Durant la nit de dissabte a diumenge, en moltes escoles i altres recintes del país hi va haver una espessa i suggeridora oferta recreativa, sovint presentada com a festa de la tardor. Per exemple, es van programar concursos de pedra, paper o tisora (cosa que jo vaig agrair enormement, perquè ara feia molts anys que no sentia a parlar d’aquest joc que va ser ben popular en la meva infantesa). També hi va haver molta música, esclar, perquè, per acabar-ho d’adobar, l’1 d’octubre és el dia internacional d’aquesta art. I es va jugar a escacs, i a dòmino, i es van fer cursets accelerats d’un munt de coses: de ball i de moltes altres disciplines! Fins es va recuperar la noble artesania del macramé, ben popular els anys vuitanta!
El dia va començar molt d’hora, molt més d’hora que els altres dies: a dos quarts de sis ja em trobava al meu col·legi electoral, perquè era apoderat per ERC i calia que, de bon matí, les forces de l’ordre imposades pel govern Rajoy no sentissin la temptació de fer-nos una visita. A la Biblioteca Torras i Bages, on sempre voto, ni a cap altre col·legi electoral de Vilafranca, no es va haver de patir una visita tan incòmoda, tan indesitjable. A aquella hora matinera, encara amb els carrers ben foscos, una dotzena de joves sortien de la biblioteca, amb sacs de dormir enrotllats i cara lleganyosa. Havien defensat el castell fins a trenc d’alba, i ara tocava relleu.
Aquelles tres hores inicials fins a les nou es van fer, francament, molt llargues. Jo sempre em llevo a la mateixa hora, a dos quarts de set i tres minuts del matí, sigui dia feiner o festiu. Em dutxo, em tiro tres gotes de perfum al clatell i, tot seguit, m’encamino, cada dia del món, cap al Casino, on faig un tallat i llegeixo diaris i, si tinc temps, també algun llibre. No soc de parlar gens, a aquella hora, però diumenge vaig trobar amics que, per sort (és un dir), no pateixen, com jo, d’aquesta afecció al silenci de primera hora. Vaig aprendre, posem per cas, d’on podien venir aquells raïms de grans tan inflats que alguns dels assistents al col·legi, afamats de tantes hores de vigília, anaven picant: del Perú. Fos o no fos veritat, que segurament no ho devia ser, vaig assistir, impàvid, a una lliçó sobre el conreu de vinyes en deserts d’aquell llunyíssim país: es veu que fan prospeccions rigorosíssimes, que punxen la capa freàtica per trobar aigua, i fot-li. Apassionant! Però jo encara no havia pres gens de cafè, ni havia tastat res, i un gra de raïm se m’hauria posat travesser, com al protagonista de L’illa, de Gianni Stuparich. A més, no tenia ganes d’enraonar. Només feia cara d’escoltar (tampoc tenia ganes d’escoltar com es cultiva raïm en deserts del Perú).
De seguida em va venir a rescatar d’aquell amigable conferenciant a peu dret la meva cara amiga Carmen Jiménez, amb qui vaig passar molta estona conversant de la qüestió política del país (i d’altres herbes, també). A quarts de nou del matí, davant la Torras i Bages, ens hi congregàvem un centenar de persones (se’ns havia demanat que, com a mínim, fóssim vint). Veient que la cosa anava bé de públic, vaig anar cap a casa a esmorzar. Feia un xim-xim que no mullava gaire, però que, si l’havies d’entomar gaire estona, et posava un pensament de fredor a la pell i a la carn. Vaig tornar a les nou tocades: les urnes ja eren a lloc, però encara no podíem votar. La cua que es formava a quarts de deu davant la biblioteca ja era molt llarga, de més de dues-centes persones. Hi havia ganes de votar.
Les consignes eren generals, però jo, que soc força despistat, no les havia sentit o llegit abans. Per això em va agradar molt veure que l’únic que trencava la pacient fila que feien els votants imminents era l’aparició d’una persona vella o d’algú altre, vell o no, privat de mobilitat. Si qui passava davant era una persona d’edat, en sortir del col·legi l’aplaudíem. Els nens i els vells van ser una part significativa de la festa d’ahir. Els primers no poden votar; els altres, sí. Els uns i els altres no estaven previnguts de la violència irracional de la guàrdia civil i la policia nacional espanyola.
De tant en tant, els Mossos pretenien entrar al col·legi i retirar les urnes. Però nosaltres, com arreu del país, tancàvem files, ens apinyàvem com un sol home, que es deia abans, i defensàvem la democràcia (ja sé que algun lector hi diria: “La democràcia tal com l’enteneu vosaltres”. I sí, és cert: tal com l’entenem nosaltres. Però és que, tal com l’entenc jo (ja no dic nosaltres), la democràcia sempre crida més democràcia). Llavors un dels dos mossos preguntava: “¿Qui n’és el responsable?”, i nosaltres responíem a cor, congruentment: “Tots nosaltres. El poble”. M’imagino que els que ens veuen abduïts se’n deuen fotre molt —o se’n fotrien, més aviat, perquè fora del país, a la resta de l’Estat, s’ha tingut molta cura a no mostrar gaires imatges: imatges, vull dir, de l’afluència de votants als col·legis electorals i de les brutals càrregues de la policia de l’a por ellos, oé—. Però a mi, que de tant en tant em va bé rebre un bany de patriotisme, ara que m’havia tornat tan escèptic, allò se’m va posar molt bé.
Jo, per edat, he viscut poques càrregues policials, però aquestes de diumenge —uns agents que estan preparats per repartir estopa, sense atendre a raons— no em van fer estrany. Malauradament no se’m van fer estranyes. En canvi, sí que em va sorprendre més la capacitat del nostre poble per respondre a la violència, per defensar de manera tan pacífica un dret perfectament legítim. En l’article que publico avui mateix a La Vanguardia parlo sobre aquesta por —per fortuna, derrotada—, arran d’una anècdota: “El dia que es va morir Franco jo feia segon d’EGB en un col·legi de monges […] Quan es va conèixer la notícia, les monges ens van reunir al pati per aviar-nos cap a casa. Vam fer una fila a la pista de bàsquet, i llavors una nena, la Cristina L., en descobrir que la mort del dictador ens regalava, d’entrada, uns quants dies de festa, va deixar caure: “¡Qué bien se vive sin Franco!”, cosa que la va fer mereixedora d’un clatellot sec, propinat per una sor (l’Aránzazu, si no m’erro). A mi allò se’m va gravar al cap per sempre. Vet aquí la por, vaig dir-me. El pànic, fins i tot”.
Diumenge vaig adonar-me que ja no tenim por. Serà bo per a tot el que vindrà, que s’anirà fent cada vegada més dur, més aspre. Però hem decidit que les nostres idees, hem resolt que el que considerem que són els nostres drets legítims com a poble, drets inviolables, han de ser més forts que la por, que qualsevol forma de por. He vist amb emoció com la gent jove plantava cara a la realitat: policies armats, amb casc i escut, amb porres i pistoles que disparaven pilotes de goma, i, davant seu, joves i més joves amb les mans enlaire. Tot el dia d’avui —dilluns, ja— he vist l’exercici més obscè d’ocultació o manipulació de la realitat de part de la televisió pública espanyola (la catalana, que també imposa ideologia, per descomptat, ho fa amb molta més cura, i, sobretot, dona la veu també a dissidents de la causa nacional(ista)). En una classe, però, els alumnes havien penjat aquest cartell: “No ens saltem la classe. Estem fent història!”, i m’he tornat a reconciliar amb el món. Que no és el món petit català, sinó el món tan ampli dels drets humans i de les reivindicacions justes i pacífiques.
A les deu de la nit de diumenge, la festa no havia acabat encara, però ja vèiem la magnitud del que havíem aconseguit. Es va fer el recompte, la gent s’arraïmava fora dels col·legis, cantava, cridava consignes de fermesa. I em sembla clar que havíem vist —nosaltres i, si més no, els observadors internacionals— què havia passat: el paper havia derrotat la pedra. I aquest mateix paper, fet ara paper fi de regal, havia embolicat la tisora amb què pertot ens amenacen d’esquinçament, de trencament irreparable. No sé què passarà, a partir d’ara. Però el que hagi de passar ja és inexorable, i espero que tingui cura d’aquest país tan petit de mida i tan extens d’ambició i de somni.
