Els pagesos només sabem produir?

REFLEXIONS (I)

El capital crida capital o el que és el mateix, les peles criden les peles, bé ara són euros. Frases fetes que hem sentit i pronunciat. Semblen inofensives. Les pronunciem amb l’arrogància de saber d’allò de què parlem. Potser la majoria dels mortals mai viurem en primera persona aquesta sensació, però entre tots hem creat un monstre: el capitalisme, que és alimentat sovint pels nostres propis pecats, també anomenats “capitals”: l’avarícia, la supèrbia, la gola, la cobdícia i l’enveja, entre d’altres.

Cada any sentim a dir que el capital i les riqueses del món cada vegada es concentren en menys mans. Actualment el 0,6% de la població adulta del planeta posseeix el 40% de la riquesa i, a l’altre extrem, hi trobem els 1200 milions de persones que viuen amb menys d’un euro al dia. Sembla impossible, però ja sabem que el món està mal repartit i el pitjor és que aquesta diferència segueix creixent.

Des de petits tots sabem prou bé el significat de la paraula monstre, una criatura que ens feia por i que gairebé sempre era maligna. Cada època històrica ha tingut els seus monstres, totes les creences l’han representat amb algun ésser  malvat.  Però situem-nos…

Les crisis que hem patit al sector de la pagesia ens han portat, de la mateixa manera que a la resta de sectors productius, a concentrar més, a produir més, a mecanitzar-nos més. I és molt difícil remar a contracorrent, diuen. Frase feta, feta subtilment pels conformistes. Però sembla que nosaltres, el sector productor de vi base cava, per poder sobreviure hem de remar, o sigui, treballar per produir més i més. Així hem entrat en aquest joc del monopoli, del capitalisme. Triar aquest camí és una opció personal i col·lectiva, que la majoria d’empreses i cooperatives del sector hem escollit. Concentrar, sumar i fer-nos grans, com els somnis dels qui les guien.

Però, de vegades, tinc la sensació d’haver-nos equivocat. Només de vegades, perquè també és veritat que aquesta manera de fer ha millorat la vida de moltes persones. Ens ha permès entrar en aquesta classe mitjana acomodada i abocada al consumisme per satisfer les múltiples necessitats que tenim avui en dia. I, en canvi, altres vegades crec que ens hem equivocat. Hauríem de produir menys i millor? Produir i vendre els nostres propis productes? Ser més respectuosos amb el medi i amb la terra? Cooperar més entre nosaltres? Tampoc costa tant escriure aquestes preguntes retòriques. El que realment costa és remar a contracorrent que representa buscar respostes.

Gran part de les nostres produccions enriqueixen a segons, tercers i a quarts que comercialitzen el nostre raïm i el nostre vi. Gran part del valor del vi no es queda en el sector productiu. El capital ens ha guanyat clarament la partida. La societat líquida, que pregonava el desaparegut  Ziygmunt Bauman, ens fa actuar sense pensar arrossegats per la societat de consum, arrossegats pel capitalisme: produir, produir, …més, més i més.

Però, cal seguir-hi jugant?

No cal. Hi ha altres opcions. Sabem i coneixem que hi ha altres maneres de construir economies: més properes, més respectuoses amb l’entorn i amb les persones, i on els valors tinguin un paper important. Un món que valori el temps que dediquem a tastar un bon vi, elaborat per les nostres cooperatives, o a educar els nostres fills d’una manera que realment valgui la pena.

______________________________________

Fotografia de portada extreta d’El Periodico. Autora: Elisenda Pons
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/economia/botifarra-del-pages-5771910