La participació ciutadana és un concepte que ha passat de resultar ignorat a ser esmentat tot sovint i a tenir certa nomenada en l’afer polític en els darrers anys. És defensada i proposada per tota una sèrie de col·lectius i entitats ciutadanes com a eina de gestió i planificació d’allò comú. Es basa en l’assumpció de responsabilitat des de la ciutadania, compartida amb les administracions i els professionals experts en les disciplines implicades en cada afer concret que la requereix en la seva gestió.

Aquest procediment comporta riscos i beneficis, que han de ser entesos com a positius, encara que generin major volum de treball, desacords i lentitud en el procés, ja que els procediments administratius i polítics no participats per la ciutadania han demostrat no ser més eficients, no ser més rigurosos ni més beneficiosos per a aquesta ciutadania, ni per al país en general.

Sovint es cartografia la realitat des de fora i lluny d’aquesta realitat. En canvi, les experiències de participació ciutadana pretenen descriure la realitat des del lloc i per/amb els qui la viuen, la gaudeixen i/o pateixen. Com ja vaig comentar en l’article anterior d’aquesta sèrie (Porta Felipe, 2021) “un procés participatiu ciutadà pot conduir a definir els objectius de treball inicial i deixar clars quins són els actors dels processos abans d’iniciar cap procediment”.

Participació ciutadana i gestió del patrimoni cultural construït

En afers com la decisió de preservació d’elements construïts en un territori es requereix el treball de camp, en el lloc i des del lloc. Només a posteriori del treball en el lloc s’hauria de poder dibuixar el mapa, plasmar la reflexió o dissenyar l’acció. En aquest procés la ciutadania hi ha de ser present: per afectació de les actuacions que es duran a terme o que no, per coneixement del territori i de les seves circumstàncies. És un procés més elaborat, llarg –no, necessàriament, més que altres procediments- i, això sí, més carregat de feina per a tothom. Però, alhora, resulta més vàlid, en tant que garanteix que la ciutadania ha participat en el que ha de donar una qualitat, o una altra, a la seva vida i n’assumeix la part de responsabilitat que li correspon en què sigui exitosa, en els seus efectes i conseqüències.

Santiago Fernández Muñoz, en una ponència publicada sobre la participació pública en l’organització territorial del paisatge proposava aquesta definició: “Per participació entenem els procediments que permeten a una societat implicar-se o incidir en la presa de decisions sobre polítiques, plans o actuacions que la concerneixen. És, doncs, un terme ampli que inclou capacitats d’incidir o prendre part molt diverses, que van des de l’absència d’informació i implicació social, qualificada per alguns com a manipulació social, l’accés a la informació dels plans, fins al final de l’escala de la participació, en la que les administracions es limiten a recolzar interessos i decisions comunitàries” (Fernández Muñoz, 2011, p. 167). La participació ideal seria aquesta darrera en què la comunitat decideix i l’administració recolza les seves decisions.

Aquests processos són fonamentals en la decisió sobre la preservació, o no, d’elements construïts. S’ha d’implicar a tots els actors (ciutadania, professionals experts i administracions) perquè aquests elements culturals donen informació sobre el territori, la seva història i la seva gent, i contribueixen al manteniment del caràcter del territori que els acull. Es tracta de posar l’ “èmfasi en què la salvaguarda del caràcter de cada lloc coincideix amb una recuperació del territori com a argument bàsic de la planificació” (Fernández Muñoz, 2011). Sobretot, cal deixar-ho clar als responsables de la planificació econòmica, territorial, urbanística i cultural. De la mateixa manera que entenem el territori com a patrimoni natural i com a patrimoni cultural, ja que el considerem tant un producte natural, com humà i social, hem d’entendre que en la gestió del territori cal tenir en compte els aspectes naturals, culturals i socials i considerar la seva planificació, sigui urbanística, econòmica, de comunicacions, cultural…, a través de la participació social dels habitants que viuen en el territori i conviuran amb els canvis que es puguin donar.

Itziar González i Virós, arquitecta i urbanista que ha dut a terme diverses iniciatives com a mediadora en processos urbanístics participatius públics afirmava que “a mesura que aprofundim en la democràcia participativa l’administració va evolucionant. Les coses aniran més lentes, perquè el procés de participació requereix temps i es va fent sobre la marxa” (Díez, 2007). A hores d’ara podem trobar multitud de projectes d’urbanització i organització comunitària que han partit d’un procés de participació ciutadana que anava més enllà de la simple consulta o de l’exposició pública prescriptiva per llei. Sabem, ja, que resulta un mètode altament efectiu.

Compartir inquietuds i coneixement i, després, decidir

En el seu procés hi intervenen força factors que cal tenir en compte, però tampoc es pot pretendre que en el disseny d’accions de participació ciutadana tot vingui marcat i pautat prèviament. Les dinàmiques col·lectives, la varietat d’actors, així com el desconeixement de moltes dades sobre aquests actors, les seves idees, coneixements i inquietuds, fan que la pràctica de la participació hagi de resultar, per força, flexible i dúctil segons el que ens anem trobant i segons vagi evolucionant.

El procediment vol detectar quines poden ser les inquietuds que se susciten entre la ciutadania i aquest patrimoni i el coneixement que té del mateix. Alhora, es vol ampliar aquest coneixement i treballar aquestes inquietuds, les certeses, acords i desacords i, fins i tot, les emocions que es generin. Inicialment s’han d’estudiar, valorar, opinar i avaluar pros i contres. Posteriorment, té lloc el procés de decisió. És a dir, després de compartir el coneixement, entre la ciutadania i els professionals experts, s’acompanya la ciutadania –des de l’expertesa professional i des de l’Administració que correspongui- en el procés col·lectiu de decisió . Però, les decisions les pren la ciutadania. Així, és fonamental que l’Administració adopti el compromís de participar en el procés i assumir i acompanyar les decisions resultants preses per la ciutadania.

Amb un procés participatiu d’estudi i decisió en la conservació del patrimoni construït d’un territori es vol dissenyar, en primer lloc, un procés de protagonisme ciutadà en la protecció d’aquest patrimoni que generi inquietud vers els seus coneixement, gaudi i protecció. També es vol decidir la conservació o no conservació d’un o determinats elements o entorns construïts i promoure la seva protecció jurídica a través de la catalogació. Si no s’arriba a cap de les dues coses, permetrà detectar quines són les causes que ho impedeixen, i apel·lar a la seva resolució positiva, que pot donar-se a través de la sensibilització amb tasques de difusió i formació. Això permetria tornar a començar el procés.

Què ens podem trobar en plantejar una tasca participativa? En el pitjor dels casos ens podem trobar que no arribem on volíem. En el millor dels casos, trobarem oportunitats d’obertura i protagonisme de la ciutadania en allò públic, un major coneixement per part de tots els actors i experiència en la gestió d’allò comú.

A posteriori del procés, ja promogut per l’administració que pertoqui i per part d’expertesa tècnica, es podria dur a terme l’elaboració d’una catalogació dels elements protegits, que podria comprendre un altre catàleg dels elements no protegits per conservar-ne informació si s’esdevé la seva desaparició. A partir d’aquí, caldria iniciar les accions necessàries per a la conservació dels que s’hagi decidit protegir i que estigui catalogat com a tal.

Bibliografia

Díez, R. (Octubre / 2007). L’escala del compromís. Conversa amb Itziar González i Virós, arquitecta i regidora del districe de Ciutat Vella a Barcelona. Revista INDE, 34-39.

Fernández Muñoz, S. (2011). La participación pública en la ordenación territorial del paisaje. A M. Simancas, & A. Cortina, Retos y perspectivas de la gestión del paisaje en Canarias (p. 165-179). Tenerife: Gobierno de Canarias; Universidad Internacional Menéndez y Pelayo. Recollit de http://www.pasosonline.org/Publicados/pasosoedita/pasosrep5.pdf

Porta Felipe, E. (Novembre / 2021). Patrimoni cultural,paisatge natural i ciutadania: el-territori IV. El patrimoni construït. Recollit de La Conca 5.1.:  https://www.laconca51.cat/patrimoni-cultural-paisatge-natural-i-ciutadania-el-territori-iv-el-patrimoni-construit/

_____________________________________________

Fotografia de portada: ” Molí de dalt de la Vall de  Montblanc.  Novembre 2016. Eulàlia Porta”