Primer les escates. Sempre començant per la cua i vinga a rascar de dalt a baix. Així, amb un moviment sec i constant que li tensava els músculs i li carregava l’esquena. Ella que sempre ho havia deixat a en Toni això d’escatar peix, ara se’n penedia de no haver après abans a netejar aquelles bèsties. Semblava tan senzill quan ho feia ell. Però a ella les mans li tremolaven i les sentia enganxifoses i massa fines per tensar aquella membrana llefiscosa que li relliscava sota els dits. Aviat va tenir els braços i el pit esquitxats de perles platejades. Va posar l’animal a la pica i va passar-li una aigua freda mentre es refregava intentant arrencar el rastre de lluentons que la cobria. Impossible, les escates se li havien enganxat com una segona pell. Com una pell de sirena.
Va ajustar-se el davantal i va agafar l’orada pels ulls, “sempre pels ulls no siga que te punxis amb ses dents.” Un cop estirada a puestu va marcar-li el cap i la cua amb un parell de talls inclinats i amb la punta d’unes tisores japoneses va treure-li la boca i va buidar-li les òrbites, amb tan mala traça que un dels ulls va rebentar a pressió. La gelatina blanca va lliscar com un magma de sang i greix. A ella se li va remoure l’estómac. Aquelles dues conques buides i fosques duien la mirada de la mort. Com les tortugues de l’àvia que havia trobat un migdia de petita, seques i rígides al sol, cobertes de formigues i amb els ulls ben buits i morts. Va empassar-se l’angúnia i va marcar els talls que faltaven al voltant de l’aleta i les brànquies, resseguint l’espina central amb el fil del ganivet molt a poc a poc.
L’àvia ho adobava tot amb una barreja de pa ratllat, all i julivert. Ella de petita sempre entrava a la cuina abans que es comencés a fer la picada i agafava els crostons dusos per anar-los rosegant mentre l’àvia cuinava. “Te rompràs ses dents, fieta.” la renyava, i li servia un got de llet fresca perquè suqués la crosta fins a estovar-la. Llet de cabra, perquè en tenia una al tancat del jardí i cada matí li buidava les mamelles. I a ella aquella llet tan agra i tan forta li feia fàstic. Però l’àvia li deia que la begués que havia de créixer, i ella l’empassava tota fins que se li omplia la panxa de tels i havia de quedar-se quieta perquè aquell bassal espès no li ballés d’un cantó a l’altre. Llavors entenia allò que deien que l’àvia tenia mala llet, però la perdonava perquè en el fons li agradava una mica notar aquell mal de panxa que la deixava aixafada i li feia venir una son dolça.
El julivert feia olor d’estiu i de caldereta. Primer ho havia pensat de fer una caldereta de llagosta, però no s’havia atrevit a allò de tallar la bèstia en viu. Mira que ho havia vist fer de cops. Però no es concebia fent-ho tota sola, i menys en aquella cuina
estreta del piset de Barcelona. Als animals els has de matar de cop que sinó els deixes patint i no hi ha manera que morin en pau. I ella ja s’havia imaginat la llagosta cridant i saltant i donant cops de cua amb força i ràbia sobre el marbre. I tot plegat se li havia fet una muntanya, que no volia haver de llevar una vida per plorar una mort. Així que havia descartat l’opció de la caldereta i s’havia decidit per fer una orada al forn, que era més factible i que també feia gust de l’àvia. Altra vegada li va pujar aquell nus amarg que li oprimia el pit i li entelava els ulls. Va apartar la barreja que acabava de preparar i va eixugar-se les mans sense fregar-les perquè no li quedés l’olor d’all. Va deixar anar tot l’aire de dins i va començar a pelar la ceba i les patates.
L’àvia havia mort de mort suau, li digué la mare. L’havia imaginada a casa seva, ajaguda dins el balancí de canya, rebent la somnolència dolça com un sospir de s’hora baixa, veient com cau la llum color aubercoc entre els pins, just quan puja l’olor de sal i de terra seca i s’amaguen els llangardaixos. La mare li havia trucat des de Menorca per donar-li la notícia. Ella primer no havia agafat el telèfon perquè era a classe. No va pensar a retornar-li la trucada fins al vespre. “L’àvia és morta.” La notícia l’havia trencada. Per un moment, els pilars que la mantenien en peu van trontollar amb violència i va sentir una força que l’arrossegava cap a una caiguda lliure. Les paraules li van quedar encallades a dins i va estrènyer el mòbil amb una mà intentant rebaixar el ressò de la respiració agitada a través de l’aparell. “Dimarts és sa cerimònia. Hauries de venir.” La idea de tornar a casa se li va fer insuportable. Haver de dormir al sofà del nou pis de la mamà i n’Alberto a Maó, on no hi tenia ni habitació pròpia ni records. Tornar a Es Castell a saludar uns pocs amics i veure el que havia estat casa seua de lluny, ara tota buida, amb la façana caient a trossos i el jardí cobert de fulles seques amb aquella olor d’humitat i de podrit, amb els porticons encara trencats de quan van entrar-hi a robar i el cartell a l’entrada ben gros anunciant “SE VENDE”. Anar a casa de l’àvia sense l’àvia. No podia.
Va estirar l’orada al ben mig d’una safata de forn i la va envoltar amb les làmines de patata, la ceba i un parell de tomàtigues. La va regar bé amb oli d’oliva i un got de vi blanc i va escampar-hi per sobre la barreja de pa ratllat, all i julivert. Va tallar rodanxes de llimona i les va col·locar amb cura dins el tall de l’opercle perquè suessin una mica d’acidesa. Per acabar, va pessigar un grapat de sal gruixuda i la va fer ploure per tot el plat que “el peix ve de la mar i vol xuclar sal fins i tot mort.” Va obrir la porta del forn i va posar-hi la safata dins. Ara només calia esperar.
Feia un munt que no anava a Menorca. Va sentir com li pesava la culpa de no haver tornat a casa en tant de temps. Però no havia estat capaç de fer-ho. L’estiu passat
s’havia quedat amb els nous amics de la universitat i havien llogat una caravana pel Sud d’Espanya. Per Nadal havia posat l’excusa que havia d’estudiar i arreglar unes gestions del pis i s’havia quedat a Barcelona. Aquesta vegada no va ser diferent. “Idò, te busco un vol per demà?” La resposta li va sortir sola. “No puc ma, estic d’exàmens ja ho saps.” Un llarg silenci. Va esperar que la mare li digués alguna cosa, que insistís, però sabia que no li sortiria obligar-la. Va respondre amb la veu trencada “Com vegis, fieta. Hi serem tots.” Ella va dir-li que ja parlarien que ara havia d’estudiar. I va penjar el telèfon.
La cuina va començar a fer olor de ceba dolça i all torrat. En obrir la porta del forn va sortir-ne un alè salat i suau que va omplir tota la casa. L’orada feia goig. La pell del peix s’havia eriçat i havia fet una crosta cruixent i brillant que llepava els sucs de la carn blanca i tendra. Les patates i la ceba havien quedat socarrades i lluents. Va deixar la safata al marbre perquè reposés una mica i va tallar dues llesques de pa. L’àvia deia que quan naixem som una llesca de pa fresc i esponjós, ben blanc i lletós, com el brioix. Però a mesura que creixem ens surt una crosta que s’endureix i es resseca i intentem oblidar que per dins som de motlle tou. Va sucar el crostó dins la tomàtiga desfeta i se’l va endur a la boca. Va separar el filet de peix de l’espina amb compte amb una cullera i va servir-lo al plat. Va mirar el rellotge, dos quarts d’una. La cerimònia ja hauria començat. Va posar- se el primer tall de peix a la boca. Era tendre i saborós, se li va desfer al paladar. Va agafar un segon tall. Una barreja de dolçor i acidesa li va ballar a la llengua i va llepar-se els llavis oliosos i brillants, fonent-se en aquella explosió de sabors que feien el gust de l’àvia i de casa. I va veure a l`àvia llepant-se els llavis també i separant les espines de la polpa amb els dits nuosos untats en oli i els palpissos dansant rere cada moviment. Va notar com se li ofegaven els ulls.
Un préssec va rodar sobre la taula. Va agafar-lo amb cura i se’l va mirar amb curiositat. Va pensar en l’àvia anunciant melicotó de postres i en ella imaginant-se una plata de dolços delicats fets de mel i de cotó fluix, però rebent una peça de fruita vellutada a canvi. Va fer-ne una mossegada buscant un consol de cotó fluix, i el suc ensucrat va regalimar-li per la barbeta i va tacar-li el blanc de la brusa. Va veure’s esquitxada de gotes. Oli, préssec i llàgrimes. Va pensar que serien difícils de rentar. Aleshores va desitjar que la mare l’hagués obligada a agafar l’avió.
_______________________________
Fotografia de portada: Flickr Alejandro Ramiorvsky https://www.flickr.com/photos/dsignerd/4867579584
