Fa menys d’un mes, i després de 3 anys de discussió, el Parlament Europeu, la Comissió Europea i el Consell de Ministres es posaven d’acord: el procés de transició energètica no té aturador i hem de ser ambiciosos si no volem quedar fora de les oportunitats que se’ns dubte aquesta aportarà.
El percentatge de renovables que haurem de ser capaços d’implementar en l’horitzó del 2030 va ser l’aspecte que va generar més controvèrsia. Estats com Espanya i Polònia encapçalaven el front conservador que no volia anar més enllà d’un percentatge del 27%. Els països nòrdics encapçalaven la més ambiciosa que apostaven pel 35%. El mateix comissari d’Energia i Canvi Climàtic afirmava que assolir un objectiu del 40% era viable tant des del punt de vista tècnic com econòmic. La posició conservadora d’Espanya, un dels 5 estats amb més poder de decisió, feia preveure un posicionament molt llunyà de l’ambició però de sobte, van passar coses.
Una moció de censura just a temps va permetre un gir inesperat i, el recent creat Ministeri de Transició Ecològica – amb les recents adquirides competències d’energia; fins a les hores lligades a la indústria, el comerç i el turisme – elevava el llistó espanyol al 35%.
Aquella mateixa nit, el Consell de Ministres Europeu, aprovava el percentatge del 32% i l’autoconsum fotovoltaic no es podria carregar de traves administratives ni d’impostos absurds.
La música que sona de transició energètica des de l’estat espanyol i la Unió Europea ens agrada, tot i que caldrà estar atents a la lletra, i albirem canvis importants en àmbits legals, socials, culturals i econòmics que transformaran el model energètic i la nostra societat. Un model centenari, fòssil, radioactiu, centralitzat i unidireccional que es fonamenta en més del 90% en productes energètics importats.
Si ho fem bé, Catalunya pot esdevenir energèticament sobirana i fer-ho amb un model 100% renovable, distribuït, participatiu i autòcton. Tots els estudis, i tots són tots, que s’estan elaborant arreu del món avalen que l’energia solar, ja a data d’avui, és l’energia de nova implantació més barata en aquells països que gaudeixen de bon recurs solar.
Crec que és obvi que Catalunya forma part d’aquests països rics en recurs solar però no és menys cert que gairebé tots nosaltres pensem que és molt cara i ocupa molt d’espai. El cert però, és que tot i que no ens en hem adonat, en els darrers 5 anys aquesta tecnologia ha reduït els seus costos en un 80%. I això ha estat així pels programes d’I+D+R a nivell mundial que han estat dels que major interès han despertat tant a la Xina com a EEUU alhora que, la professionalització d’ instal·ladors (el sector fotovoltaic ha estat el sector, que amb diferència, ha creat més llocs de feina als EEUU en els darrers 5 anys). Les administracions que han sabut establir processos àgils de tramitació – com ara Alemanya – també han contribuït a la baixada de preus que cal considerar de “ disruptiva”
La prospectiva energètica en l’àmbit de l’energia solar que l’Institut Català d’Energia acaba d’enllestir identifica unes dades absolutament inesperades: els preus d’inversió en plantes solars a Catalunya estan per sota del mercat elèctric, en alguns indrets en més de 20 €/MWh i, el territori necessari per cobrir tot el consum elèctric actual no requeriria de més del 1,3% de la superfície.
Aquestes dades, que cal qualificar d’excel·lents, res tenen a veure amb els projectes que avui s’estan desenvolupant a Catalunya. Les sol·licituds fetes per evacuar l’energia elèctrica solar a les empreses que gestionen les xarxes elèctriques són gairebé inexistents.
Tanmateix, l’estat espanyol i la nació de catalana ens hem posat d’acord en què les centrals nuclears cal que deixin de funcionar quan assoleixin els 40 anys des què es van posar en funcionament. L’energia radioactiva suposa el 55% de la generació elèctrica de Catalunya. Tancar-les vol dir que haurem de ser capaços de substituir-les per nova generació, confio que renovable.
L’oportunitat és extraordinària. Estem parlant del model de país que volem construir però tenim molt poc temps per a fer-ho. Abans del 2027 hauríem de tenir enllestida l’alternativa però avui, ja ho hem dit, no tenim ni projectes.
Ens cal posar al front de la voluntat política i de la societat catalana la necessitat de construir el model renovable i per a fer-ho ens caldran compromisos de país transformats en lleis, finançament, fiscalitat i també en la nostra cultura de com utilitzem el territori i en darrer lloc però, potser el més important, en el nostre compromís personal.
Malauradament, si no som capaços de canviar-ho a temps, i el 2027 és a tocar, ens plantarem amb la necessitat de mantenir les centrals nuclears obertes. I això no ens sortirà gratuït. Ho estem veien en altres països ( p.ex Millstone a US) on per garantir el subministrament elèctric necessiten que aquestes allarguin la seva vida operativa 10 o 20 anys més. Això no els surt de franc, els seus propietaris tenen clar que els números no els hi surten i per tant, demanen exempcions d’impostos o bé que puguin rebre “ subvencions” per energia sense emissions. Subvencions que evidentment, es pagaran al rebut elèctric.
La reflexió que ens hauríem de fer és si aquests diners que pagarem a les centrals nuclears a partir del 2027 no seria millor invertir-los, des d’ara mateix, en energia solar de la que nosaltres mateixos en podríem ser propietaris de la tecnologia mitjançant el finançament participatiu dels projectes. Si escollim el camí d’invertir des de ja en les tecnologies solars distribuïdes estem apostant per nous llocs de feina no deslocalitzables, per les noves capacitats professionals i pel control i la sobirania de l’energia.
Ens pot semblar llunyà però el món avança amb compromisos ferms per la descarbonització absoluta de l’energia al 2050. L’Abril Macias, la meva filla que avui té 18 anys, al 2050 tindrà la meva edat, 50 anys. Això vol dir que afrontarà la seva carrera professional des de allò que la preocupa a ella i a bona part de la seva generació: el canvi climàtic, la contaminació atmosfèrica, el control de l’energia, les guerres internacionals pel control dels recursos, la pobresa energètica i, ho farà amb les eines que controla i gestiona a la perfecció, senzillament per que és nativa digital: la interconnexió i la col·laboració en xarxa.
Però tinguem-ho clar, avui els que decidim per ella som els que , de forma majoritària, tenim més de 30 anys. Des dels governs, des del Parlament i des del model soci-econòmic-cultural encara massa ancorat en el S.XX, haurem de ser capaços de posar les bases del canvi de model energètic a la pràctica. Segur que es demanaran més estudis i més informes de com ho hem de fer i cap a on cal anar però, les bases del Pacte Nacional per la Transició Energètica van esdevenir llei en la seva transposició majoritària en la llei 16/2017 del Canvi Climàtic i això, no ens hem de cansar de repetir-ho.
És hora de fer, és el moment d’avançar i cal anar plegats cap a un model energètic renovable, distribuït i participatiu.
I no perdre mai de vista que si volem avançar cap a la sobirania energètica el pitjor que pot passar és que aquí no passi res.
