Si m’ho haguessin dit fa un parell d’anys no m’ho hagués cregut. Cua de parlaments, governs i institucions acadèmiques d’àmbit regional i estatal declarant l’emergència climàtica. Ha calgut una nena de 16 anys, la Greta Thunberg, per a impactar en el punt de flotació de la rutina benestant d’aquells que decideixen, legislen i dissenyen el nostre futur. I és que confesso, després de 30 anys dedicant-me professionalment a la lluita contra el canvi climàtic (quan vaig començar li dèiem escalfament global) i en els darrers vuit anys en llocs de responsabilitat tècnica-política, no vaig ser capaç ni de convèncer al meu Govern que la reducció d’emissions requeria entendre que calia intervenir en el nostre model energètic i, el primer pas per a fer-ho era integrar les polítiques energètiques i climàtiques en una estructura d’estat. Això era fer país, un país amb visió de futur.
De fet, encara hi ha qui es pensa que parlant d’economia circular, de reciclatge, de menjar una mica menys de carn, mirar de tancar la llum i de tenir aprovat pel govern una Pacte Nacional de Transició Energètica en tindrem prou. Però sembla que la cosa no anirà per aquí.
El passat mes de setembre tingué lloc la darrera cimera de les Nacions Unides a Nova York, el seu Secretari General, l’Antoni Guterres, va fer un toc d’atenció a tots aquells que pensaven participar-hi, molts d’ells per fer-se la foto i dir que hi eren, que aquest cop no s’hi anava a parlar, que ja ho tenien tot dit. Aquest cop la cimera climàtica només es donaria veu a qui pogués presentar i fer públiques les accions concretes que havien aprovat i pressupostat els seus respectius governs. Alhora els va recordar que l’energia és responsable de més del 80% de les emissions de CO2.
En altres paraules, qui no portés un “power point” amb mesures per eliminar la dependència del petroli, del gas natural i del carbó, poc tindria a aportar a l’audiència. Suposo que a aquesta contundència hi va tenir molt a veure la mirada atenta de la Greta que, sincerament, escoltant el que es va dir, no es d’estranyar que penses que tots aquells dirigents estaven prenent el pèl i el futur a tot el jovent.
No hem entès res, ens pensem que amb petits retocs del que fem i amb uns minuts més de cobertura de la nostra televisió ja podem anar amb el cap ben alt. Això si, amb una forta càrrega gestual declararem l’emergència climàtica. Clar que, els de l’altre extrem també hi són i no estic parlant dels negacionistes sinó dels que ens amenacen que per reduir les emissions caldrà que ens tornem omnívors ( la carn contamina molt, diuen) i que tornem a l’era de les cavernes.
Ni els uns ni els altres. La Greta té raó, tenim la tecnologia per a fer la transformació energètica imprescindible per fer front a la necessària reducció d’emissions però, per a que s’entengui el perquè de la nostra inacció cal afegir-hi un repunt: en la transició energètica no es tracta d’afegir instal·lacions renovables a la generació d’electricitat, ni tampoc de cotxes elèctrics al parc automobilístic existent sinó de substituir el que tenim i a poder ser, a canviar-ne el control de la seva propietat. La diferència pot semblar subtil però no ho és. Afegir més peces al model energètic vigent no fa trontollar la cadira a ningú, tothom pot seguir en posició de confort gestionant la rutina i inaugurant alguna nova instal·lació neta que els permeti sortir en premsa. Substituir vol dir enfrontar-se al tancament del negoci principal de les empreses petroleres ( a Catalunya també en tenim i a Tarragona tenen una gran concentració de poder), canvis radicals en el sector automobilístic, plantejar-se el perquè la xarxa elèctrica no és un servei públic tot i pertànyer en un 98% a una empresa on l’estat italià n’és majoritari ( per cert, l’aigua si que ho és). En resum, un seguit d’incomoditats per les que no estàvem preparats i el nostre “power point” es va quedar curt
