Entrevistem al director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya
El paisatge és un dels àmbits més determinants de les societats contemporànies, perquè en la gestió del paisatge és on ens juguem el futur, avui més que mai. Són molts els desafiaments globals i les incerteses socials, i bona part d’aquestes passen per la gestió del paisatge: el canvi climàtic o crisi climàtica, el bé comú enfront l’especulació urbanística, el repte del turisme sostenible, la preservació dels valors de la vida rural i l’agricultura de petita escala, la sobirania alimentària, fins al nou món dels paisatges virtuals. Parlem amb Pere Sala, director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, de com aquest organisme afronta temes com la devastació de les zones agràries, la seva despoblació també, el paper que hauria de jugar la futura Llei dels Espais Agraris, el turisme o els sistemes de gestió del paisatge.
—Quins són els grans temes a debat en termes de paisatge que tenim en l’actualitat?
—N’hi ha uns quants… per exemple, la contribució del paisatge al benestar, la igualtat, i la qualitat de vida; el seu creixent rol dual com a indicador i alhora com a resposta al canvi climàtic en una situació d’emergència climàtica; les dialèctiques local-global, rural-urbana, autenticitat versus artificialització, o transformació versus destrucció; la qüestió de les identitats en un context de globalització i d’hipermobilitat; la creació de nous paisatges referencials; la relació entre el paisatge i el nou turisme; el bé comú; els límits de la ciutat; la democràcia participativa; els paisatges virtuals, etc., etc. En un moment de desafiaments globals i incerteses socials, el paisatge ens ajuda cada cop més a definir els principis de les societats contemporànies.
—I davant d’aquests temes, quines prioritats us heu marcat en la nova etapa de l’Observatori, que encapçales?
—Tots aquests temes es troben implícits d’una manera o altra en la tasca del dia a dia que fem a l’Observatori, siguin estudis, publicacions, cursos o jornades. Per exemple, aquests debats són molt presents mentre elaborem el nou Catàleg de paisatge del Penedès. El novembre organitzarem a Girona la segona edició de la biennal sobre paisatge i imatge, i aquesta vegada la dedicarem als paisatges virtuals, que són ambients on els nostres joves hi són cada cop més presents. Hem de deixar de veure aquestes noves realitats com espais aïllats, i explorar el seu enorme potencial com a eines de creació, mediació i acció territorial, o el seu rol en l’educació dels futurs professionals del paisatge. En alguns països, com Holanda, la virtualitat o la gamificació són utilitzats pels governants per a construir futurs possibles. També volem preguntar-nos què pot oferir-los el paisatge.
En catorze anys hem fet molta feina i molt diversa, de bracet amb molts actors i moltes persones del territori, i amb la complicitat d’un munt d’administracions, i volem seguir fent-ho. Ara és el moment idoni per plantejar-se unes polítiques de paisatge més orientades a l’acció, més transversals i interdepartamentals, que reforcin la concertació i la cooperació público-privada, i que impulsin les necessàries mesures de sensibilització, educació i formació.
—Els moments no són fàcils: superada la crisi econòmica, ha tornat la fúria depredadora de les constructores. Sembla que no s’hagi après res, que la crisi només hagi estat un parèntesi, que només hagi alentit la indústria del totxo, però que no hagi assentat nous valors de paisatge. Noves promocions urbanístiques amenacen tot el territori, ja siguin de gran abast, com les accions que es duen a terme a la Costa Brava, o d’abast més reduït, però també perjudicials pel territori i la gent que hi viu, com el nou abocador de Riba-Roja. De nord a sud. Quines polítiques caldria impulsar per frenar aquests interessos econòmics tan poderosos?
—L’administració hauria d’afinar els filtres i regulacions de què ja disposa a l’hora de fer compatibles els legítims interessos de tots els sectors, però prioritzant sempre el bé comú. Es reclama que principis com la qualitat, l’excel·lència, la negociació, la concertació, la cooperació, l’equitat, la cohesió i la solidaritat s’apliquin a tots els ordres de la vida social. En el camp de l’urbanisme, que és el que em pregunta, afortunadament estan guanyant més pes que mai les polítiques de rehabilitació, les de renovació, les de renaturalització de teixits urbans, o les de creació de nous paisatges de qualitat. Sense anar més lluny, el projecte de desurbanització de la Pletera, a l’Estartit, al municipi de Torroella de Montgrí, i la posterior restauració de la maresme, que han ajudat a regenerar, revitalitzar i ordenar aquest tram de la costa gironina, n’és un excel·lent exemple, i ja ve gent de mig Europa a conèixer-lo. Amb això no entengui que desurbanitzar sigui l’únic camí, fer-ho no tindria cap sentit en un país plenament immers en un món urbà, però sí que vull posar de relleu que el que uns anys enrere hagués pogut semblar impensable o inviable, avui ens adonem de les seves oportunitats territorials, econòmiques i socials.
—Parlem a diferents escales: polítiques del govern de la Generalitat, però també polítiques locals.
—Sí, així és, i li posaré un altre exemple: la crisi econòmica que hem patit l’última dècada ens està deixant paisatges de nous barris residencials o polígons industrials inacabats a molts municipis. Són llocs perfectament parcel·lats, amb carrers, clavegueram, enllumenat, i fins i tot bancs per seure, però en els quals no s’asseu ningú, perquè no hi viu ningú. Només a l’àmbit del Penedès, el Catàleg de paisatge que estem fent n’ha identificat i cartografiat més de setanta. Quin és el seu futur? No ho sabem, i necessitarem molta imaginació i una bona pila d’anys per donar-los un nou significat. El que sí que sabem és que ja formen part del nostre paisatge urbà i rural quotidià i del nostre imaginari col·lectiu.
Afortunadament, notem com el món local és cada cop més conscient d’això. Després de dècades en les quals l’ocupació del territori era sinònim de construcció i riquesa econòmica, i es creixia sense criteri ni ordre, en els darrers anys i a poc a poc s’està donant un canvi cultural que aposta per nous models de desenvolupament basats en la defensa i promoció del paisatge. Perquè el paisatge és vist cada vegada més com un motor de desenvolupament, un atractiu local, i una via per incrementar el nivell d’autoestima, la identitat i la qualitat de vida dels ciutadans. Acaba de signar-se la Carta del Paisatge del Garraf, per exemple, la setena de Catalunya, i va de camí la de la Conca de Barberà, fent créixer el nombre d’iniciatives locals que ja formen part de la nova Xarxa Territoris pel Paisatge. En paral·lel, hem preparat amb la Diputació de Tarragona, per aquest mes de juny, un curs de paisatge de cinc dies per l’administració local de tot Catalunya. Donar suport a aquests processos, o impulsar la formació dels quadres locals és fonamental per seguir canviant determinades mentalitats i maneres de fer.
—Què ha de fer un organisme com l’Observatori del Paisatge, que és consultiu i no vinculant?
—Quan es va crear l’Observatori, l’any 2005, la Llei del paisatge li va atorgar poca capacitat decisòria, però sí una important capacitat de generació de coneixement i de creació de sinergies, complicitats i interdependències, des de la proximitat i l’experiència quotidiana. I aquests actius són els que ens permeten donar suport a l’administració (a tots els nivells); generar coneixement i metodologies des de la interdisciplinarietat; ser un punt de trobada entre amplis sectors de la societat (acadèmic, polític, professional, social, cultural, econòmic); fomentar la creació d’espais de diàleg i cooperació entre el govern i la societat civil i entre l’esfera pública i la privada; actuar com un viver de projectes innovadors; detectar i promoure el debat sobre temes emergents (vet aquí, per tant, un centre que busca influir en la definició i el disseny de les tendències de futur); incloure prioritats paisatgístiques en l’agenda política; ser una antena catalana al món i una antena del món a Catalunya; i promoure la formació, educació i la sensibilització. No sempre una llei de paisatge impulsa un organisme específic que tingui la tasca de col·laborar amb l’administració en la implementació de les polítiques de paisatge, i aquesta és una singularitat que s’ha demostrat operativa i és alhora molt valorada en el context internacional.
—En contrast amb la represa urbanística desfermada, de mica en mica, ja ho heu dit, la consciència ciutadana sobre la importància del paisatge per a la qualitat de vida de la gent creix i la idea de paisatge com a bé comú va calant.
—Ho notem cada vegada més. El debat dels darrers vint anys sobre el canvi climàtic, la problemàtica ambiental, la sostenibilitat, l’escassetat de recursos naturals, o l’empobriment dels nostres paisatges, lentament fan veure a la població que les coses s’han de fer d’una altra manera, promovent el reús(reciclatge, reutilització), i fer-ho també en l’àmbit de territori (rehabilitació, renovació i renaturalització de teixits urbans).
Ara bé, malgrat que aquest mes de juny compleixen catorze anys de l’aprovació de la Llei del paisatge per part del Parlament de Catalunya, el paisatge “tot just” comença a penetrar en el debat ciutadà i polític i, per tant, la tasca de sensibilització i conscienciació que ens queda per davant és ingent. Cal recordar que quan parlem de paisatge no només ens referim al seu paper capital en l’àmbit de l’ordenació del territori, sinó que parlem també de patrimoni, de cultura, d’identitat territorial, a totes les escales i, com vostè diu, de bé comú. Per això abans li deia que una política de paisatge ha de ser transversal i interdepartamental, la qual cosa no és gens fàcil d’implementar.
—Un terme important que els especialistes amb paisatge treballeu actualment és la idea del ‘paisatge ordinari’. Dignificar aquells paisatges que no són excepcionals i que per això no es troben protegits, que suposen la majoria del territori.
—L’any 2016 vam dedicar un seminari a aquesta qüestió, que el vam titular ‘Paisatges ordinaris, patrimoni i societat civil’. No fa falta tenir un pont del segle XV, ni que aquest estigui catalogat com a BCIN o BCIL, perquè un paisatge sigui interessant, o no hagi de formar part de la gestió quotidiana del territori, i també de la urbanística. Són paisatges amb pocs (o cap) valor patrimonial, però sí social, i per això viuen processos de patrimonialització accelerats, on la societat adquireix un paper cada cop més rellevant a l’hora d’atorgar-los el valor de patrimoni. Al moment de donar valor, prevalen la memòria personal, les experiències viscudes, o la vinculació a aquests llocs de les generacions passades. En aquests paisatges, el repte no és tant la seva protecció, sinó la seva gestió i ordenació, a partir del reconeixement, la posada en valor i l’activació dels valors. Aquests processos de patrimonialització sovint assagen noves formes de democràcia participativa, de pedagogia activa, i alhora contribueixen a incrementar la consciència ciutadana, i això em sembla molt interessant.
—En aquest moment difícil, també hauríem de parlar de la devastació de les zones agràries. El camp és el primer espai que se sacrifica i sempre en pro del totxo. En canvi, els Catàlegs de Paisatge que l’Observatori ha definit no deixen d’advertir la necessitat de preservar i potenciar els espais agraris i aquells elements que els caracteritzen. I, tanmateix, encara avui són els més vulnerables. Més que els boscos.
—Efectivament, els paisatges agrícoles catalans tenen un elevat valor des de l’òptica productiva, històrica, estètica i simbòlica. També tenen una gran importància ecològica per la funció de connectors que exerceixen entre els espais naturals. Hauríem d’apostar per uns paisatges agrícoles que proveeixin de productes de qualitat, valor afegit, i amb rostre humà, i que promoguin la sobirania alimentària.
També són estratègics els espais agrícoles dels voltants de les ciutats, i ajuden a generar identitat. Sense perdre de vista que la seva finalitat principal és econòmica, és a dir, aconseguir rendibilitat de les produccions, aquests espais haurien d’esdevenir els principals conductors i reestructuradors de les perifèries del futur, i donar resposta a uns consumidors cada vegada més preocupats per la qualitat i la seguretat alimentàries, la qual cosa pot incrementar la viabilitat d’aquests paisatges. El Parc Agrari del Baix Llobregat, el Parc Rural de Gallecs al Vallès Oriental, el Parc Rural de la Torre Negra a Sant Cugat del Vallès o el Regadiu de Manresa, i tants d’altres, en són alguns referents. Com vostè diu, no es pot perdre de vista que avui a les perifèries el que està en joc és el sòl fèrtil de les planes, molt més que el forestal, que en el conjunt de Catalunya guanya terreny anualment.
—Tenim unes polítiques febles de protecció dels espais agraris. Com podrà ajudar la nova Llei dels Espais agraris que es tramita al Parlament i depèn del DARP?
—El sòl agrari és un sòl d’extraordinari valor, no només perquè és un recurs escàs, sinó perquè aplega i concentra molts d’altres valors de caràcter estètic, històric, patrimonial, en definitiva paisatgístic. A França, sense anar més lluny, és un sòl molt protegit, fins al punt que no és gens fàcil canviar la seva qualificació, per exemple per passar a ser urbanitzable. Vull pensar que la nova Llei anirà per aquí. De fet, el sector, a casa nostra, és conscient d’aquest valor transversal i integral del sòl agrari, com ho demostren iniciatives com el Fòrum Verge Extra que es tira endavant al Segrià, les Garrigues i l’Urgell i que intenta que el paisatge i el patrimoni contribueixi al posicionament de l’oli d’oliva verge extra al mercat i esdevinguin, per tant, factors clau en la seva cadena de valor. I, com aquesta, podríem posar moltes d’altres iniciatives com a bons exemples, bones pràctiques en aquesta línia.
—La despoblació del camp no té aturador, tot i la nova onada de neoruralisme. S’han assajat i s’assagen accions com la creació de bancs de terra o l’obertura de nous mòduls de formació agrària, com el que s’obrirà el curs vinent a Malgrat de Mar, per donar formació a nous treballadors del camp de la Conca de la Tordera. Però què proposa l’Observatori del Paisatge?
—Efectivament, el declivi de l’agricultura i la ramaderia i la despoblació del camp provoca que alguns paisatges que fins fa poques dècades (fins i tot anys) eren vius i dinàmics, s’abandonin. M’hi he referit abans: a Catalunya i a altres regions del sud d’Europa aquests territoris s’estan emboscant, amb el resultat que en trenta anys hem passat d’una superfície forestal que no arribava al 40% del territori català a una altra que ocupa més d’un 61%, més elevada que la de Suïssa o la del Canadà. Que el bosc avanci d’aquesta manera no només té conseqüències en l’increment d’incendis forestals o en la disminució de la biodiversitat, sinó també en la desaparició d’un ric patrimoni cultural, com el representat per la pedra seca, o la pèrdua dels patrons visuals configurats pel mosaic agroforestal.
No veiem una solució única a aquesta dinàmica, cal combinar-ne moltes d’estructurals alhora. Algunes de concretes són les que vostè ha mencionat, i aquí també hi podríem sumar experiències recents com el Fòrum Agrari del Priorat, o l’Escola de Pastors al Pallars, que enguany compleix deu anys. Però en general cal millorar les condicions de vida al camp, mimar els assentaments i els pobladors de les àrees més marginals i amb més risc de despoblament, potenciar i afavorir els nouvinguts, sobretot si estan disposats a treballar la terra, valoritzar encara més aquests paisatges i no només per a la promoció turística sinó pels serveis ecosistèmics que presten, o impulsar les activitats mantenidores del nostre típic mosaic agroforestal.
—Perquè, per altra banda, cada dia hi ha més persones que demanem una alimentació més saludable, basada en l’agricultura ecològica i de proximitat. De mercat n’hi ha.
—És cert. I no només n’ha pujat el consum, sinó també el nombre de pagesos, les hectàrees dedicades a l’agricultura ecològica, i la importància dels circuits curts de comercialització. En els últims vint-i-cinc anys, per exemple, la superfície dedicada a l’agricultura ecològica a casa nostra ha passat de 5.000 a 210.000 hectàrees. I això té també una empremta molt positiva en el paisatge. Com més ens apropem a un paisatge agrícola de producció ecològica més ens adonem que guarda més diversitat vegetal i animal i una manera d’entendre la pagesia més respectuosa amb la conservació dels recursos naturals i dels valors del territori.
—Fa pocs dies s’ha anunciat la tramitació al Parlament de la Llei per a la creació de l’Agència del Patrimoni Natural i la Biodiversitat. Què implicarà? L’Observatori en formarà part?
—Era una reivindicació històrica d’entitats i organismes vinculats a la conservació de la natura a Catalunya que celebrem que finalment arribi a bon port. Feia temps que ho demanaven, perquè en les últimes dècades hi ha hagut una pèrdua contínua de biodiversitat al país que, entre altres motius, està ocasionada per la fragmentació que han patit molts paisatges naturals. L’Observatori no en forma part perquè la nostra concepció del paisatge és més en el seu sentit ampli, resultat d’una construcció de la mateixa societat, amb una enorme càrrega cultural i simbòlica. D’altra banda, la nostra tasca va més enllà de les estratègies conservacionistes i promou sobretot la gestió, l’ordenació, i la intervenció i creació de nous paisatges, assumint la inevitable transformació del paisatge, sempre que es faci amb un profit social i col·lectiu. Vist això, és obvi que amb la nova Agència perseguim objectius complementaris i per això ens haurem de coordinar.
—Des de l’Observatori del Paisatge com s’afronta el tema del turisme?
—Aquest és un dels grans temes de debat dels paisatges contemporanis, tal com li deia al principi. Hem de tenir molt present que el paisatge és un recurs de primer ordre per al turisme, és un dels seus principals atractius, i això és molt important en un país turístic com el nostre, on el turisme tindrà una incidència cada cop més gran. De la mateixa manera que el paisatge canvia, també ho estan fent les formes de fer turisme, on entre altres coses, cada vegada veurem turistes a més llocs, i d’orígens culturals més diversos. I per això ni hem de veure el turisme com l’enemic del paisatge, ni tampoc hem de caure en el pessebrisme, pensant-nos que aquests són els paisatges desitjats pel turisme.
Per mi, des de l’òptica del paisatge, hem d’estar amatents a aquestes quatre qüestions: el turista busca paisatges originals i ben cuidats, i evita els espais degradats o sense personalitat; la creació dels nous paisatges turístics requereix de comprensió prèvia del lloc i de molta sensibilitat; la relació que estableixen els turistes amb els valors del lloc, des del seu coneixement fins a la seva promoció; i la qüestió del límit de visitants que té un territori concret, on la percepció dels residents serà cada cop més cabdal, a més a més de les característiques del mateix paisatge.
En aquest sentit, hem començat a col·laborar amb la Direcció General de Turisme per definir conjuntament productes turístics innovadors i d’excel·lència a partir dels valors dels paisatges de Catalunya, partint de models turístics menys invasius i més respectuosos amb el territori. El primer projecte que estem fent relaciona l’experiència del viatge i els paisatges per on creuen les carreteres amb alguns dels valors amb els quals les podem connectar (tranquil·litat, contemplació, descoberta, coneixement, sensibilitat, civisme, etc.). Dit d’una altra manera: de quina manera pot contribuir una carretera al coneixement i la promoció dels valors paisatgístics del país mentre generem experiències d’oci que repercuteixin positivament en el desenvolupament del territori per on passa? Espero que tinguem els primers resultats els propers vinents.
—Quins són els reptes que tenim com a societat en relació a la gestió del paisatge? A la candidatura del paisatge del Priorat a la UNESCO sembla que li costa la creació d’un bon Sistema de Gestió, sòlid.
—La societat prioratina està construint des de fa una pila d’anys i amb molt d’esforç un model de gestió del seu territori que situa el paisatge de mosaic agrícola mediterrani i el seu patrimoni en el centre del seu desenvolupament i en el motor del seu futur. És un valuós treball de baix cap a dalt, primer de reconeixement i de redescoberta dels valors del paisatge, i després de pensar i projectar col·lectivament com gestionar-lo. El resultat n’és un Sistema de Gestió ambiciós, pioner, referent, ja que no hi ha molts territoris en el món que hagin seguit passos semblants (i que, a més, aspira a ser reconegut per UNESCO). També és un magnífic exemple que allà on no arriben les institucions més tradicionals i consolidades hi arriben les entitats i les persones. Hem d’obrir els ulls a aquestes noves formes de governança del territori, perquè seran cada cop més necessàries, i estan marcant un camí de futur.
