Poemes d’amor i una cançó desesperada pels nostres paisatges

Ja fa temps vaig publicar els 20 poemes d’amor i una cançó desesperada per l’Enoturisme a la revista Hosteltur. Era l’any 2011[i] !!!

El passat mes d’octubre vaig tenir la sort, un any més, de participar a l’esdeveniment més gran de promoció enoturística que es fa a França. Més de 400 operadors turístics de França i d’arreu del món ens reunim per conèixer les diferents destinacions i les novetats que la indústria enoturística del país veí ens pot oferir a tots els nostres clients que es vulguin desplaçar a conèixer la seva cultura a través de la seva gastronomia i vins. És el que anomenem un workshop indirecte.

Són dies de convivència, d’aprenentatge i de nous coneixements, de trobades i de noves coneixences, una oportunitat per a tothom que hi participa. A Ocio Vital – Food Wine Tours no ens els perdem mai, l’organització és impecable, els viatges de familiarització estan molt ben dissenyats i ens venen el territori de forma molt atractiva i sempre en surten contactes interessants. És un veritable plaer tenir el privilegi d’assistir-hi.

Enguany he tingut l’oportunitat de visitar l’Alsàcia i Bordeux[i] i com deia la frase, de l’Henry Miller: “El nostre destí mai és el lloc, sinó la forma de veure les coses” i un cop més, aquest viatge ha estat transformador per això he decidit compartir-ho amb tots vosaltres.

L’Alsàcia em va captivar, és impossible que no ho faci. Els pobles són serens, els paisatges estan cuidats, l’urbanisme està endreçat, manté les essències i l’originalitat. El savoir faire francès impregna també la seva atenció al visitant. Tot és amable, tot és plaent.

Em va recordar la Toscana, que quan la vaig visitar vaig pensar, tot això que veig i gaudeixo és el fruit d’una decisió ferma d’una societat benestant que ha tingut el sentit estètic de preservar els seus paisatges com un bé comú, siguin els urbans o els rurals. Una voluntat ferma de gaudir del que és bonic, del que transmet la bellesa quan la contemples.

No cal recordar que Catalunya també va viure un sentiment similar durant la renaixença, on va quedar com a vestigi i patrimoni el Modernisme, que tants beneficis ens ha aportat a tots.

La síndrome d’Stendhal [ii]no és una raresa, és quelcom que tots experimentem quan la bellesa ens captiva de forma inesperada. És un plaer per als sentits, un gaudi en tots els sentits. És una exaltació del benestar físic i emocional.

Era tan agradable passejar per aquells pobles que no saben si són francesos o alemanys però que se senten profundament alsacians. Era tan relaxant, tan captivador que em vaig dir, hi haig de tornar, aquesta bellesa s’ha de compartir amb qui saps que la pot gaudir en tota la seva bondat.

Com altres regions vitivinícoles també hi havia polígons, grans indústries, però es traspuava, que ningú, ni polítics ni empresaris havien volgut malmetre res que els enriqueix. Perquè preservar el paisatge, sigui fet per l’home o per la natura, és part del nostre patrimoni, de la nostra riquesa comuna.

Acabat el viatge vaig tenir la sort de conèixer Bordeux, una ciutat que s’ha bolcat a quelcom tan racional com ser la capital turística del vi a escala mundial, però aquesta ciutat s’ha transformat del tot i per a tot. No ha fet una estratègia separada per al turisme o per als ciutadans. Ha integrat la seva aposta per al turisme en el benestar de tots els ciutadans, siguin efímers o perennes.

És indescriptible passejar per un centre urbà del qual és una de les ciutats més importants de França sense cap cotxe, tot el centre és per als vianants!. Només els tramvies poden entrar en el cor de la vila, però han fet que aquest tramvia no tingui tampoc contaminació visual. Els cables elèctrics estan soterrats amb la qual cosa, la ciutat es mostra en tota la seva esplendor, passat i futur. És realment una lliçó de la qual potser ciutats com Barcelona n’haurien d’extreure conclusions. Valdria la pena ara que s’aprecia més que mai que la nostra capital pot morir d’èxit, almenys això és el que em va semblar participant en una de les reunions del pla estratègic de Turisme de Barcelona[iii].

En aquesta reunió em va sobtar una mica que alguns convidats de l’administració local volguessin parlar de com gestionaríem el que ens vindrà, em va semblar una forma no massa encertada d’afrontar el futur, la visió administrativa s’anteposa a una visió més marquetiniana d’avançar-se al que ens vindrà que proposàvem els que som emprenedors, es tracta d’administrar el futur, no d’administrar el present, per això són els plans estratègics. Són dos punts de vista de com administrar les coses, no antagònics, però sí molt diferents de veure les coses.

Crec que varen sortir idees suficientment esperonadores, caldrà veure com i on acaben. Com també varen sortir coses molt interessants en una de les sessions de treball que es va organitzar durant el Connecta [iv]d’enguany.

Un grup d’empreses i crec que alguna administració local d’interior vàrem reflexionar sobre els atractius turístics del nostre país, crec que va quedar palès que Catalunya, si vol atendre els prop de 30 milions de turistes [v] estrangers que és molt probable que arribin a casa nostra en els 20 anys vinents, necessita sens dubte, crear nous punts d’interès turístic que descongestionin o enriqueixin els ja saturats museus Dalí o Montserrat, per exemple, i Barcelona necessita descongestionar-se per no quedar ofegada. La Roca Village és un bon exemple de com crear un nou destí turístic del no-res i crec sincerament que els territoris vitivinícoles d’aquest país podrien crear centres d’interès turístic similars a aquest. Tot és posar-s’hi!

Davant aquestes dades, cal recordar que l’any 2017 varen arribar poc més de 18 milions [vi]de turistes estrangers, cal afegir la resta de turistes de l’estat espanyol.

Les xifres són aclaparadores, perquè per poc que afilem el llapis podem preveure que d’aquí només 10 anys el nostre territori haurà d’acollir una xifra inimaginable de persones, persones que es voldran sentir com a casa, com sempre que viatgem però és que a més els hi hem promès [vii], en termes de màrqueting no es pot fallar mai a la promesa llençada al consumidor, del contrari el consumidor et penalitza, i aquesta seria la pitjor inversió que podríem fer, estaríem condemnant el nostre futur.

Penso que ens urgeix fer una reflexió col·lectiva per decidir on volem estar l’any 2030 o el 2040, quina serà la nostra posició al mercat, a quins visitants volem atendre, com els volem atendre, etc.

Des de fa uns mesos estem col·laborant amb el III Congrés de Cuina Catalana [viii]en l’apartat de Col·lectius de Cuina Catalans, intentem esbrinar quin és el futur de la nostra cuina i quin és el futur dels nostres col·lectius, quin és el seu impacte, per saber quin paper jugaran en el futur territorial i paisatgístic d’aquest país i com podrien intervenir en aquest futur que se’ns tira al damunt i malgrat que moltes veus contràries és ja imparable, perquè com bé diu el periodista Fernando Gallardo [ix]“intentar frenar el turisme és antinatura”, és potser per aquest motiu que creiem que tots els ciutadans que habitem aquest racó de mon tan atractiu per a tot el món hem de ser responsables i co-responsables del que pugui passar en ell.

Creiem que els restaurants, com els cellers són uns actors imprescindibles en la preservació del paisatge i cal que tots ells prenguin part en com volen que sigui el turisme del futur.

Ara és l’hora de decidir-ho i de posar-hi els mitjans per no haver de lamentar-nos quan sigui potser massa tard. No cal esperar que siguin les administracions que ho facin, quan tots nosaltres podem posar el nostre gra de sorra[x].

Si ens estimem, cal que prenguem consciència tots plegats, ens convé a tots i cal que tots participem d’aquest futur que segur volem sigui millor per a nosaltres i els nostres, perquè com diu un precepte de la sostenibilitat” la terra no és una herència dels nostres pares, és un préstec dels nostres fills”.

L’ àlbum del meu viatge transformador a França: https://photos.app.goo.gl/wmchya4CWAT1VNNJ8