“La pràctica espacial d’una societat es crea el seu espai, el postula i el suposa en una interacció dialèctica, el produeix lentament i serena dominant-lo i apropiant-se d’ell. Des del punt de vista analític, la pràctica espacial d’una societat es produeix en desxifrar el seu espai.” La Producción del espacio (Lefevbre, 2013)
Compartim que la disciplina de la Història de l’Art és, i ha de ser, una disciplina interrogativa i auto-interpretativa (Moxey, 2016) per aquesta raó el plantejament de la recerca des d’aquesta disciplina ha de comportar una sèrie d’interrogants sobre ella i el seu objecte d’estudi, sobre la seva metodologia i les seves fonts. Així mateix, ha de tendir a re-interpretar-se constantment, buscant nous mètodes, noves aliances amb altres disciplines, actualitzar-se i actualitzar, així, el coneixement.
Aquesta comprensió condueix, en el moment de plantejar-se una recerca, una reflexió o una observació, a buscar relacions que no s’havien establert abans, o sí i, aleshores es poden desenvolupar. En aquest buscar, en el tempteig d’opcions, la recerca es dirigeix també vers estudis i enfocaments que s’hi assemblen, més o menys, i a investigar-ne els seus fruits i utilitat. De tot aquest procés se n’extreu riquesa metodològica i noves relacions, alhora que, com dèiem, s’incrementa, o complementa, el coneixement existent.
L’estudi dels elements patrimonials culturals d’una comunitat, per exemple, comporta buscar altres referents, altres maneres d’entendre i plantejar els conflictes i beneficis que genera la seva permanència, la seva conservació i manteniment, o bé el seu abandonament o destrucció. Així, l’estudi i observació de diferents aspectes que conflueixen, tots ells, en la protecció del patrimoni cultural.
El concepte de patrimoni cultural
El concepte de patrimoni cultural ve definit en el primer article de la Convenció sobre la protecció del patrimoni mundial, cultural i natural de la UNESCO (UNESCO, 1972) com:
- Els monuments: obres arquitectòniques, d’escultura o pintura monumentals, elements o estructures de caràcter arqueològic, inscripcions, cavernes i grups d’elements, que tinguin un valor universal excepcional des del punt de vista de la història, de l’art o de la ciència.
- Els conjunts: grups de construccions, aïllades o reunides, l’arquitectura, unitat i integració de les quals en el paisatge els hi atorgui un valor universal excepcional des del punt de vista de la història, de l’art o de la ciència.
- Els llocs: obres de l’home o obres conjuntes de l’home i la natura així com les zones, inclosos els llocs arqueològics que tinguin un valor universal excepcional des del punt de vista històric, estètic, etnològic o antropològic.
Aquesta definició ha estat ampliada progressivament incloent-hi el patrimoni cultural immaterial (UNESCO, 2003) i matisant i concretant l’espectre que abasta el concepte “cultural”. Per això, sembla més adequada, per actualitzada i més propera, la definició de la llei catalana per a la protecció del patrimoni cultural, LLEI 9/1993, de 30 de setembre, del patrimoni cultural català (Generalitat de Catalunya, 1993) que afirma en el seu preàmbul:
“El patrimoni cultural és un dels testimonis fonamentals de la trajectòria històrica i d’identitat d’una col·lectivitat nacional. Els béns que l’integren constitueixen una herència insubstituïble, que cal transmetre en les millors condicions a les generacions futures. (…) La Llei parteix d’un concepte ampli del patrimoni cultural de Catalunya, que engloba el patrimoni moble, el patrimoni immoble i el patrimoni immaterial, siguin de titularitat pública o privada, i les manifestacions de la cultura tradicional i popular”.
I en l’article 1: “El patrimoni cultural català és integrat per tots els béns mobles o immobles relacionats amb la història i la cultura de Catalunya que per llur valor històric, artístic, arquitectònic, arqueològic, paleontològic, etnològic, documental, bibliogràfic, científic o tècnic mereixen una protecció i una defensa especials, de manera que puguin ésser gaudits pels ciutadans i puguin ésser transmesos en les millors condicions a les generacions futures. També fan part del patrimoni cultural català els béns immaterials integrants de la cultura popular i tradicional i les particularitats lingüístiques, d’acord amb la Llei 2/1993, del 5 de març, de foment i protecció de la cultura popular i tradicional i de l’associacionisme cultural.”
L’estudi del patrimoni cultural en l’estudi del territori
En relació amb l’estudi del territori i des d’una concepció integral del mateix, partim de la certesa que l’estudi del paisatge històric contribueix a la comprensió del seu estat actual i facilita eines per a la seva gestió sostenible, racional i respectuosa respecte de la totalitat del patrimoni que acull (natural i cultural).
Aquesta comprensió és complerta, com dèiem, si es du a terme conjuntament amb i des de múltiples disciplines; estudiant, compilant i fent convergir el coneixement que aporten la geologia, la història (política, econòmica, social, agrària, de l’art), l’arqueologia, l’arquitectura, l’urbanisme, la geografia, l’antropologia, l’etnologia, la sociologia, etc. Es tracta, doncs, d’estudiar el territori entenent-lo com un tot, holísticament. No com un reguitzell d’interessos i factors que prosperen (o no) per separat, sinó com una unitat formada per la confluència de tots ells, de la seva suma i integració múltiple.
Un estudi que vol contribuir a un planejament territorial i urbanístic racional que propiciï un manteniment harmònic i sostenible del patrimoni cultural i natural, hauria d’atendre alhora, i mirar de consensuar prèviament, el següent:
- Les necessitats diàries i quotidianes dels habitants del territori, les seves emocions, el seu benestar i la seva salut.
- Les necessitats de creixement econòmic, social i cultural del col·lectiu que habita el territori.
- La protecció de l’entorn rural, urbà, natural, patrimonial i cultural autòcton, en tant que contribueixen al desenvolupament dels habitants individualment i col·lectiva en la mateixa mesura que ho fan els dos anteriors.
- La sostenibilitat i l’harmonia amb l’entorn, amb paràmetres ecològics de vetlla pels recursos naturals autòctons i desenvolupament d’indústries i energies no agressives ni contaminants.
- L’ús no especulatiu del sòl, l’explotació raonada, funcional i el màxim de racionalitzada del sòl.
La comprensió que el creixement (econòmic, demogràfic…) ha de resultar sostenible i respectuós amb la totalitat del nostre entorn -incloent-nos nosaltres mateixos com a habitants- i sense excepcions, pot conduir a un desenvolupament futur del territori de manera harmònica i augmentant la qualitat de vida dels habitants. El respecte i la protecció del patrimoni cultural pot contribuir a crear aquesta mena de planejament feliç del creixement en el territori, de la mateixa manera que ell mateix ha de respectar el creixement del territori i no alterar-lo, ni resultar-li imposat o molest, de manera conflictiva.
Hauríem d’entendre l’entorn, el lloc on habitem, com un tot integral, on els diferents agents, elements, factors i actors que hi intervenen són atesos pensant en un únic objectiu de sostenibilitat i benestar social. Però el nostre entorn és estudiat des de múltiples punts de vista, segons quin sigui l’objectiu de l’estudi. Aquest fet, sovint, condueix a una excessiva escissió entre disciplines que oculten la relació d’un fet amb molts d’altres que no són de la mateixa espècie. Es requereix, doncs, que les aportacions d’altres disciplines es dipositin en una mena de contenidor comú, que convergeixin en algun punt.
Per assolir tot això cal, en primer lloc, i en la línia que ja ho desenvolupen disciplines com l’arqueologia del paisatge i l’arquitectura del paisatge, un estudi integral del territori que contempli el patrimoni construït com una part del patrimoni cultural inseparable del lloc, del seu emplaçament i context. Aquest patrimoni, d’acord amb el concepte aportat més amunt, és tot allò construït que adquireix rellevància cultural i social per als habitants del territori on s’ubica. Tots aquells elements construïts per la humanitat al llarg del seu decurs històric d’habitatge i ús d’aquell paisatge: elements d’ús agrícola, industrial, comercial, residencial, polític, religiós, … disseminats tant en entorns urbans, com rurals, forestals, hídrics, etc.
La catalogació de les construccions en el paisatge com a un instrument més en l’estudi i planificació territorials
En aquest sentit, l’estudi d’aquests elements construïts podria resoldre’s amb un catàleg que donés uniformitat als criteris que trobem, aquí i allà, en la diversa catalogació existent. I hauria de partir, evidentment i en relació amb el que plantejàvem, de la concepció integral del paisatge. Així, doncs, es confegiria una metodologia de catalogació de construccions en el paisatge que possibilités intervenir en la planificació territorial per garantir la conservació dels elements catalogats. Una mica més enllà que la catalogació municipal actual, ampliant-se i incloent-hi gran nombre d’elements construïts sense catalogar avui en dia, i que tingui en compte, en primer lloc, i garanteixi el benestar de les persones que hi conviuen.
Més recentment que a l’acadèmia (hem esmentat, per exemple, els estudis de l’arqueologia del paisatge i de l’arquitectura del paisatge) en l’àmbit institucional s’ha començat a atendre als estudis sobre el territori en un ampli espectre de planejaments, principalment en el planejament territorial, treballant conjuntament amb les universitats i altres centres de recerca. En aquests estudis, com els que desenvolupa eficaçment l’Observatori del Paisatge de Catalunya (OP d’ara endavant)[1], el patrimoni arquitectònic i construït apareix com un element més del paisatge. D’aquesta manera s’han establert les bases per començar a desplegar una metodologia que permeti aquests estudis integrals i l’aplicació dels seus resultats. En el manifest d’intencions dels Catàlegs de Paisatge[2] hi consta la voluntat d’inclusió dels elements arquitectònics, però no es troba plenament desenvolupada a hores d’ara.
Voldríem, així, fer una proposta metodològica de catalogació que posés a l’abast de la recerca de la diversitat d’elements i actors del territori una quantitat ingent i actualitzada d’informació sobre els elements construïts i l’urbanisme en cada territori, contribuint així a consolidar aquesta visió holística i integrada del paisatge.
Per començar, caldria incorporar aquest sentir i aquest tipus de recerca a la catalogació jurídica des de les administracions, i una manera d’assolir-ho és informar-la en la catalogació arquitectònica municipal. A més, incloent una major diversitat d’elements en els catàlegs (que passarien de ser catàlegs arquitectònics a ser catàlegs d’elements construïts d’interès cultural) i ampliant abastament la informació de la que es dota cada fitxa de catàleg, podríem propiciar una protecció jurídica més eficaç, que condicionés en gran mesura la planificació municipal i territorial.
Es voldria que aquesta catalogació fos un instrument en la recerca de l’estat de la qüestió d’un determinat element construït o un espai ordenat de determinada manera, i les seves afectacions, vist de manera integrada. Això, tant per a l’atenció i regulació/ordenació del territori com a paisatge, com per a l’atenció a aquests elements en el marc urbà, rural i forestal.
______________________
Bibliografia esmentada.
Generalitat de Catalunya. (11 / 10 / 1993). LLEI 9/1993, de 30 de setembre, del patrimoni cultural català. DOGC, 11.10.1993(1807).
Lefebvre, H. (2013). La producción del espacio. Madrid: Capitan Swing.
Moxey, K. (2016). El tiempo de lo visual. La imagen en la historia. Vitoria-Gasteiz: Sans-soleil ediciones, cop. .
Nogué, J., Sala, P., & Grau, J. (2016). Els catàlegs de paisatge de Catalunya. Metodologia. Olot: Observatori del Paisatge de Catalunya.
Observatori del Paisatge de Catalunya. (2016). Els catàlegs de paisatge de Catalunya. Metodologia. Olot: Observatori del Paisatge.
OP. (2004). Activitat de l’Observatori. Catàlegs del Paisatge. (J. Nogué, & P. Sala, Ed.) Recollit de Observatori del Paisatge de Catalunya: http://www.catpaisatge.net/cat/catalegs_presentats_T.php
OP. (2006). Observatori del Paisatge. (2006). Cartes del Paisatge. Recollit de http://www.catpaisatge.net/cat/cartes.php
OP. (2011). Plans de Paisatge. Recollit de Activitat de l’Observatori del Paisatge. Recollit de http://www.catpaisatge.net/cat/plans_paisatge.php
UNESCO. (1972). Convención sobre la protección del patrimonio mundial, cultural y natural. UNESCO. Consultat el 2016, a http://whc.unesco.org/archive/convent
UNESCO. (2003). Convención para la
salvaguardia del Patrimonio Cultural Inmaterial. París: UNESCO.
[1] “L’Observatori del Paisatge de Catalunya s’organitza en forma de consorci i s’inclou a la Llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge de Catalunya. Es va constituir legalment el 30 de novembre de 2004 i els seus Estatuts van ser publicats al DOGC (Resolució PTO/3386/2004). (…) és un ens d’assessorament de l’administració catalana i de conscienciació de la societat en general en matèria de paisatge. La seva creació respon a la necessitat d’estudiar el paisatge, elaborar propostes i impulsar mesures de protecció, gestió i ordenació del paisatge de Catalunya en el marc d’un desenvolupament sostenible.” (OP, 2004)
[2] “Els catàlegs de paisatge són les eines que ens permeten conèixer com és el nostre paisatge i quins valors té, quins factors expliquen que tinguem un determinat tipus de paisatge i no un altre, com evoluciona el nostre paisatge en funció de les actuals dinàmiques econòmiques, socials i ambientals i, finalment, defineixen quin tipus de paisatge volem i com podem assolir-lo” (OP, 2004)
______________________________
