Diu que el primer àpat que va cuinar un cop casada va ser un caldo de gallina. Ella, que amb vint-i-dos anys mai havia cuinat per ningú i que de cop es va trobar dirigint una casa i havent d’aprendre tot el que ve amb el càrrec. Eren els seixanta i Julia Child s’havia convertit en l’estrella mediàtica del moment, així que va comprar-se L’art de la cuina francesa i va obrir-ne el primer capítol: Sopes.“No hace falta más que una buena sopa, una ensalada, queso y fruta para conseguir un excelente almuerzo o una cena ligera. Y una buena sopa casera hecha al gusto de cada cual, en estos días en los que impera el abrelatas, es una experiencia casi única y siempre satisfactoria. La mayoría de las sopas no presentan dificultad y casi todas pueden prepararse unas horas antes de servirse.” Prometia només èxits.
L’avi (avi meu, marit seu) va tastar-ne la primera cullerada, va arrufar les celles i va tornar a enfonsar-hi la cullera. “Què original! Blat de moro? Si que sou moderns a casa teva!” A ella se li va travessar el glop de caldo. Va repassar la recepta mentalment. Ceba, pastanaga, api, gallina i aigua. Però, efectivament, les llavors de blat de moro flotaven inflades i lluents dins el tassó. Va assentir sense entendre. “Sí, és la influència americana.” La gallina dels anuncis de cornflakes havia fet molt de mal a l’imaginari col·lectiu, va pensar. No va afegir-hi res més. Un cop a la cuina, va veure la gallina morta al fons de l’olla i es va adonar que no li havia passat pel cap de rentar-li el pedrer. Tot el blat de moro li havia sortit de dins. Cuina d’aprofitament.
El caldo sempre ha sigut l’exponent de la cuina d’aprofitament per excel·lència. Un api melancòlic per aquí, un parell de cebes que comencen a treure brot, el tomàquet que va sobrar del sopar d’ahir, aquelles pastanagues del fons de la nevera i ja ho tindríem. Remei per l’ànima i pel malbaratament. Diuen que una vegada, en temps de guerra, un viatger afamat va arribar a un poble de muntanya amb l’esperança de trobar algú que li oferís un plat calent. Va començar a trucar porta a porta demanant un mos, però tothom el va rebutjar, “No tenim de res.” Així doncs, el bon viatger, famèlic i cansat, va seure a la plaça del poble, va encendre una petita foguera i va omplir d’aigua una olla de llauna que duia a la motxilla. Quan l’olla va començar a bullir, va posar-hi a dins un parell de pedres que va recollir de terra anunciant “Faré una sopa de pedres.” A poc a poc, els habitants del poble van començar a apropar-se encuriosits. “Una sopa de pedres?” “Sí!” va tastar-ne una mica “Boníssima, però sabeu com seria encara millor? Amb una mica de sal.” Aquí, una dona que s’havia apropat a mirar l’escena va afegir “Jo en tinc a casa!” i va tornar amb un grapat de sal que va fer ploure sobre l’olla. “Molt millor!” Va anunciar el viatger “Però encara seria més bona si tinguéssim un parell de pastanagues.” Com a resposta, un nen va cridar emocionat “Jo n’aconsegueixo!” I va tornar corrents amb tres pastanagues de l’hort que tot seguit van posar dins l’aigua. Així, el viatger va anar anunciant ingredients que farien que la sopa quedés més gustosa, i la gent del poble va sortir de casa oferint una ceba, un parell de patates, un all, un grapat de fulles de llorer o un tall de pernil per afegir a l’olla. Per acabar, el viatger va treure les pedres de l’olla i va declarar “La sopa està a punt!” I tot el poble en va menjar amb ganes.
A Portugal, el conte de la sopa de pedres va calar i encara avui si us trobeu a l’Almeirim, veureu que no hi ha taverna que no serveixi un bon plat de sopa da pedra per començar. Però no cal que aneu tan lluny per trobar-la. La sopa és un dels plats més universals que existeixen i el ritual que acompanya la seva preparació és part de la història de la majoria de pobles. Josep Pla assegurava que els països civilitzats són aquells que tenen sopes. Aquí, potser per destil·lar civilització o simplement a la recerca d’alguna cosa que posar al plat, n’hem glorificat totes les seves variants i l’hem batejada amb infinitud de noms: l’ollada a Catalunya Nord, el bullit a Girona, el recapte a les Terres de l’Ebre, la calderada a l’Alt Urgell o el rebaixinai a la Garrotxa. I ara que ve Nadal, que no falti l’escudella a casa de tots!
En temps on, com deia Julia Child, impera el abrelatas o potser en aquest cas, el bric d’Aneto de la Rigoberta Bandini, és moment de recordar la importància de receptes que ens obliguin a sucumbir a l’alquímia del xup-xup i recuperar la paciència com a ingredient. Receptes que ens reuneixin al voltant de la taula, que parlin d’històries tant universals com locals, i que ens recordin que menjar és un acte col·lectiu, menjar és crear xarxa, compartir, acompanyar. Ja ho diu l’etimologia, un company, cum panis,és aquell amb qui comparteixes el pa. Així que aquest Nadal, recupereu la recepta d’escudella de l’àvia i, com feia el viatger del conte, feu que tothom se sumi a afegir un ingredient a l’olla. Penseu que tota cuinera comença aprenent sense saber. Això sí, si hi poseu gallina, feu que abans us en rentin el pedrer.
