Orgànics vs sintètics. La batalla final

En aquests últims temps on tants valors, idees, creences i institucions s’esfondren davant dels nostres ulls, emergeix de forma encara poc precisa un nou ordre global que pretén instaurar-se de forma hegemònica com a resultat de l’actual batalla física i moral – així com de la imperceptible batalla metafísica – lliurada entre aquells que podríem denominar els Orgànics i aquells altres que anomenarem els Sintètics.

Els Orgànics no estan disposats a acceptar una espècie humana millorada biotecnològicament a partir de la transformació radical de les nostres condicions naturals. Tampoc accepten una biosfera modificada tecnològicament a partir de la transformació radical de la naturalesa i de la vida al nostre planeta. Per això, no volen menjar aliments genèticament modificats, respirar l’aire que puguin deixar les esteles químiques de geo-enginyeria, o tenir nanorobots alliberats en els seus cossos i xips en els seus cervells. La visió compartida per aquest nombrós col·lectiu de persones que diuen seguir el nou paradigma de l’ésser humà conscient, és que l’individu en essència ha d’evolucionar segons les lleis de la natura i perfeccionar-se mitjançant la cultura. Per alguns membres d’aquest col·lectiu -amb una vivència més espiritual-  la intel·ligència humana i la seva ànima immortal, així com la intel·ligència vital del planeta i la noosfera de l’univers s’il·luminen gràcies a la Consciència. D’aquesta manera, alguns Orgànics participen d’una visió transcendent de l’existència i creuen que la llei universal de l’Amor és la que certament restableix l’ordre en el Cosmos, l’harmonia de l’Univers, i en definitiva, la bellesa de la Creació.

Moltes vegades, els Orgànics es refereixen a si mateixos com a bioconservacionistas, ecologistes, vegans, tecnopesimistas, humanish o neoluditas. En aquest sentit, i com a posició extrema d’aquesta visió del món, el neoludisme considera que la tecnologia té un impacte negatiu sobre les persones, les seves comunitats i el medi ambient i d’aquesta manera estipula l’ús del principi de precaució per a totes les noves tecnologies, exigint que siguin provades i segures abans de ser adoptades per la societat i per l’esser humà, a causa dels efectes desconeguts que podria portar la seva implementació.

Per la seva banda, els Sintètics, consideren un deure moral millorar artificialment les capacitats físiques i cognitives de l’espècie humana així com les característiques del seu hàbitat i del seu entorn natural. No dubten en absolut respecte als extraordinaris beneficis de l’aplicació per a ells mateixos i sobre la resta de la població de les noves tecnologies emergents NBIC (nanotecnologia, biotecnologia, infotecnologia i cognotecnología) per tal que es puguin eliminar els aspectes no desitjats i no necessaris de la condició humana biològica. Els Sintètics auguren que en un futur no molt llunyà s’encarnarà l’anomenada Singularitat que entronitzará una suposada superinteligencia artificial connectada en forma de ment rusc a tots els éssers humans, transhumans o posthumans, entesos aquests últims com una nova forma de vida sintètica, intel·ligent i sentient que colonitzarà el planeta Terra, i més enllà, els confins de l’Univers.

En ocasions, els Sintètics s’autodefineixen com a transhumanistes, posthumanistes, singularitans, tecnoptimistes, biònics o ciborgs. Tenen el seu front de batalla en les mega-corporacions així com en diferents agències governamentals, institucions mundialistes i serveis d’intel·ligència i seguretat. El seu impuls imparable es canalitza cap a la construcció d’una societat posthumana global. L’adopció d’aquest paradigma tecnocràtic s’evidencia en l’actualitat mitjançant esdeveniments diaris per tot el món.

Davant d’aquesta batalla final, els Orgànics es mantenen serens i confiats. Afirmen que els éssers humans conscients i il·luminats no tenen absolutament res a témer. Estan convençuts que els Sintètics no poden desxifrar el codi de la Vida, malgrat el que diguin els seus més alts representants tecnocientífics. Per als Orgànics, aquests nous alquimistes postmoderns són simples imitadors de baix nivell de la naturalesa o si es vol dir d’altra manera, de la Creació. Afirmen que la seva criatura d’imitació sempre resultarà ser una versió molt pobra de la realitat, una matriu mal codificada de subterfugi i realitat virtual artificial. Al final, aquesta vida artificial i sintètica resultarà ser una creació sense substància ni sentit.

No obstant això, per als Sintètics, hi ha una manera de pensar en el futur basada en la premissa que l’espècie humana en la seva forma actual no representa el final del nostre desenvolupament, sinó més aviat una etapa relativament preliminar. Per això afirmen que no hem d’acceptar les tradicionals limitacions humanes com la mort, les malalties i altres discapacitats o deficiències de la biologia. Els mitjans pels quals els Sintètics esperen aconseguir la posició de transhumans o de posthumans inclouen: la nanotecnologia molecular, l’enginyeria genètica, la intel·ligència artificial, la biologia sintètica, les substàncies anímiques, les teràpies antienvelliment, els dispositius neurològics, les eines avançades per a la gestió de la informació, les substàncies potenciadores de la memòria, les vestimentes computeritzades, les invencions de baix cost i diferents tècniques cognitives.

Davant d’aquesta batalla final cal fer-se algunes preguntes: Resulta inevitable la confrontació d’aquests dos paradigmes? Són veritablement irreductibles les posicions extremes dels Orgànics i dels Sintètics? Pot ser viable i fins i tot adequada una integració d’aquests paradigmes a partir de la selecció dels aspectes que resultin més beneficiosos per a l’ésser humà i la vida del nostre planeta?

Realment hi ha motius per a la reflexió i el debat ètic i social. No obstant això, la pregunta és personal i directa. Tu com et posiciones? Comparteixes la visió i l’estil de vida dels Orgànics? Assumeixes la ideologia i la metamorfosi de l’ésser humà i del planeta que pretenen els Sintètics? o bé, entreveus una tercera via?

Els clàssics afirmen sàviament que “ In medio stat virtus. Est modus in rebus”.