“Si volem vins que parlin del paisatge, els hem de tapar amb una porció d’aquest paisatge”
Josep Pitu Roca
L’Institut Català del Suro celebra 25 anys i entre els objectius per commemorar l’efemèride està guanyar visibilitat. Probablement per aquest motiu el seu director, Albert Hereu, va ser ponent a les VI Jornades d’Enoturisme organitzades per FIVIN a Alella. Està clar que el sector del vi coneix i reconeix la tasca ingent de la indústria surera del país, gironina principalment, perquè ha d’embotellar el vi i l’elecció del suro és determinant perquè se’n conservin les qualitats organolèptiques i es garanteixi una evolució correcta. Però la majoria de mortals, estic convençuda que no és coneixedora d’aquesta realitat.
Allò que no s’explica no existeix, i la potent indústria surera que tenim al país la volem conèixer bé. Jo, sincerament, no la vaig descobrir a les aules cursant els estudis de sommelier professional, sinó al llibre de Rafael Nadal “Quan en dèiem xampany”, publicat per Columna Edicions. Vaig tenir la sort d’entrevistar-lo a la llibreria La Capona de Tarragona durant la presentació de la que aleshores era la seva segona novel·la, i m’explicava: “El suro és noble, atractiu, té una particular bellesa més enllà del material mateix i és el fil conductor d’una història de llums i ombres, a Cassà, on la terra és duresa, i a Reims, on les bombolles són glamour”. En recomano molt la lectura.
Cada any s’elaboren a Catalunya 2.700 milions de taps de suro; 1.300 milions són per a cava i/o champagne i representen el 60% de la producció mundial, mentre que els 1.400 milions de taps restants són de vi i representen un 10% de la producció al món. En global, s’exporta el 50% de la producció, segons dades de l’Institut Català del Suro. Unes xifres que trasbalsen: demostren el dinamisme econòmic del sector però alhora ens alerten de que cal una gestió forestal sostenible, per bé que part del suro emprat a Catalunya no prové dels boscos catalans.
“Els boscos de sureda catalana tenen una biodiversitat especialment alta i un valor socioeconòmic i cultural que cal aprofitar”, s’insisteix des de l’ICS, al mateix temps que s’apunta: “A l’institut ajudem al desenvolupament de productes turístics i a establir vincles entre el territori i les empreses i la societat per potenciar el turisme industrial tot aprofitant les sinèrgies amb l’enoturisme”.
Catalunya no només produeix i elabora vins i caves de gran diversitat, riquesa i qualitat, sinó que també disposa d’una indústria complementària, tan necessària com imprescindible, que cal identificar i valorar. I vincular als projectes enoturístics existents. A l’Empordà ho tenen fàcil per la proximitat geogràfica. I des de l’ICS hi posen tota la voluntat. Aquest ha de ser un any d’expansió i de portes obertes per a escolars, professionals i m’atreviria a dir, per a enoturistes en general. Perquè el turisme del vi és turisme cultural i el suro forma part del paisatge i el paisatge és part del vi – com bé afirma Josep Pitu Roca a la frase de l’inici.
Crec profundament que hem de començar a apreciar el tap de suro i a veure’l com un producte amb DO catalana. Hem d’aprofitar l’oportunitat que ens brinden els 25 anys de l’ICS per conèixer el seu potencial i la seva aposta per la recerca i la innovació que, sembla, aquest any donarà interessants resultats. Per exemple, el programa Life Ecorkwaste que estudia l’ús dels residus de suro per generar electricitat i tractar aigües residuals, o l’ENCORK que cerca crear un nas electrònic per detectar aromes… El turisme del vi ha d’incorporar el suro en el seu corpus. I si sumem al nostre discurs enoturístic la potència d’aquesta indústria, encara posarem més en valor el que som, el que tenim, el que fem i el que podem avançar amb l’aposta per la investigació en els propers anys. Som país de vins, som país de suro.
