Et calces les vambes i t’emboteixes dins les malles sofisticadament confeccionades qui-sap-on i amb quina-ultimíssima-tecnologia per anar a fer molts més quilòmetres dels que fas o faràs mai. Obres Spotify i selecciones una llista de ritmes i melodies d’acord amb l’activitat que et predisposes a fer. Arrenques tan bon punt surts per la porta, els lladrucs dels gossos del veïnat et fa fer el gest reflex de col·locar bé l’auricular.
Com cada dia a aquella hora -o a qualsevol altra-, la carretera és un desert. Però, quan enfiles el camí que hi ha a tocar, sents els ecos de les perdigonades. És dia de caça. Que ridícul, somriu; a pocs metres ja notes el cansament. Cada vegada, el sedentarisme i l’edat et clava més aviat aquell cop de puny al ventre. Però res tu, a seguir! que per alguna cosa vas equipat com tants d’altres assidus del fugir corrent de la seva vida quotidiana per camins i trialeres.
Per intentar atenuar el cansament, busques inputs exteriors on concentrar l’atenció. No és difícil trobar-ne. A la dreta, just en aquell moment passes a costat del cementiri: “Pregad por nosotros” i un any. 1800nosequè, que per no perdre el ritme, deixes enrere sense acabar de llegir bé. Ves a saber si algú prega gaire ja per aquelles ànimes. De fet, si no és per acollir un nou inquilí (cosa difícil perquè ja no en queden gaires més de potencials al poble) les portes d’aquell solitari recinte sagrat només deuen obrir per Tot Sants.
Passat el cementiri, comença la pujada forta, la que més d’un dia t’ha fet parar una bona estona a deixar anar els primers esbufecs. Avui, no serà menys. I allà parat, sense arribar als quaranta, per l’etxura i la forma física, veus l’ombra d’algú que podria estar a prop dels cinquanta. Per això val més que et tornis a concentrar amb el camí, el bosc o els camps de més enllà. Va! Que alguna cosa interessant veuràs i podràs fer-ne algun post xulo, et dius per animar-te. Però la veritat és que enguany amb la sequera els sembrats claregen molt. L’estesa verda ufanosa que hi solia haver a aquesta època no té res amb el que hi ha avui. Fan una bona pena.
Les primeres gotes de suor desfilen pel front i pel costat de les orelles quan intentes recordar els noms d’aquells camps que un dia un home gran et va anar recitant amb la mirada cap amunt, per furgar bé la memòria. Llavors et preguntes si el xicot que porta ara aquelles terres, que ve d’un pèl lluny perquè ara els tractors són moderns, tenen aire condicionat i fan més distància; deu saber els noms d’aquells camps. Potser ningú els hi ha arribat a dir mai, i ves a saber si li interessen gaire.
Has reprès la marxa i has pogut fer una bona tirada dins dels teus paràmetres. Hi ha ajudat el terreny pla que has conquerit assolida la pujada. Travesses un rierol que sempre sol estar sec i t’endinses a la teva zona preferida d’aquella ruta. La més emboscada, la més solitària, la que juraries que ben poques persones, a part de tu deuen trepitjar amb certa freqüència. Pots imaginar-t’hi de nit, amb el so de les aus nocturnes i una lluna plena com la que ho il·luminava tot quan, amb el cau passaves nits dormint en tenda en boscos com aquest. A l’esquerra hi ha uns marges de pedra seca espectaculars. Aprofitant el desnivell natural del terreny van anar enfilant pedres sobre unes roques gegants, colossals; com les de les “ciclopéas murallas”.
Avui, però, ha passat una cosa. Els pins que creixien salvatges entre aquells murs no hi són. Algú ha fet rompuda. Se’ls han ventilat bo i tots. No és només una esclarissada com les que solen fer de tant en tant. Has abaixat el ritme perquè no acabes d’entendre’n el propòsit. El camí està ben eixamplat, han hagut de venir amb camions a treure la fusta, clar. No ho jutges. De fet, les feixes que van formar tot fent els marges ara s’endevinen molt millor.
“-Vinga seguim!” Recuperes una cançó descarregada a la memòria del Huawei, ara ja no tens cobertura i feia estona que l’Spotify s’havia aturat. “-Però, va! Pensa Què pots fotografiar?” Estàs a la meitat del camí i encara no has trobat el què. Hi ha muntanyes de brancam, a banda i banda que doten el paratge d’un punt apocalíptic. Finalment, una giragonsa et brinda a veure-la de prop: Mas Figuera. Una masia no gaire gran, semblant a tantes i tantes que hi ha al país, que presideix els rengs dels marges que veies des de sota, just on han fet la rompuda. Però que des d’abaix, les capçades dels arbres, envolten i mig amaguen.
No saps què t’atrau d’aquella casa que qui sap els anys que fa que no té teulada, ni mobles, ni matxos, ni gallines, ni porcs, ni gent, ni sorolls. N’ha de fer molts perquè ni els més grans del poble recordaven a ningú que hi hagués viscut.
Ningú pot afirmar si algun dels decents d’aquella casa reposa en algun dels nínxols del cementiri on has començat la ruta. El cas és que sempre, sempre, sempre deixes la ruta i t’enfiles el turonet on és per observar-la de prop. I agafes el mòbil i repeteixes fotos que has fet mil cops de portes, de la façana, de la llinda de pedra on hi ha un 1840. I mentre enfoques penses que encabat googlejaràs aquell any per veure que passava al món mentre allà, en aquella petita i remota vall, algú alçava aquelles parets.
Fa una bona estona que observes porticons, bigues caigudes, un sota escala que aguanta estoicament l’enderroc autogestionat pel pas del temps. No observes res de nou de l’última vegada que hi vas venir no fa ni un més. Però mirant ruïnes sempre hi ha l’esperança de descobrir algun detall nou. Una inscripció. Un calaix en un armari que no vas trobar les altres vegades. I dins del calaix l’explicació acuradament documentada i oportunament narrada de tot el que va viure aquella casa. Però res, tu. Avui tampoc l’has trobat aquell calaix.
És curiós, et dius, a qualsevol ruïna de la zona hi sol haver una figuera. I en aquesta casa, que justament es diu Mas Figuera, no li saps trobar. Algun dia potser sortirà… Havent furgat per l’entorn, has deduït l’era, has guaitat el forn des de fora i, al costat del camp que s’estén sota del turó on hi ha la cas, s’insinua una reguera que ves que no anés a parar a alguna bassa o cisterna.
Comença a ploure. Així que arrenques altre cop. Potser el pròxim dia hi hagi un tros de paret més a terra, però el que és la casa no es mourà d’allà. De baixada vas pensant en com aprofitar les fotos mentre veus, mig amagada al peu del camí, la furgoneta d’uns recol·lectors de llentiscle. Ells, els caçadors i el pagès que ve d’un poble un pèl lluny de tant en tant a menar els camps són dels pocs que transiten per aquell paratge. A part de tu i dels que han fet la rompuda de bosc, és clar. Què coi deuen voler-hi fer? Calla, ho preguntaràs a un veí que segur que ho sabrà.
La baixada no et cosa gaire. Vas trobant farcellets preparats de llentiscle que cap al tard, carregaran a la furgoneta i el duran al traficant, per enviar-lo al nord d’Europa. Arribes al camí principal. Plou però ja ets a tocar de casa. Hi ha parell de cotxes aturats amb jovent a dins fumant porros i música a tot drap.
A casa, poses la roba de córrer a la rentadora, deixes el mòbil a la tauleta i entres a la dutxa. I allà, en boles, amb l’aigua calenta i la calefacció engegada et preguntes una pila de coses sobre la vida que devien tenir la gent que, durant generacions, van viure a Mas Figuera. I allà despullat de mòbil, de Spotify, de la pressió d’haver de fer fotos i posts; mentre l’aigua et cau a sobre per retirar-ne la suor; intentes confrontar la teva vida, hàbits, béns materials, valors, rutines, cosmovisions… amb la que devia tenir l’últim habitant de Mas Figuera. I et preguntes per què van deixar de trobar-hi un futur i com devia ser el seu final. I mires de treure alguna frase, alguna reflexió per acompanyar les fotos que has fet i publicar-ho a Instagram o a Twitter. Però no et convens res. Així que, finalment, agafes aquell llibre del prestatge, t’asseus davant de la llar de foc i aparques el mòbil mentre tornes a visitar Ainielle, a través dels darrers records i pensaments de l’Andrés.
Avui, al final, no fas cap post.
A fora al carrer, com a Mas Figuera, segueix plovent.
