Pensar en la fi del món i en la llista de la compra

La feina va molt bé, però tot indica que anem cap a la fi del món.

És el comentari d’un científic que té gravat al cap la Lizzie, la protagonista de «Com el Temps», de Jenny Offill (ediorial Amsterdam, o «Clima» de Libros del Asteroide) que vaig tenir el plaer de llegir durant les vacances de Nadal. La frase, per mi, resumeix molt bé la dicotomia present en tot el llibre: la tensió entre les grans preguntes d’aquest segle  – com el canvi climàtic o la polarització política- , i el nostre dia a dia més quotidià.

Com a persona que treballo diàriament en temes relacionats amb l’emergència climàtica, hi ha una pregunta que m’han fet moltes vegades: «com t’ho fas al dia a dia? No et deprimeixes?» I crec que l’autora americana reflecteix molt bé aquesta dualitat en la que em trobo, així com moltes altres persones preocupades per la societat i el planeta.

El llibre ens presenta la vida de la Lizzie, una bibliotecària de Brooklyn, mare, parella i germana. Amb textos breus, com pensaments que ocorren en diferents moments del dia, ens va desgranant coses tant quotidianes com portar el fill a l’escola, quedar amb el seu germà ex-drogadicte o analitzar els patrons de conducta de les persones a la biblioteca.

La Lizzie accepta ajudar a una antiga professora que s’ha fet molt famosa gràcies a un podcast sobre la crisi climàtica, portant-li el correu on li fan tot tipus de preguntes sobre la fi del món. És gràcies a això que en el llibre també va apareixent aquell “rum rum” de fons dels temes tant inabastables i esfereïdors com la polarització a l’Amèrica de Donald Trump, o els impactes del canvi climàtic i si estem preparats com a individus per a fer-hi front.

Com deia Jenny Ofill en una entrevista a La Vanguàrdia, «el que volia era que el lector acabés reflexionant de com, amb unes projeccions tant terrorífiques com tenim, es pot seguir endavant sense quedar-nos paralitzats». Com els personatges com la Lizzie, o tanta altra gent, «som capaços de pensar en una cosa tant gran com el canvi climàtic i, al mateix temps, la llista de la compra.»

Això em fa pensar en un concepte molt famós en l’anàlisi de la preocupació social pel canvi climàtic, que és la «finite pool of worry». És la teoria segons la qual els éssers humans poden preocupar-se per una quantitat finita de coses i, per tant, quan tenen molts problemes, baixa la seva preocupació per alguns altres. Encara que es pot considerar rellevant, no és una teoria que tingui evidència empírica i que la crisi de la COVID-19 està qüestionant.

Segons diversos estudis fets durant l’any 2020, encara que l’atenció vers el canvi climàtic hagi pogut baixar als mitjans de comunicació, les xarxes socials, o en la mateixa població, la preocupació envers a l’escalfament global no ha baixat en la societat. Aquests mateixos estudis troben que haver patit una experiència més negativa amb el coronavirus pot augmentar la preocupació pel canvi climàtic, i que la crisi de la COVID-19 fins i tot podria promoure que s’acceptessin més polítiques climàtiques.

Com la Lizzie, que segueix pensant en com afrontarà la falta de recursos i aprèn a fer una espelma amb una llauna de tonyina, encara que mentrestant també s’hagi de preocupar per la nova relació del seu germà o els deures del seu fill.

«Com el temps» parla de la crisi climàtica sense que sigui el seu tema central en tot moment. Com va escriure Leslie Jamison al New York Times, pot ser que en la majoria dels nostres dies sigui un tema massa gran per abordar-lo, «com intentar mirar al sol directament», i per això tampoc el llibre no el posi exclusivament com a tema central.

La novel·la entén i descriu perfectament que podem estar enamorats del que passa en un planeta que s’està morint, i que la vida són moltes coses alhora: amor, desesperança, la pèrdua de coralls, la pujada del nivell del mar, o el naixement d’un familiar. I una cosa no nega les altres. Ens empeny a veure aquestes contradiccions i a no guardar-nos-les per nosaltres.