Cada maig i ja en van catorze (catorze!? Mare de déu! Com pot ser, si recordo com si fos ahir la primera!) que a Amposta celebrem la Festa del Mercat a la plaça. És la meua festa preferida de l’any. I este any ha sigut lo primer dC (després de Covid) que l’hem poguda celebrar com aC: sense mascaretes, sense restriccions, sense escrúpols.
Es commemora la ciutat que va esdevenir Amposta a principi de segle (del segle passat, s’entén; de moment encara no commemorem l’era de les Spice Girls i els pantalons de cintura arran del parrús). No. Mos vestim com ho feien los nostres iaios o vesiaios. Amb faldes de dol fins als peus, davantal i toqueta, les dones, i amb pantalons de bombatxo i mocador al coll, los hómens.
Digueu-me romàntica: a mi m’agrada, amb l’excusa de la festa del mercat, assistir al ritual de vore ma mare traure anualment de l’armari les agulles d’aguantar la toqueta de ma vesiaia, i ja que hi som, la robeta de fil que va dur ma iaia en nàixer, i que també va dur ma mare en nàixer i que pel que es veu, també vaig dur jo en nàixer, tot i que a mi haig de confessar que em costa molt recordar-ho.
Mos calcem les espardenyes de l’hòstia i aquells calcetins calats fins al genoll com feien los nostres avantpassats però ells en sèrio, que les duien per anar a conrear la terra i no per anar a voltar com natros; i sortim a deixar-mos vore. A vore els altres. A saludar-mos. També hi ha els que deixen de banda el vestit de pagesia i es vesteixen de rics. De senyorets. Ells amb bombí i armilla; elles amb uns vestits fins als peus amb brodats daurats i roba dobla, amb rebequetes a conjunt.
A Amposta torna a obrir el cafè de la República i el Casino i sempre, des del principi de la Festa, m’he preguntat per què no ho deixen obert tot l’any. Si és millor. Sempre he tingut la sensació que el meu poble (d’acord, ciutat) era millor “abans”, en l’època que recorden mons pares de menuts, per exemple: el carrer del pont ple de bars per fer el vermut, quatre cinemes, quatre o cinc sales de ball, un casino. Els nois demanaven de ballar a les noies en dissabte a la nit i sonaven, cap al tard, les lentes. On s’ha d’anar avui en dia per ballar una lenta amb algú que t’agrade? No ho sé.
Ma sogra també m’explica que al cinema, que sempre estava abarrotat i que feia costa avall perquè els de les últimes butaques hi guipessen, com que feien dos pel·lícules seguides, molts xiquets menuts s’acotxaven i feien pipi allí mateix. I els que hi havia sentats davant de tot a terra perquè no havien trobat butaca, veien baixar el pipi dels xiquets de més amunt. Vull dir que potser ho idolatro un pèl, sí.
El que és veritat és que durant tres dies a l’any, em calço amb orgull les espardenyes que encara es posaria en sèrio mon iaio si pogués anar a l’hort i surto al carrer amb la sensació absoluta que pertanyo a un lloc i a una gent. Som d’aquest tros de terra. D’aquí venim. Per tot això som qui som i no uns altres, i tots tenim records en el mateix escenari i els mateixos secundaris. I la sensació quan mos trobem tots preats estos dies és la de pertànyer: som ciutat, sí, i som poble.
_____________________________________
Fotografies de Joaquin Forcadell
