Escriure un article –un altre–, que enumeri alguns –mai tots– dels despropòsits que van acumulant-se dia a dia i que ja entre ells ensopeguen i se fan la traveta, o es complementen i retroalimenten. I sempre amb naltros, persones, comunitats i entorn, de víctimes directes o col·laterals. Cada vegada més directes, diria.
Escriure un article que denunciï actuacions, omissions i complicitats; que intenti –només intenti– contextualitzar, relacionar i establir l’abast i la magnitud de la tragèdia… de les tragèdies esdevingudes lo pa de cada dia i la gota malaia que mai no acaba de fer sobreeixir el got. Algú fa temps va fer-hi un forat al cul i l’aigua de la indignació necessària s’hi escola sense quasi adonar-mos-en. I campa la sequera.
Escriure un article que pretengui –ànima de càntir!—sotragar, promoure debat, , provocar reaccions, apuntar pistes, generar respostes efectives… Quines?
Aquesta acumulació de despropòsits, d’agressions directes i indirectes, de violència declarada i sense declarar, però efectiva, contra tot allò que pugui suposar una opció de vida digna i justa en cada racó de món i, de retruc, en la globalitat d’aquest món. Aquesta acumulació, que és inherent i a la base del sistema esdevingut únic i excloent, aquesta acumulació feta leitmotiv i que practiquen amb diligència els mercenaris executors, necessaris per a fer-la efectiva a tots nivells i en cada àmbit de la vida.
Aquesta acumulació, que comporta, per tant, una paral·lela acumulació de motius, raons, drets a revoltar-se, sembla produir efectes contraris: d’una banda la paràlisi, per excés d’aclaparament, per impotència, per cansament, per una mena de presentisme, entre la droperia de l’amnèsia i el fatalisme del no futur renovat. O, de l’altra, la fugida endavant per escurçar agonies, conscientment o a les palpentes. I entre mig, un no-res cafit d’estruços. Qui dia passa any empeny i tant se val morir d’un tret com d’una escopetada. L’anestèsia dosificada i sense treva.
I escrivim articles, piulem a tort i a dret per treure de dins allò que hi crema i mos crema. Amb totes les ganes, que maldem perquè no s’estronquin del tot, i amb tota la ràbia també. Però la depredació no s’atura i segueix sense passar res, o no prou.
I alhora, seguim intentant tirar endavant allò que un dia vam encetar amb il·lusió i que, sense pretensions però amb convenciment, havia de servir per. I mos adonem que no n’hi ha prou, però no sabem QUÈ i no sabem COM. Perquè en poc temps los que teníem clars s’han desdibuixat o revelats insuficients.
I potser aquí rau part del problema, que mos cal temps per reinventar maneres i replantejar prioritats perquè certes rutines poden acabar sent un mecanisme d’autoconsum de bombolla. I per fer taca d’oli cal fer explotar les bombolles.
I de temps no en tenim perquè l’acumulació que deia també provoca acceleració i curterminisme. I res no és casual. I pensem, proclamem que cal aturar-se, frenar, desaccelerar. Canviar de rumb. Però no podem, tampoc, deixar de fer allò que encara, malgrat tot, malda per crear alternatives en front de la depredació. Perquè l’emergència és real. I no podem tampoc, per aturar-nos, deixar de viure, encara que la vida sigui cada vegada més un simulacre.
O potser sí, potser cal aturar-ho tot. I aviat. Però tornarem a tenir als morros el COM?. I el cercle viciós que recomença i que també, sí també, és conseqüència de l’acumulació, sempre interessada i depredadora, que és a la base del sistema assassí que campa a lloure. I això és terrorisme.
Mentrestant, sovint, lo poc temps que tenim, que mos deixa o li esgarrapem, lo perdem donant voltes a la sénia, amb los escrúpols per catúfols.
O fent articles.
