En aquesta sèrie de sis articles que vaig titular “Patrimoni cultural, paisatge natural i ciutadania: el territori” he provat d’anar desbrossant alguns dels diferents aspectes que conformen la protecció del patrimoni cultural construït en relació amb el territori que l’acull i del qual en forma part. Donat que el territori el conformem la ciutadania que l’habitem i vivim, el patrimoni cultural que generem i el paisatge natural originari transformat per la nostra acció, he anat extraient conceptes i desenvolupant-los breument, a fi d’intentar esbossar el mapa, si més no, una part i a pinzellades, d’alguns dels factors que s’haurien d’implicar en la consecució d’una vida bona per als habitants del territori. Aquesta vida bona no es pot destriar ni del desenvolupament econòmic sostenible, equilibrat i amb harmonia amb la vida de la ciutadania; ni de la protecció de l’hàbitat natural i de l’hàbitat conformat; ni de la cultura, com tampoc del benestar físic i emocional de les persones.
Per tot això en aquests sis articles, dels quals el present n’és el darrer, he anat tractant temes que, a grans trets, han estat: la necessitat de pensar l’urbanisme en relació a les emocions de la ciutadania i les seves necessitats vitals i quotidianes; les fonts teòriques que, des de diferents disciplines, fonameten la manera de pensar i gestionar el territori de manera integral; la catalogació del patrimoni cultural construït com a eina eficaç per a la seva protecció, alhora que de gestió del territori en general; una breu anàlisi del concepte de patrimoni construït i la participació ciutadana en la gestió del patrimoni construït. Per acabar en aquest article amb uns apunts sobre la importància de l’estudi del territori en la protecció del patrimoni. I essent conscient que hi ha més aspectes i factors a tractar, però cal acotar la “(proble)temàtica” per poder passar, en algun moment, a l’acció.
L’estudi del patrimoni construït
Una de les premisses que he considerat essencial en l’estudi del patrimoni construït és la voluntat d’estudiar-lo en tant que patrimoni cultural, inserit en l’estudi de la resta d’elements i aspectes que conformen el paisatge cultural, així com en l’estudi acurat i igual de pluri-disciplinar del paisatge natural que l’acull i l’envolta.
Així doncs, l’estudi d’aquest patrimoni s’ha de donar des de la pluralitat de disciplines i ciències que n’aborden la multiplicitat de factors que hi estan implicats. Com he comentat en els articles anteriors, l’estudi de les manifestacions antròpiques/culturals requereix una anàlisi crítica del paper de la història, de l’arqueologia i d’altres i múltiples disciplines com la geografia, la política, l’economia, l’antropologia, la sociologia… que l’aborden o l’haurien d’abordar. Caldria una revisió del seu rol i la seva concomitància, per la urgència que es doni la trans-disciplinarietat que requereix l’estudi de tot fet humà.
Una de les coses a revisar, seria el fet que aquest tipus d’estudi condueix, necessàriament, a la interpretació i lectura del territori on s’ubica un fet cultural concret, que el genera i modifica, com a resultat de la interacció entre el paisatge natural i el paisatge cultural, o dit d’altra manera, entre el patrimoni natural i el patrimoni cultural. El territori com a element generador d’identitats i d’història, el territori com a àmbit on s’esdevé tot el que s’esdevé humà condicionat pel que li és natural, i condicionant-lo alhora. És a dir, que no podem obviar el coneixement que ens aporta cap de les disciplines afectades quan fem un estudi d’un dels factors del territori des d’una disciplina en concret.
Posar en comú els coneixements d’aquestes múltiples disciplines per dur a terme aquest tipus d’estudi, ens hauria de permetre definir les bases per establir el tipus de gestió del territori que volem. Com gestionem els recursos naturals, l’activitat econòmica, la construcció de xarxes vials, l’urbanisme i l’habitatge, l’educació, la salut, la cultura…
Preferències quant a la divisió territorial: comarques versus àmbits territorials (antigues vegueries)
Així doncs, en la gestió de l’àmbit que m’ocupa, la protecció del patrimoni construït, un punt de partida podria ser l’estudi del perfil geogràfic del territori on s’ubiquen els elements que volem protegir, amb dades sobre la ubicació geogràfica, l’orografia, hidrografia, clima i com s’hi reflecteix la divisió territorial. També un estudi que ampliï el focus i la delimitació del territori d’estudi, situant-lo en un context geogràfic més gran que n’expliqui la procedència i formació geològiques i les seves conseqüències en la seva configuració actual. Així com, un estudi de l’evolució d’aquestes característiques per l’acció humana al llarg dels segles.
Donades les característiques històriques i geogràfiques de la divisió territorial per comarques a Catalunya, que ignora sovint la varietat d’aspectes paisatgístics, morfològics i culturals que es donen en les diferents zones que inclou una mateixa comarca, sembla més adient la divisió territorial proposada per l’antic Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya(1), (DTS) en el Pla Territorial General de Catalunya (PTG) (2), que s’inspirava en l’antiga divisió per vegueries. El DTS tenia com a un dels seus principals instruments el PTG (3) i en ell s’hi establien les divisions territorials parcials, sectorials, i d’altres subdivisions, tenint com a objectiu assolir l’equilibri territorial (4).
En el PTG es divideix Catalunya en set àmbits territorials (5): Ponent (Terres de Lleida), Alt Pirineu i Aran, Comarques Centrals, Camp de Tarragona, Metropolità de Barcelona, Comarques Gironines, i Terres de l’Ebre. Aquesta planificació territorial lliga la divisió a l’espai físic, a l’ordenació del territori i a la distribució de les diferents actuacions sectorials.
De manera significativa el PTG “determina com a àmbits d’aplicació i planificació dels plans territorials parcials els que es defineixen a partir de les relacions funcionals en el territori, relacions que engloben circumstàncies històriques, econòmiques i geogràfiques. Els àmbits funcionals territorials (…) s’han determinat a partir dels sistemes urbans dels diferents territoris i de les relacions funcionals existents entre aquests.” (6)
La divisió territorial des del DTS atenia, doncs, una part essencial dels aspectes que ens interessen per a l’estudi del territori: circumstàncies geogràfiques, històriques i econòmiques. Aquesta divisió té una gran utilitat científica per a la recerca i és recollida per l’Observatori del Paisatge de Catalunya (OP), desenvolupada amb profusió i pluri-disciplinarietat en la informació que recull i detalla en la seva activitat de catalogació del paisatge i altres accions i estudis que du a terme. L’OP fa esment de la utilitat d’aquestes divisions per a la seva catalogació del paisatge i la resta de les seves tasques. En la seva catalogació publicada, afegeix un nou àmbit territorial, el Penedès, basant-se en els vuit àmbits d’aplicació dels plans territorials parcials de Catalunya.
La visió de l’OP del paisatge és una visió integral, és a dir, “prenent els seus components naturals i culturals conjuntament, mai per separat, com una àrea, tal com és percebuda per la població, el caràcter de la qual és el resultat de la interacció dinàmica de factors naturals (com el relleu, la hidrologia, la flora o la fauna) i humans (com les activitats econòmiques o el patrimoni històric)(…) com una realitat física i la representació que ens en fem. És la fesomia d’un territori amb tots els seus elements naturals i antròpics i també els sentiments i les emocions que desperten en el moment de contemplar-los” (7).
Aquesta visió integrada del paisatge pretén ubicar, estudiar i interrelacionar tots els factors, tan naturals com antròpics, en l’estudi del paisatge, la seva anàlisi i el seu diagnòstic, a fi de proposar accions positives en el marc de la sostenibilitat, el respecte a la natura, la qualitat de la vida i el respecte per totes les formes de vida i de cultura. Entre els factors culturals s’hi inclouen els elements construïts ubicats en cada territori i busquem relacionar-los de manera que permeti proposar la seva visió, estudi i protecció plenament inserida en el territori.
Alhora, es divideix geogràficament, paisatgísticament i culturalment cada un dels set àmbits territorials de Catalunya, en diferents Unitats del Paisatge (UP). Les UP venen definides pel Decret 343/2006, de 19 de setembre, pel qual es desenvolupa la Llei 8/2005, de 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge, i es regulen els estudis i informes d’impacte i integració paisatgística. En l’article 10 aquest decret estableix que: “(10.1.) La unitat de paisatge és un àmbit del territori estructuralment, funcionalment o visualment coherent sobre el que pot recaure, en part o totalment, un règim diferenciat de protecció, gestió i ordenació en els termes que estableix l’article 6 de la Llei 8/2005, de 8 de juny, de protecció, ordenació i gestió del paisatge”. Així mateix aquest decret descriu com “(10.2.) Per delimitar les unitats de paisatge s’han de tenir en compte, entre d’altres, els següents factors: a) Factors fisiogràfics, b) Cobertes de sòl, c) Dimensió històrica del paisatge, d) Estructura del paisatge, e) Visibilitats.”
Trets principals del paisatge natural: morfologia física i climatologia
Aquest estudi inicial de la ubicació geogràfica del territori el completaríem amb l’estudi de l’origen i evolució de les característiques físiques. És a dir, de la seva Morfologia Física, que ha configurat i configura el seu aspecte formal (relleu, accidents geològics i geogràfics, cursos hídrics, vegetació), així com ho ha fet i ho fa la seva climatologia (temperatures, nivell d’isolació) la presència d’aigua i tipus de recursos hídrics (superficials o soterranis), les afectacions del vent, els nivells de pluviometria, la insolació i la humitat, etc. Les dades obtingudes per aquests dos tipus d’estudi ens aporten informació sobre l’aspecte actual del territori (formal) per una banda, i, per una altra, sobre el perquè de la seva evolució històrica (social i demogràfica).
Com ja he indicat anteriorment, els aspectes que han definit un tipus de paisatge natural han condicionat també un cert tipus de desenvolupament humà, donant com a resultat un paisatge cultural concret, en una interrelació profunda i inseparable, altament condicionant en els dos sentits d’una mateixa direcció. La direcció és entre els factors naturals i els factors culturals o antròpics, i el sentit de la marxa de les influències es dona doblement, del natural cap al cultural i del cultural cap el natural.
Els factors naturals condicionen els factors antròpics del paisatge
En el sentit dels factors naturals vers els antròpics ens trobem amb què una economia concreta, la ubicació i localització en llocs determinats de poblacions humanes i el seu desenvolupament, les dinàmiques de creixement demogràfic i econòmic, uns fets històrics i socials concrets esdevinguts per certes dinàmiques i condicions econòmiques, s’esdevingueren i s’esdevenen per les característiques morfològiques i climatològiques del territori.
A títol d’exemple d’aquesta necessitat d’estudi morfològic tenim que, dins el terme municipal de Montblanc es perfilen tres tipus de paisatge. Un, les muntanyes: Muntanyes de Prades al límit oest i sud-oest, la Serra Carbonària, a l’extrem est i sud-est. Dos, els terrenys fluvials: els terrenys adjacents al curs del riu Francolí, entre la muntanya i la plana i de nord a sud del terme. I tres, la plana: prats que s’estenen des de Montblanc, un cop travessat el riu i fins a l’altre extrem de la Conca de Poblet, limitada per altres serres que condueixen en una direcció cap les Garrigues, en una segona cap a l’Urgell, en una tercera cap a la baixa Sagarra i una darrera cap a la plana de l’Alt Camp, sense oblidar el pas estret del riu Francolí a l’alçada de La Riba, vers l’Alt Camp.
Aquests caràcters físics del territori i del seu relleu, així a grans trets ens donen informació sobre quin ha pogut ésser el seu desenvolupament econòmic, que podem estudiar més concretament si valorem les magnituds (varietat, qualitat i quantitat) de variables com les fonts d’energia, matèries primeres, aigua, qualitat de la terra, vegetació i fauna adaptades a la climatologia, etc. Donades aquestes variables podem estudiar els valors de la seva varietat, riquesa, adaptació, aprofitament, etc. I d’aquí en podem extreure l’evolució d’un tipus o altre d’economia al llarg de la història fins arribar a les dinàmiques actuals, sense obviar, en cap moment, la influència d’altres factors externs al territori que, sens dubte, l’han dotat de tantes particularitats en els darrers decennis, com els factors propis en els passats segles.
Si acotem una mica més, i seguint amb l’exemple, podem adonar-nos fàcilment que els masos que s’ubiquen a la zona del terme municipal montblanquí inclòs dins de les Muntanyes de Prades, es localitzen en els punts on surten a la superfície les aigües soterrànies en forma de fonts espontànies. També estudiant el curs del riu Francolí i el seu aprofitament, podem entendre la presència de masos i de les construccions relacionades amb l’ús productiu agrícola i l’evolució parcel·lària de les terres dels prats (a la zona de la pedania de la Guàrdia dels Prats i les planes que uneixen Montblanc amb una altra pedania actual, Prenafeta) o relacionar fets senzills com la presència de masos en indrets on únicament era possible la petita ramaderia, un auster aprofitament del bosc i, fins i tot, l’extracció de minerals. O bé, el conreu de secà amb les parcel·les rompudes de ben antic a les vessants de les muntanyes i petits turons de la conca, i a les pedanies situades als plans de dalt les muntanyes (com són Rojals, el Pinetell, i els ja deshabitats com la Bartra, els Cogullons i Rojalons) on l’accés a l’aigua era inexistent.
L’estudi dels cursos hídrics, doncs, en consonància amb el del relleu i de la formació de valls, barrancs i planes, ens aporta informació valuosa sobre el perquè i el com del sorgiment de tot tipus de nuclis poblacionals. I, a més, l’estudi de la deposició de minerals i altres components al llarg de milers d’anys, ens informa sobre com s’ha convertit en fèrtil la plana resultant de la desaparició de les aigües del mar, i posteriorment llac o mar interior, que omplia la Conca i tota la resta de la Depressió Central Catalana, en el Terciari.
Els factors antròpics condicionen els factors naturals del paisatge
En l’altre sentit, el dels factors antròpics vers els factors naturals, es produeix la mateixa influència, en el que podríem dir un moviment cíclic de retro-alimentació i que requereix igualment d’aquest estudi morfològic i del clima del territori. Resulta necessari estudiar i comprendre com les dinàmiques demogràfiques, socials i econòmiques han acabat incidint en la morfologia física del territori, en especial en la presència/absència de vegetació i fauna, en l’aprofitament i variació dels cursos hídrics, i d’altres canvis més o menys agressius. Han afectat en forma de canvis formals, en el relleu i l’aspecte visual del paisatge, alterant les dinàmiques també dels éssers vius, al llarg de tota la història humana en el territori i, molt especialment, en els darrers decennis on els canvis s’han donat a una velocitat vertiginosa.
Aquesta visió integral del paisatge i del territori, que suma el paisatge natural i el cultural de manera holística, que els interrelaciona i estudia amb profunditat, hauria d’incloure, com a mínim, tots els aspectes esmentats. A fi d’entendre com i quan, i perquè, s’han acabat edificant i construint certs elements arquitectònics en aquest territori i han contribuït a la seva evolució com a paisatge. Així com conèixer el perquè de les seves característiques formals i estètiques.
La informació obtinguda esdevindria l’inici de la gestió de la seva protecció. Com he comentat també en articles anteriors, un procés participatiu permetria compartir el coneixement de la ciutadania i el científic, compartir decisions i implicació, i engegar tot el procediment per assolir una gestió eficaç del patrimoni cultural construït, i, per tant, una gestió eficaç i sostenible del territori en el seu conjunt.
_____
Referències:
Consell d’Europa. (2000). Conveni Europeu del Paisatge. Florència: CEE.
Observatori del Paisatge de Catalunya. (2004). Activitat de l’Observatori. Catàlegs del Paisatge. Recollit de Observatori del Paisatge de Catalunya: http://www.catpaisatge.net/cat/catalegs_presentats_T.php http://www.catpaisatge.net/cat/catalegs_doc_criteris.php
Departament de Territori i Sostenibilitat. Pla territorial general de Catalunya (PTG), 1995. https://territori.gencat.cat/ca/01_departament/05_plans/01_planificacio_territorial/plans_territorials_nou/pla_territorial_general
____
1. Actualment és el Departament de la Vicepresidència i de Polítiques Digitals i Territori
2. El DTS és un órgan del Govern de la Generalitat de Catalunya que, entre d’altres atribucions, té adjudicades la planificació territorial i l’urbanisme, les polítiques de sòl, d’habitatge, de rehabilitació d’habitatges en barris i nuclis històrics, d’obres públiques i infraestructures, etc.
3. “El document del Pla territorial general de Catalunya s’aprova per la Llei 1/1995, de 16 de març. En aquesta Llei es defineixen els àmbits d’aplicació dels plans territorials parcials; els sistemes de proposta com àmbits d’aplicació de les estratègies territorials i l’assoliment del model d’assentaments així com les estratègies i directrius que emmarquen als futurs plans territorials parcials i sectorials, entre altres”.
https://territori.gencat.cat/ca/01_departament/05_plans/01_planificacio_territorial/plans_territorials_nou/pla_territorial_general
4. “D’acord amb la Llei d’aprovació 1/1995, “el Pla territorial general ha d’ésser l’instrument que defineixi els objectius d’equilibri territorial d’interès general per a Catalunya i, a la vegada ha d’esser el marc orientador de les accions que emprenguin els poders públics per a crear les condicions adequades per atreure l’activitat adequada als espais territorials idonis i per aconseguir que els ciutadans de Catalunya tinguin uns nivells de qualitat de vida semblants independentment de l’àmbit territorial on visquin. El Pla ha d’esser també l’instrument que defineixi els objectius per a aconseguir el desenvolupament sostenible de Catalunya, l’equilibri territorial i la preservació del medi ambient”. https://territori.gencat.cat/ca/01_departament/05_plans/01_planificacio_territorial/plans_territorials_nou/pla_territorial_general
5. “La Llei del Pla territorial (1995) va establir els sis àmbits funcionals territorials definits en el Pla territorial general de Catalunya com els àmbits d’aplicació dels futurs plans territorials parcials. L’any 2001 es va aprovar la Llei 24/2001, de reconeixement de l’Alt Pirineu i Aran, que va suposar la delimitació d’un nou àmbit de planificació territorial que es va formar d’acord amb les comarques que s’havien assignat a l’àmbit funcional de Ponent (l’Alt Urgell, l’Alta Ribagorça, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà i la Val d’Aran) i al de les Comarques Centrals (la Cerdanya) en el moment de l’aprovació del Pla. L’any 2010 es va aprovar la Llei 23/2010 sobre la creació de l’àmbit funcional del Penedès. Aquest nou àmbit de planificació estarà format per les comarques de l’Alt Penedès, el Baix Penedès, el Garraf i aquells municipis de la comarca de l’Anoia que s’hi vulguin incorporar.” https://territori.gencat.cat/ca/01_departament/05_plans/01_planificacio_territorial/plans_territorials_nou/pla_territorial_general
