Confesso que per aquest últim text de l’any he estat temptada de fer servir el recurs facilot, adolescent, d’escriure una carta oberta al 2020. No rigueu. Però sí. He pensat calla, que t’adreçaràs al 2020 com si fos una persona! Quina gran pensada. I li diràs coses com bon vent, desgraciat, que et fótiguen, etcètera. Que original que seràs, parlant-li així a un any, com si et pogués llegir i entendre i fins i tot reflexionar: “Ostres, sí, té raó esta xica, he sigut un desgraciat, m’he portat supermal. Me’n penedeixo. Si pogués tornar a existir, seria més bon paio.” (O potser n’hauríem de dir millor any? Un any més considerat?) Tant és. Era una idea pèssima. Em fa vergonya explicar-vos-la.
El cas és que estem a punt de perdre de vista el que ha estat l’any més desconcertant, depriment i bàsicament tràgic a nivell global de tots els anys que podem recordar la majoria de natros. Sempre ho penso: sort que no ho sabíem, una setmana abans, un mes abans, un any abans, (cinc anys abans!) el que ens estava a punt de passar. Si ens arriben a dir la setmana que ve vos haureu de tancar a casa i només podreu sortir-ne per anar a la farmàcia o a comprar menjar, o a treballar els que treballeu en feines essencials -que en breu sabreu quines són- mos hauria agafat una síncope. Si ens arriben a dir que vindria un dia en un futur molt proper que tancarien els bars, els restaurants, les discoteques, les sales de concerts, los centres d’estètica i que no podríem sortir al carrer sense mascareta i no podríem tocar-mos els uns als altres, i que mos quedaríem sense festes del Mercat, festes majors, revetlles, fires i festes de Nadal mos hauria matat un atac d’ansietat abans que el coronavirus.
Vull dir que si mos han de pegar una bufetada més val que no mos avisen amb antelació i això que mos estalviem. Ara ja ho tenim mig paït, tot el que mos ha passat, als que no mos ha arrabassat ningú i només n’hem patit les conseqüències colaterals. Les hem anat entomant a mesura que les rebíem. I quan siguem més grans podrem dir a les criatures que “jo vaig travessar una pandèmia, allò sí que va ser gros”, com a natros mos han contat la guerra (que allò sí que va ser gros).
Tant de bo fos canviar de número i perdre de vista tot lo dolent que el 2020 mos ha portat, però em temo que durarà una miqueta més. I ara em permetreu la llicència quasi infantil de reprendre el diàleg absurd del principi amb una invenció humana com és l’ordre del temps: ves-te’n a prendre pel sac, any de merda, que t’has endut la mare de l’Albert i tanta altra bona gent. Però sàpigues que no has aconseguit distanciar-mos dels amics ni dels familiars ni de les ganes de viure. I quan puguem tornar a sortir al carrer sense la boca tapada tot seran riures i abraçades i brindis per la nova era.
