatge, havien de representar el mitjà a través del qual s’integrava, per primer cop, el paisatge en la normativa de planificació territorial de Catalunya, basant-se en els catàlegs del paisatge i incorporant normativament les propostes dels OQP.
No obstant això, la formulació de les directrius de paisatge presentava certs condicionants. Calia que aquestes es centressin en els aspectes estrictament paisatgístics de l’escala territorial, i concretament en les regulacions pròpies de l’escala de planejament territorial dels plans territorials parcials o els plans directors territorials, on s’incorporaven, sense interferir amb altres instruments sectorials.
Així, es van elaborar dues tipologies de directrius del paisatge. Per un costat, les directrius genèriques, definides seguint els criteris anteriorment esmentats i que fan referència als components del paisatge: la geomorfologia, l’aigua, la modelació agrària, les fites visuals i fons escènics, l’extensió urbana, les construccions aïllades, les infraestructures lineals, les àrees especialitzades, els espais degradats i els miradors i itineraris. I per l’altre, les directrius específiques què, aquestes sí, havien de partir de l’adequació i incorporació dels objectius de qualitat paisatgística dels catàlegs del paisatge corresponents a cadascun dels àmbits de planificació. Finalment, però, no tots els plans territorials parcials aprovats van disposar de les directrius específiques, generant diferències entre els plans.
La política de paisatge avui: paisatge i món local
Darrerament, hi ha hagut canvis pel que fa a les polítiques de paisatge. Per exemple un canvi important va ser la desaparició de la DG d’Arquitectura i Paisatge, i posteriors canvis d’organigrama fins a situar avui les responsabilitats sobre qüestions de paisatge al Servei d’Acció en l’Hàbitat Urbà, mantenint un pes important en l’Observatori del Paisatge pel que fa a la continuació i seguiment del desenvolupament d’instruments de paisatge i en termes de difusió, educació, sensibilització i recerca.
Des de l’administració, a través de l’avaluació dels estudis d’impacte i integració paisatgística (EIIP), es continua vetllant pel compliment de la normativa i per evitar la proliferació d’actuacions i projectes en sòl no urbanitzable, que malmetin els valors del paisatge o en deteriorin la seva qualitat, garantint una correcta integració que minimitzi l’impacte paisatgístic. Així mateix, la voluntat de distingir el paisatge i donar-lo a conèixer com un element cabdal dels nostres pobles i ciutats, segueix estant en l’actualitat de l’agenda política catalana, fet que es mostra amb la implicació directa de la Direcció General d’Ordenació del Territori i Urbanisme, en alguns afers de caire polític o estratègic referits al paisatge.
Ens trobem en un moment de nous canvis pel que fa a la planificació territorial, que passen pels debats i treballs sobre una nova Llei de Territori, que ha de substituir per incorporar al seu redactat l’actual Llei d’urbanisme i la Llei de paisatge, entre d’altres. Legislació que vol ser més estratègica, i on el paisatge hi pot tenir un bon encaix. Però també donant més a la gestió local, on el paisatge encara no hi ha arribat de forma normativa. Un moment on les unitats de paisatge estan començant a prendre força com a unitats clau pel desenvolupament de les polítiques de paisatge i no només això, sinó per la gestió del territori.
Principis, catàlegs, plans i directrius han assentat les bases pel coneixement del nostre paisatge a escala regional, a vista d’ocell, arribant a concretar objectius i accions a dur a terme per unitats de paisatge, i arribant a incorporar el paisatge en la normativa territorial. Sense menystenir tot aquest esforç, i valorant-ne la innovació, ara ens plantegem com passar a l’acció.
Les cartes del paisatge, instrument, de caràcter voluntari, també recollit a la Llei de paisatge i que té com a objectiu fonamental la concertació d’estratègies entre agents públics i privats per a acomplir actuacions de protecció, gestió i ordenació del paisatge que tinguin per objectiu mantenir-ne els valors, poden representar una bona oportunitat. Instrument de compromís i de vocació participativa, en un primer moment se’n van començar a desenvolupar diverses, no totes actives actualment: Carta del Paisatge del Priorat, del Berguedà, Vall de Camprodon, de l’Alt Empordà, etc. Avui, una nova “fornada” de cartes, i també de plans de paisatge (figura assimilada a la carta, però per ara no recollida legalment), apareixen amb força com a eines que han de permetre una gestió efectiva d’un territori concret, des del món local, pel món local, i amb la participació de la ciutadania, portada fins a la voluntat que siguin els propis agents els impulsors i executors dels programes d’actuació.
El salt a l’escala local, i el pas a l’acció, semblen els següents passos lògics per continuar la tasca empresa des d’abans del CEP, i aconseguir també ser proactius en la recerca d’una millora de la qualitat de vida que passi pel reconeixement del nostre paisatge quotidià amb tot el seu valor propi.
Figura: Esquema bàsic dels instruments de la Llei 8/2005, de protecció, gestió i ordenació del paisatge. Font: Cortina, A. (2009). “Les cartes de paisatge a Catalunya”. A: Nogué, J.; Puigbert, L; Bretcha, G. [eds.]. Ordenació i gestió del paisatge a Europa. Plecs de Paisatge: Eines. Olot: Observatori del Paisatge de Catalunya.
________________________________________________________________
Referències:
Cañellas-Boltà, S.; et. al. (2006). La gestió pública del paisatge a Catalunya. Projecte NORCAT. Barcelona: Centre for the Study of the Sciences and the Humanities (SVT), Universitat de Bergen i Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA), Universitat Autònoma de Barcelona.
Nogué, J., Sala, P. (2009). “Los catálogos de paisaje de Cataluña”. A: Busquets, J.; Cortina, A. [coords]. Gestión del paisaje. Manual de protecció, gestión y ordenación del paisaje. Barcelona: Ariel Patrimonio.
Sala, P. (2009). “Els catàlegs de paisatge de Catalunya”. A: Nogué, J. et. al. [eds.]. Ordenacio i gestió del paisatge a Europa. Plecs de paisatge: eines 2. Olot: Observatori del Paisatge de Catalunya.
Cortina, A. (2006). “La ley de protecció, gestión y ordenación del paisaje de Cataluña”. A: Mata, R.; Tarroja, A. [coords.] El paisaje y la gestión del territorio. Criterios paisajísticos en la ordenación del territorio y el urbanismo. Col. Territorio y Gobierno: Visiones, 5. Barcelona: Diputació de Barcelona.
Zoido, F. (2006). El Convenio Europeo del Paisaje. Artícle inèdit, propera publicació.
Esteban, J. (2010). “Les directrius del paisatge”. A: Nel·lo, O.; Busquets, J.; Hom, C. [dir. i coord.]. La política de paisatge a Catalunya. Guia d’integració paisatgística, 4. Barcelona: Generalitat de Catalunya.
Nel·lo, O. (2004). El paisatge i la gestió del territori. Revista Perspectives Territorials núm. 6, p. 13-15. Departament de Política Territorial i Obres Públiques.
Webs:
http://territori.gencat.cat/ca/06_territori_i_urbanisme/sol_no_urbanitzable_i_paisatge/
http://www.catpaisatge.net/cat/index.php
http://www.coe.int/en/web/landscape
