Només Pere Visa pot fer miracles com que la Romanée Conti t’obsequiï amb un tast de les millors anyades, valorada amb molts dígits, entrar a la cuina de Vega Sicilia i preparar un menú per als seus vins més grans, o seure a la taula de Ghislain de Montgolfier, que va ser l’amo per antonomàsia del Champagne Bollinger, al menjador noble del château.
Tot això ho he viscut amb ell, i amb ell he entrat sobre catifa vermella a les bodegues de més catxet de totes les regions i denominacions d’origen de la França i de l’Espanya. El que sé del vi ho he après del seu mestratge, teòric i pràctic, i aquesta saviesa sapiencial s’agraeix cada dia que un vi ens convoca, ens apel·la i ens interpel·la. Saber de vins és gaudir-los millor i ajuda a viure, no ho dubtin.
Pere Visa hauria pogut ser un economista de prestigi o un acadèmic d’aquesta disciplina quan ja apuntava a càtedra; també hauria pogut fer carrera en l’esport, doncs va jugar a les categories més altes de l’hoquei patins. Però va decidir dedicar-se al vi i difondre i comercialitzar marques del més alt nivell, sempre del més alt nivell, però sabent escollir també quan la qualitat i el preu tenen bona relació. Dissortadament, en plenitud de l’esnobisme enològic, hi ha vins que no valen un misto però que es cobren com un havà de gran cubicatge: exactament com els que fuma en Visa.
Gràcies al savoir faire de Pere Visa, el Champagne Bollinger es va fer un lloc privilegiat als mercats espanyols i a les cartes dels restaurants, i molta gent sap avui que és el que beu James Bond. Durant molts anys, Visa va ser monsieur Bollinger. Però quan la marca va estar establerta i va triar una línia de tirar pel dret de l’engròs, en Visa se les va pirar, perquè ell és un artesà, no és un agent de màrqueting de pa sucat amb oli. D’aquells que està per veure si saben vendre, tot i que es creuen que en saben, però el que és segur és que no saben el que venen.
Pere Visa va a les bodegues i comença a seguir el vi des del cep, el terroir, el conreu i la verema, fins que entra a la copa i des d’allà s’olora i es mira i es veu i es beu lentament fins que exhala els últims gustos quan ja és a l’estómac tenint cura bioquímica d’una digestió immillorable. Ho fa així perquè estima el vi, i no és pas cap hipèrbole, perquè no es cansa de repetir que el vi és un ésser viu i una espècie en constant evolució.
Ara dedica la seva traça al Champagne Charles Heitsieck, de Reims. Comença gairebé de zero, perquè aquí connais pas, però li va molt encarar reptes: ningú sabia tampoc què era el Bollinguer fins que ell el va presentar en societat. L’Heitsieck és un xampany autèntic, sense concessions ni a la galeria ni a la bombolla fàcil, riquíssim en la seva austeritat monacal: o el xampany no el va inventar un frare seguidor de la regla de Sant Benet que prescriu el vi al refectori?
El comentarista gurú dels xampanys Ed McCarthy ha escrit a “Wine Rewieu” que el que els nord-americans coneixien popularment com “Champaigne Charlie” ha esdevingut un producte excepcional, tot i que per massa canvis de propietat i d’enòlegs no ha aconseguit encara una posició estable a les enquestes de coneixement i de vots, diríem en terminologia demoscòpica. En destaca la personalitat que d’origen li confereixen vinyes velles en un percentatge alt, i de tot el vocabulari que li dedica en els paràmetres habituals, extrec un toc d’originalitat gramatical, del qual en puc donar fe: “el pes del xampany al paladar és de cos intens”. El pes al paladar!
Pere Visa també escriu novel·les trepidants, les documenta amb gairebé excés de zel en el detall i redacta com si per comptes d’una ploma o el teclat de l’ordinador tingués a les mans una càmera de cine. S’entrena de bon segur per fer el que serà la seva aportació literària més singular i original: escriure de vins des de la profunda vivència de la primera persona. Li dono un títol: Pere Visa: biografia del vi.
