El concepte de patrimoni està cada cop més vinculat a un altre que és, per definició, transversal de mena: el concepte de paisatge. Ras i curt, de la interrelació natura-cultura se’n diu paisatge. Així de senzill…i així de complicat, perquè no fa molt que el paisatge ha arribat, com a concepte, a la seva maduresa; i encara fa menys que és objecte de les polítiques públiques (sense anar més lluny, a Catalunya, des de l’any 2005…és a dir, fa quatre dies). Encara tenim, per tant, un llarg camí per recórrer, si més no en relació a d’altres països del nostre entorn més immediat.
El paisatge aporta avui al món del patrimoni una visió global i integradora en un doble sentit. Per una banda, incorpora sota una mateixa mirada tant els elements patrimonials de caràcter natural com els de caràcter cultural, en línia amb el que defensa des de l’any 2000 el Conveni Europeu del Paisatge (CEP). Per altra banda, permet entendre alguns elements patrimonials —estiguin o no catalogats— no com a uns artefactes aïllats, sinó com a peces d’un conjunt, és a dir, d’un paisatge que els dóna sentit i raó de ser. Però és que, a més, es dóna el cas que, en paral·lel, avancem cap a uns conceptes de patrimoni i de paisatge més participats i plurals, amb responsabilitats compartides, en què la societat adquireix un paper cada cop més rellevant a l’hora d’atorgar el valor de patrimoni a un determinat artefacte, sigui natural o cultural. La dimensió patrimonial del paisatge, a més, proporciona informació molt rellevant per a la seva futura planificació i gestió, per al seu desenvolupament econòmic local i també com a potent via de sensibilització ciutadana.
El paisatge és cultura i, precisament per això, és quelcom viu, dinàmic i en contínua transformació. Si el paisatge és cultura, el paisatge és també patrimoni. El paisatge actual és la suma de capes i capes d’història que ens remeten a un passat més o menys llunyà, i molt especialment a Europa. En un continent tan humanitzat com l’europeu, el valor patrimonial del paisatge és excepcional i cal tenir-lo sempre present en l’àmbit de les polítiques públiques, i sobretot en les de caràcter territorial i cultural…. independentment de si tal o qual paisatge (en bloc o per fragments) està catalogat com a bé d’interès cultural, en la categoria i a l’escala que sigui. Aquesta és –em sembla a mi- una qüestió rellevant que no tenim resolta, ni en l’àmbit de les polítiques patrimonials ni en l’àmbit de les polítiques territorials.
En efecte, el territori, expressat a través d’un paisatge, conté valors patrimonials de gran interès que s’han de conèixer i saber gestionar. Una estructura parcel·lària mil·lenària, unes feixes centenàries, una xarxa de camins determinada, un bosc madur, una cinglera, … molt probablement no seran declarats béns culturals d’interès local ni béns culturals d’interès nacional per part de l’Administració, però no per això deixen de tenir interès. Potser no seran protegits ni inventariats seguint els paràmetres habituals de la catalogació patrimonial, però sí s’han de poder encabir en la gestió quotidiana i dinàmica del territori, i també en la urbanística. El paisatge ha de ser entès com a un patrimoni cultural i les polítiques públiques (i no només les pròpiament patrimonials) haurien d’actuar en conseqüència. Si alguna cosa poden aportar els estudis de paisatge al món del patrimoni és precisament aquesta visió global, holística, integradora del paisatge.
Cap aquí s’encaminen les noves aproximacions a l’estudi de l’evolució històrica del paisatge. El cercle virtuós paisatge-patrimoni-planificació del territori ha arribat per quedar-se, i ja era hora. Els estudis de caracterització històrica del paisatge amb voluntat de què s’apliquin a la seva ordenació i gestió van començar a Gran Bretanya ja fa uns quants decennis (la qual cosa té molt a veure, evidentment, amb la llunyana tradició de geografia històrica d’aquest país, la tan coneguda i prestigiada ‘historical geography’). El programa governamental que desenvolupa aquest tipus d’estudis -el conegut Historic Landscape Characterisation (HLC), promogut inicialment per l’agència English Heritage- preveu elaborar mapes que reflecteixin les característiques del paisatge històric d’un territori; identificar els buits i les absències de les investigacions històriques i arqueològiques existents; afavorir la participació de la gent que viu al territori, i proveir d’informació als organismes responsables de la seva gestió i planificació. Un percentatge molt alt dels comtats anglesos ja disposa dels seus respectius estudis de caracterització històrica del paisatge, elaborats d’acord amb uns criteris bàsics semblants.
A Escòcia, el procés de caracterització històrica del paisatge -o Historic Land Use Assessment (HLUA)- és impulsat per diversos organismes oficials i se centra, sobretot, en l’elaboració de mapes d’evolució històrica dels usos del sòl. Actualment ja s’ha cartografiat més del 65% del territori escocès. Per la seva banda, el 1998, al País de Gal·les es van començar a elaborar estudis del caràcter del paisatge històric de 58 zones establertes a l’anomenat Registre de Paisatges d’Interès Històric de Gal·les, impulsat pel Countryside Council for Wales.
Experiències similars a les exposades es porten a terme en d’altres països europeus, com França, Itàlia o Holanda, potser no d’una manera tan sistematitzada i metodològicament pautada, però sí amb resultats de gran interès. El cas holandès és especialment interessant. Sota l’epígraf ‘“Biografia del paisatge”, els holandesos estan endegant un ambiciós programa d’evolució dels paisatges dels Països Baixos especialment orientat a la planificació del territori, a les escales nacional, regional i local.
I, a Catalunya, el projecte PAHISCAT (Paisatges Històrics de Catalunya) va en la mateixa línia. PAHISCAT, impulsat per l’Observatori del Paisatge de Catalunya (OPC), és un dels projectes de geografia històrica aplicats a l’evolució històrica del paisatge de Catalunya més reeixits. Això sí, amb una particularitat, i és que la voluntat última no és tant el coneixement pel coneixement (que també), com l’aplicabilitat d’aquest coneixement a l’àmbit de les polítiques públiques, i molt especialment les territorials i urbanístiques. En última instància, no es tracta només d’un projecte pilot sobre l’evolució històrica del paisatge que pretén entendre i difondre les traces del passat visibles en els paisatges de Catalunya, sinó, sobretot, donar pautes pel planejament territorial i sectorial, en concret el cultural-patrimonial. Una de les peculiaritats metodològiques de PAHISCAT és que estudia i data les parcel·les (camps, horts, zones de matollar, de bosc i de pastura, espais urbanitzats o industrials), les realitats lineals (camins, sèquies, límits) i les realitats puntuals (masos, pobles, edificis, jaciments, etc.). D’aquests conjunts d’elements i de les seves interrelacions se’n fa una lectura en clau d’interpretació paisatgística des d’una perspectiva històrica evolutiva.
Vol dir això que tota aquesta ingent informació paisatgística d’elevat valor patrimonial ha de ser ‘protegida’ seguint els cànons habituals? No. Però, gran paradoxa i contradicció, tot allò que no protegim, pot ser malmès, i sovint és malmès. Quin és, doncs, el desllorigador? Un canvi de paradigma metodològic i conceptual. El repte no s’ha encarat perquè no l’hem enfocat bé. O, dit d’una altra manera, perquè els instruments amb què comptem no ens permeten enfocar-lo bé. Instruments –tant els derivats de la legislació patrimonial com els derivats de la legislació territorial i urbanística- molt ancorats (jo diria que en excés) cap al concepte de ‘protecció’. I, és clar, protegir-ho tot, es impossible; declarar tot el territori BCIL O BCIN no té cap sentit, òbviament. Però si canviem el focus, si canviem els conceptes, potser veurem les coses d’una altra manera. El repte no rau tant en la protecció en el sentit clàssic del terme, sinó en la gestió i la planificació; en transformar i eixamplar molt més la informació de base a partir de la qual es prenen les decisions; en la documentació que es té en compte i en qui i com l’ha recopilada; en atendre les demandes de patrimonialització que provenen de la societat civil, i no només les que provenen dels experts; etc., etc. El repte rau, en definitiva, en canviar les ulleres..i a ser possible en canviar la mirada, cosa més difícil que canviar les ulleres, sens dubte.
La breu, però intensa, experiència del paisatge en l’àmbit de les polítiques públiques potser ens pot donar alguna pista al respecte. Posaré breument l’exemple del Conveni Europeu del Paisatge (CEP), aprovat l’any 2000 i impulsat pel Consell d’Europa, i ja citat més amunt. Si, com era habitual fins llavors, fins l’any 2000 (i encara ho segueix essent en moltes legislacions), la concepció del paisatge aportada pel CEP hagués estat estrictament i exclusivament de caràcter proteccionista, és ben segur que bona part de les polítiques de paisatge que més tard s’han inspirat en el CEP haguessin fracassat.
Pel CEP, la problemàtica del paisatge no és pot encarar només amb una actitud conservacionista o proteccionista, la dominant o única en les normes vigents fins aquell moment quan s’encaraven amb la qüestió del paisatge. Hi ha d’haver protecció, certament, reservada i pensada per a paisatges molt excepcionals, en risc. Però resulta que la immensa majoria de paisatges no són excepcionals: poden ser de més o de menys qualitat, poden contenir més o menys valors, però no són excepcionals. Els paisatges de la vida quotidiana no són excepcionals, però contenen valors, generen identitat i creen sentit del lloc. I no precisen de protecció en el sentit que acabem d’esmentar, sinó de gestió i planificació. Gestió entesa com l’acció, des d’una perspectiva de desenvolupament sostenible, dirigida a harmonitzar els canvis provocats pels processos socials i econòmics. I també hi ha d’haver planificació, això és l’acció ferma orientada al futur per millorar, recuperar o crear paisatges; amb d’altres paraules, el procés formal d’estudi, disseny i proposta a través del qual es creen paisatges nous per tal de satisfer les aspiracions de la població, sobretot en aquelles àrees més afectades per intenses dinàmiques territorials (barris perifèrics, àrees periurbanes i industrials, àrees litorals, entre d’altres).
La intervenció en aquestes àrees per la via de la protecció no porta enlloc i no contribueix a aconseguir allò que realment importa, això és el reconeixement explícit de la importància del paisatge en la qualitat de vida dels ciutadans….també en aquestes àrees. El CEP trenca, per fi, amb la llunyana associació paisatge=porció del territori singular, excepcional. La majoria dels ciutadans europeus viuen en nuclis urbans i en ciutats, ja siguin grans o petites, i la qualitat d’aquests paisatges, sovint baixa (sobretot la dels paisatges periurbans), afecta molt directament les seves vides. Aquesta és una de les grans innovacions d’aquest document, que es volen deixar clares ja en el Preàmbul, quan s’afirma que “el paisatge és una part important de la qualitat de vida de la població: en àrees urbanes i al camp, en àrees degradades i en àrees amb una elevada qualitat, en àrees a les quals es reconeix una destacada bellesa i en àrees quotidianes”. Perquè del que es tracta, sobretot, és d’admetre –i actuar en conseqüència- que, remetent-me novament al CEP, “el paisatge és una part important de la qualitat de vida de la població..”, i que “constitueix un element essencial del benestar individual i social”.
No es podria assajar un plantejament similar pel que fa al patrimoni? Intueixo que per aquesta via s’encararien millor, també, temes com el paper de la participació ciutadana en la definició de valors patrimonials o el complex però cada cop més punyent procés de patrimonialització dels paisatges ordinaris.
