El territori s’expressa en un paisatge. Aquest paisatge es conforma del paisatge natural i del paisatge cultural, així com de la percepció que les persones que habiten i fan ús del territori tenen d’aquest paisatge -Conveni Europeu del Paisatge, (Consell d’Europa, 2000). Ja n’havia parlat temps enrere, en el primer article d’aquesta sèrie (https://www.laconca51.cat/patrimoni-cultural-paisatge-natural-ciutadania-territori), aportant també el concepte de paisatge de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, que ens deia que “és la fesomia d’un territori amb tots els seus elements naturals i antròpics i també els sentiments i les emocions que desperten en el moment de contemplar-los” (OP, 2004).
Allò natural i allò cultural i antròpic són els protagonistes del territori: tot el que hi passa els afecta, tot el que fan afecta al territori. Així, protagonistes ho som les persones, els animals i les plantes, els rius i les muntanyes, l’aire i molts altres elements del territori; i, també, l’activitat geològica, climatològica, hidrològica, animal, vegetal… i l’activitat humana que es donen en el territori.
La ciutadania som aquestes persones que habitem i transitem un territori. Som part del seu paisatge natural –com a éssers vius- així com del seu paisatge cultural – amb l’activitat que generem. La ciutadania inclou les persones que habitem en el territori i que vivim afectades per tot el que s’hi esdevé. I, de la mateixa manera, les nostres activitats, percepcions, vivències, experiències i emocions, formen part del territori i l’afecten, o l’haurien d’afectar.
Uns altres elements que afecten al territori, molt diferents de la ciutadania, en són les persones que no hi tenen cap vincle però, en canvi, hi incideixen sobre manera. En una altra ocasió ho podrem analitzar, ja que, malgrat no formar part del territori, suposen una afectació no menys rellevant per al seu futur.
El patrimoni construït
Dins del paisatge cultural i dins de l’element que podem anomenar activitat humana, hi rau el patrimoni cultural i tot allò que no és considerat patrimoni però és cultura –perquè és fruit de l’acció humana. El patrimoni cultural (veure la definició en un altre article anterior (https://www.laconca51.cat/patrimoni-cultural-paisatge-natural-i-ciutadania-el-territori-iii) que forma part d’aquesta activitat humana engloba una gran varietat d’expressions de la cultura material i immaterial. Dins d’aquesta gran varietat centrem la nostra atenció en el patrimoni (material) construït en un territori determinat.
L’ús de l’adjectiu “construït” vol significar no només tots aquells elements arquitectònics i urbanístics, sinó també d’altres elements igualment construïts per l’home i la dona però que, difícilment, encabirem en aquestes dues categories “arquitectura” i “urbanisme”. Així doncs, els elements construïts són, entre d’altres, els elements arquitectònics – és a dir, els edificis habitats, els edificis amb funcions administratives, religioses, lúdiques, industrials, agrícoles, comercials i d’oficis i altres; els elements urbanístics i els elements construïts que no són cap d’aquestes coses (per exemple, els elements d’utilitat productiva com les cisternes, enjubs, arnes, pedreres,…). Aquest ampli espectre d’elements construïts és, o pot arribar a ser, patrimoni cultural material en tant que formen part de la nostra cultura, de la nostra història i de la nostra identitat i els sentim, protegim i conservem com a tals. O volem arribar a fer-ho.
La protecció jurídica del patrimoni cultural en conflicte amb altres interessos
El patrimoni construït, en tant que patrimoni cultural, està protegit jurídicament per la llei catalana Llei 9/1993 de protecció del patrimoni cultural català. Tot i així, potser aquesta protecció resulta insuficient i n’hauríem de reclamar una protecció jurídica més desenvolupada i més vinculant respecte de la normativa de planificació territorial i urbanística. Sovint, les legislacions provinents dels diferents Departaments del nostre Govern topen i entren en conflictes que no es resolen positivament per al patrimoni cultural. Hi prevalen altres factors que s’esgrimeixen en planificar i executar certes polítiques econòmiques i de comunicacions, respecte dels quals tenim els nostres dubtes sobre la seva major rellevància, o la seva eficàcia.
En aquests casos les administracions ignoren uns aspectes (ecològics, culturals, socials, …) en favor d’altres (benefici econòmic, polítiques més populars, missatges electoralistes, etc.). O bé perquè condueixen a males pràctiques de protecció i gestió del patrimoni cultural, o bé perquè generen malestar i inquietud en el teixit social, aquesta manera de procedir hauria de ser revisada i la legislació que la permet repensada.
Freqüentment es contraposa la protecció del patrimoni a la generació de dinamisme econòmic, que és defensat pels promotors econòmics com a creació de llocs de treball i, per tant, s’hauria traduir en qualitat de vida pels habitants del territori. A vegades aporta aquesta ocupació laboral que genera qualitat de vida (o no) i, a vegades no aporta ni l’ocupació promesa. S’hauria d’analitzar amb compte i en profunditat abans d’adoptar aquests discursos amb promeses que després no es realitzen o no són el que haurien de ser, però que han malmès el patrimoni natural i cultural sense remei, manllevant greument qualitat de vida a la ciutadania, enlloc d’incrementar-la. Tenim prou experiències negatives com per no posar-nos urgentment a redreçar la manera de procedir en l’execució de la destrucció del patrimoni cultural i natural. Així mateix, tenim prou experiències positives per al desenvolupament econòmic del territori amb la convivència i aprofitament del patrimoni construït i preservant el patrimoni natural, que ens serveixen d’exemple i guia.
També hem de tenir en compte que les lleis protegeixen certs elements culturals però, alhora, en deixen desprotegits d’altres. Cal pensar bé què protegim i què no, perquè les conseqüències d’una cosa i altra van més enllà del propi element.
Conservació del patrimoni construït: conflicte i coneixement
Situem-nos ara davant d’un element construït de propietat pública que es troba en algun conflicte de conservació: perquè s’està estintolant, perquè obstaculitza una obra pública, perquè suposa un perill per als vianants, perquè es vol donar un altre ús al lloc, entre d’altres possibles raons. Proposem-nos pensar i decidir què en volem fer, què volem que li passi o què no volem que li passi. El volem mantenir, preservar? El volem conservar i utilitzar, encara que sigui modificant-lo? El volem destruir, perquè ens destorba més que ens serveix o perquè es troba gairebé estintolat i comporta perill?
En qualsevol cas, per decidir una d’aquestes accions hem de conèixer primer bé l’element –les seves característiques, la seva història, la seva rellevància tecnològica o artística, la seva ubicació i entorn proper, el seu estat de conservació, …- així com si manté vincles amb la comunitat, si té una significació identitària amb ella, si és ignorat, estimat o odiat, i perquè, etc. No podem decidir-ho de pressa i corrents, sense tenir en compte tot el que és i envolta aquest element.
Per tal d’assolir aquest coneixement resulta essencial la voluntat d’estudiar-lo i comprendre’l en un estudi integrat i integral amb la resta d’elements i aspectes que conformen el territori que hem definit més amunt – paisatge natural, paisatge cultural i emocions i percepcions de la població. Només a partir del seu coneixement profund, individual i integral, podem decidir encertadament quin ha de ser el seu destí
Com deia, els elements construïts que són, o poden ser, patrimoni cultural, formen part del territori com a factors antròpics d’acció i intervenció en el paisatge en general. És a dir, són part del paisatge cultural i la seva presència afecta la resta de factors del paisatge cultural, així com al paisatge natural. I a la inversa, la seva presència, forma i ubicació, les relacions que estableix al seu voltant, neixen i es desenvolupen per l’afectació dels altres factors del paisatge cultural, i estan condicionades pel paisatge natural. Conseqüentment, una proposta de treball entorn del patrimoni construït ha de permetre comprendre aquest patrimoni cultural com a part integrada en la vida del territori i dels seus habitants i ser respectuosa amb el paisatge natural i cultural.
Aquesta necessitat de conservar i preservar una sèrie d’elements o entorns construïts que s’ubiquen en el territori no ha de donar-se únicament en les administracions, sinó que s’ha de compartir amb les persones que l’habiten. Cal mostrar i transmetre arreu (administracions i ciutadania) que tenen una rellevància històrica, cultural, social, emocional, etc. que fa necessària la seva preservació. De la mateixa manera, si es dona el contrari i no es dona cap d’aquestes rellevàncies, cal compartir que no és necessari preservar. Aquesta aparent contradicció és bo posar-la sobre la taula abans de decidir qualsevol acció de protecció o no protecció d’algun element o entorn construït des de l’àmbit municipal o supramunicipal.
De tot plegat en vull extreure que l’estudi del patrimoni cultural construït d’un territori s’ha de dur a terme, de manera conjunta i bidireccional, entre la ciutadania i l’expertesa de les disciplines implicades en el seu ús, en el seu estudi i la seva conservació; i amb l’acompanyament de l’administració, que ha de facilitar el camí en tot el procés.
La gestió participada del patrimoni cultural construït
Qui gestiona el patrimoni cultural construït? Els propietaris? Les empreses? Les administracions? Qui en treu benefici, a la fi, d’aquest patrimoni? Posar aquestes qüestions sobre la taula en un procés participatiu ciutadà pot conduir a definir els objectius de treball inicial i deixar clars quins són els actors dels processos abans d’iniciar cap procediment. A més, seria bo tenir en compte que el patrimoni cultural que no és de propietat pública també té rellevància en la vida de la ciutadania i, a vegades, cal analitzar també les conseqüències de la seva preservació o destrucció, i adoptar mesures, des de les administracions, que contribueixin a què la titularitat privada pugui actuar-hi en consonància.
La gestió participada del patrimoni cultural construït requerirà del guiatge i l’assessorament de persones professionals i tècniques especialistes en processos participatius, així com d’expertes en els àmbits i disciplines que conflueixen donant aquesta visió holística d’estudi. Transmetent aquesta concepció integral a la ciutadania, aportant elements que ajudin a la comprensió del patrimoni construït com a part de la vida quotidiana i com a generadors de benestar social, de la mateixa manera que ho són considerats altres elements de lleure, educatius, sanitaris, de comunicacions, etc., es possibilita l’empatia i la co-responsabilitat envers ell.
Es tracta de seguir una dinàmica que informi abastament – en el que no coneixem- als habitants del territori sobre el que ens envolta, de la seva/nostra història i les seves circumstàncies, de les possibilitats de desenvolupament que comporten la seva preservació o destrucció, de manera que s’empodera activament i política a les persones respecte el que ens és, de fet, propi. Així, per exemple, es poden engegar moviments veïnals i socials que promoguin que la protecció del patrimoni construït és causa d’augment de qualitat de vida, i que cal dur-lo a terme en conjunció amb el respecte per l’entorn i potenciant la sostenibilitat ecològica del territori.
Al mateix temps, és important posar de manifest els vincles identitaris i simbòlics que pot mantenir la població respecte aquest patrimoni cultural. O que podria mantenir perquè certes dinàmiques ja l’han eliminat. Podria permetre valorar amb més exactitud la importància de cada element construït dins de la vida en el territori, donant eines tant per a l’anàlisi i la diagnosi de la gestió de la seva protecció, com per al disseny de noves propostes i, fins i tot, d’innovació.
____________________
Bibliografia
Consell d’Europa. (2000). Conveni Europeu del Paisatge. Florència: CEE.
OP. (2004). Activitat de l’Observatori. Catàlegs del Paisatge. Recollit de Observatori del Paisatge de Catalunya: http://www.catpaisatge.net/cat/catalegs_presentats_T.php
_________________________________________________________
Imatge de portada: Imatges d’elements construïts. Fotografies d’E. Porta (2017), excepte la cisterna que és de M. Martínez (2007).
