Per què no fas que m’enamori dels teus vins?

No volia fer una visita a vinyes (només), ni un tast de vins (només), ni conèixer un nou projecte (només), així que pensant com encaixar la idea de parlar de quelcom diferent i donar un altre enfocament a la nova temporada, vaig trucar a en Miguel (Clos d’Agon) i li vaig dir: em concedeixes aquest ball? Era evident que acceptaria encantat. El Vibrato Vínic d’aquesta temporada ve més “canyero” que mai.

Qui s’amaga darrera del somriure franc de Calonge?

Abans de conèixer a en Miguel, no sabia qui hi havia darrere de Clos d’Agon, un cop li vaig posar cara (i somriure) tot va anar encaixant. La seva gràcia mostra la seva manera de viure, i en aquest món fa falta més gràcia i més somriures. Cada dia ho tinc més clar, a la meva llista imaginària de persones que m’agraden, sempre guanyen posicions les que viuen en clau positiva.

Va néixer a Cabeza la Vaca (Badajoz) el 08 d’agost del 1982. En Miguel va estudiar Biologia i Enologia, i el 20 d’agost de 2007, decidit a provar noves experiències es va traslladar a Catalunya a fer les pràctiques de la carrera. Un cop acabades i finalitzada la verema, va tornar al seu poble, però estava clar que hi havia part del destí escrit. Al febrer de l’any següent li van trucar, l’enòloga anterior havia marxat i quedava un espai buit al celler. En aquell moment, va fer les maletes i es va traslladar a Calonge. D’aquesta anècdota ja fa 11 anys.

A les últimes trobades, una petita desavinença

Durant els últims mesos, hem estat parlant una mica de vi (només una mica) i s’ha fet evident una realitat: sembla que no acabem d’estar d’acord en el perfil de vins que ens agraden. Ell diu que li agraden els vins bons, i jo vaig més enllà, perquè amb això no tinc suficient. Sóc dona d’extrems, i ho reconec obertament, les coses a mitges mai han estat per mi. Sóc del tot o res, i algunes de les coses que ell em comenta em deixen fora de joc. Necessito entendre el seu punt de vista més enllà de les formalitats que s’amaguen darrere del que fa.

Aquesta petita desavinença genera en mi una curiositat i obertament li dic: convida’m un dia, fem cupatges i fes-me que m’enamori del que fas. Crec que el repte no és gens fàcil, ell ja m’ha batejat com “el lado oscuro”.

Per on vols que comencem?

Octubre, just fa quinze dies que han acabat la verema i tinc la sort d’arribar en el moment precís que els vins blancs han acabat la fermentació. Els negres continuen el seu procés, però tots estan en format monovarietal per poder-los tastar. Al celler està en Miguel però també en Paco, des de fa ja un temps el seu complementari. En Paco també és extremeny i és autèntic fins a la medul·la. Alt i prim, amb posat tranquil per equilibrar al seu alter ego, sempre escoltant i expressant amb precisió el què vol dir.

-Per on vols que comencem? Tu tries – em diu en Miguel, però ràpidament ell mateix es respon. – Potser comencem visitant les vinyes i així entendràs després les diferències entre les varietats depenent de la finca a la qual pertanyen.

El destí fa que no hi hagi cotxe disponible, així que pugem a un quad i ens endinsem per les vinyes. La cosa ja promet, les 16 ha que formen part de Clos d’Agon estan rodejades de bosc. Anem pujant a bon ritme, i les olors m’envaeixen per moments. Riquesa de vegetació, la fauna s’amaga una mica al nostre pas.

Anem vorejant les vinyes, les més antigues del 1992 són la Roussane, Viognier, Marsanne i alguna més (el projecte va començar amb 8 ha). Després hi ha altres plantacions dels anys 2001 i 2004, però la feina no s’atura, aquest any han arrencat una vinya que no madurava prou bé i han plantat mostassa. Trigaran 4 anys a tornar a plantar, la terra ha de descansar.

Ell m’ho diu molt clar:

-No enganyo a ningú que em ve a visitar, treballo amb el màxim respecte a la vinya, però tinc una fita en aquest projecte i és fer el millor vi que pugui amb el que disposo.

No crec en extrems ni en filosofies per vendre, crec en el que faig cada dia. Visito les vinyes contínuament, valoro com està el raïm i a partir d’aquí prenc les decisions. Els romanticismes estan bé però aplico per sobre de tot la racionalitat.

Seguim pujant, arribem al punt més alt, i llavors el que ja esperàvem trobar davant nostre: el mar. El seu reflex gairebé no ens deixa obrir els ulls, és brutal. En Miguel em diu que són uns privilegiats quant a ubicació, per una banda el sol els proporciona una doble radiació, per tant la maduració és constant i progressiva. Per una altra, les vinyes estan semi-protegides de la tramuntana, no els hi arriba de manera tan directa, però si prou per a assecar les humitats. Sembla que res és triat a l’atzar evidentment.

Tenim les Gavarres a tocar, i al bosc que tenim al davant i voreja les vinyes, encara hi ha mostres del devastador incendi del 2014. La recuperació serà lenta però amb les tasques de neteja es van deixar les sureres que podien arribar a sobreviure. Ara de les glans, que naturalment han produït, estan creixent petites noves sureres. En Miguel em diu que amb el temps podria ser un projecte molt interessant de recuperació, però que ara per ara el temps de què disposa és finit.

Posem punt final al viatge, en Paco ens espera per tastar-ho tot al celler.

Disposa’t a treure tot l’arsenal disponible

-A què hem vingut aquí? A fer feina no? Doncs va, comencem – trenco el gel i omplim copes.

Comencem a tastar els vins negres que encara estan en procés, esperant al seu moment òptim per ser descubats. Agafen mostres i comparen el dia, amb l’anterior, així fins que decideixen que ha arribat el moment. Ho tenen molt clar, l’únic secret que hi ha és tastar, tastar i tornar a tastar. Amb aquest procés repetitiu han de ser capaços de valorar com han de ser els vins al futur i per tant intentar ser el més precisos.

-Per mi és el moment més complicat – diu en Miguel, i en Paco ho corrobora.
No podem centrar-nos en la gamma aromàtica o altres detalls poc importants, hem de pensar com és el vi ara en aquest moment, sobretot en boca, i com el visionem en el futur.

Tastem Cabernets Francs, Syrah (de diferents vinyes), Petit Verdot, Merlot, etc. Els escolto comentant la jugada, s’entenen perfectament i crec que això és bàsic per veure com avancen. Crec que mai havia tastat en cru, o com a mínim no tan conscientment, i haig de reconèixer que em sorprèn molt positivament. Em sembla increïble trobar certs matisos que em sembla poder interpretar-los en un estat posterior. És com estar veient per un moment el que succeirà demà. No creieu que és pura màgia? L’anís profund i la textura de maduixa salvatge en el Cabernet Franc, l’estructura i la potència del Syrah, la finesa sorprenent del Petit Verdot, un Merlot sense gairebé tocs verds amb maduració perfecta, un viatge al futur que promet.

A la conquista del blanc

Ens endinsem a la sala de criança, les botes estan plenes i fent el seu procés. Ataquem als blancs. Ho reconec obertament, tot i la posició estratègica dels vins negres que elaboren, a mi els vins blancs són els que m’acaben conquistant, i he estat esperant amb ànsies aquest moment.

Roussane 2019, una setmana després de finalitzar la fermentació. Elegància floral que ens mostra tota la seva subtilitat. Vertical, prima, lleugera, recta i picant (toc súper fi de pebre blanca). Lliri blanc i sedós, sotabosc mediterrani. A la boca és pura seda. Esplendor en estat pur.

Viognier 2019, molt més exòtica però amb un espectre molt controlat i subtil. Totalment en línia amb el que esperàvem, trobem estructura i pes en boca. Préssec madur, la carn però també el suau toc rugós de la pell. Albercoc petit acabat de collir. Llargada amb pes i glicèrida.

Marssane 2019, m’acabo de traslladar a un camp de llimoners. Em sembla estar agafant les flors i les fulles, i tocar-les. Em sorprèn la seva dualitat: lleugera i cítrica al nas, a la boca es mostra molt més consistent, complemento les sensacions. Un toc final de sidral.

Cupatge en directe de les 3 varietats, acaba de néixer el vi final anyada 2019, ho estic tastant en avançada. Fi, elegant, complex i llarg. Crec que no acabo de descobrir res, és el que busquen.

El 2018 i els seus negres

Després dels blancs, venen els negres. Tastem directament de bota, tots amb segell de l’anyada 2018.

Syrah de vinya plantada en el 2001 i Syrah de vinya plantada en 1992. Facin joc, senyores i senyors. La del 2001 t’aporta una sensació d’estructura rodona a la boca disposada a ser beguda. Un vi amb cos i estructura que t’espera amb un bon àpat a taula. Una Syrah perfectament elaborada i disposada a trepitjar fort com a model. La del 1992 però em sorprèn amb una sensació molt més autèntica, trobo una mica més de rusticitat, menys domada, més lliure, té una personalitat molt present. Amb la primera podries veure una pel·lícula al cine apta per tots els públics, amb la segona has de fer una excursió pel bosc, d’aquelles que et perds en algun moment.

Cabernet Franc, és una mica la nineta dels meus ulls del que tastarem. Al nas i a la boca, la descripció és perfectament comparable a menjar una amanida de fruits vermells i negres del bosc. Lleugera, fresca, però amb presència subtil d’un toc rude. Et conquista però vés amb compte, té molta personalitat.

Petit Verdot, em sorprèn molt gratament. Una de les varietats que més em costa d’interpretar, sigui per desconeixement, falta de proximitat o prejudicis (probablement és una mica de cada). Un punt auster positiu a la boca, magrana amb el toc de la llavor central present. Prunes i cireres, fruita negra en cos present.

Cupatge de Cabernet Franc i Cabernet Sauvignon de vinyes plantades el 2004. Són vinyes molt joves però la vida cal mirar-la amb molta perspectiva, i el potencial està present. Encara falta una mica de nexe entre la convivència d’aquestes dues varietats a la copa, al nas la Cabernet Sauvignon sembla que vol treure presència, però a la boca la Cabernet Franc més lleugera i floral sobresurt. Haurem d’esperar una mica per veure resultat final.

El vi somiat

Poso tot en ordre (molt al meu estil), i faig recorregut ràpid de tot el que hem vist, trepitjat i tastat (que ha estat molt). Faig apunts mentals de varietats, anyades i plantacions. Interioritzo el que hem parlat, dos comentaris i marxem a dinar (ara ja en cotxe i amb algunes elaboracions que encara no podem detallar).

-I si et dic quin vi somies elaborar? Què em respons? – li pregunto finalment a en Miguel.
-Un vi que m’emocioni a mi en primer lloc, i després pogués emocionar a una gran quantitat de públic, busquin l’estil que busquin. Un vi que fos capaç d’emocionar fins i tot “al lado oscuro”.

Somric i faig, com sempre, la meva reflexió final i és que facis el que facis, o et dediquis al que et dediquis, la felicitat només arriba quan ets capaç de compartir-la amb algú que t’acompanya al camí mentre fas el que havies somiat fer.

Miguel, a partir d’ara ja saps que estaré expectant a tastar aquest vi somiat.