“Malgrat que la majoria de joves creuen que el sistema educatiu actual no s’ajusta a les necessitats del present, també creuen que la formació determina en gran mesura l’accés a un bon sou, que millora les seves condicions materials i, conseqüentment, redueix les desigualtats socials.” Això és una conclusió extreta d’una enquesta feta a més de 13.500 joves i que s’ha portat al congrés dels Diputats en un intent, perquè no dir-ho, desesperat, de forçar un canvi que ja va tard.
Des del meu punt de vista, un dels errors més grans del sistema educatiu és que té la seva pròpia atmósfera totalment desconnectada de la resta del món. Estudiar és com viure en una bombolla, havent de prendre una sèrie de decisions per quan en surts, però sense saber exactament com són les coses fora d’ella. I què passa fora d’aquesta bombolla? La resposta ens la trobem d’una forma molt desagradable quan en sortim, sobretot qui escollim branques d’humanitats. Sembla que aquells sectors que no formen part directa de l’engranatge capitalista estan condemnats a la precarietat laboral i totes les conseqüències que això comporta a nivell vital. Segons l’estudi citat: “El nostre sistema educatiu es troba estrangulat sota una terrible paradoxa: no s’educa la gent jove pel plaer d’aprendre, sinó per a que trobem feina; tot i que el 40% de la joventut està sense feina o amb feines precàries”. Som una generació que des de primària ens han repetit insistentment que si estudiem tindrem la feina que vulguem. Que si treballem del que ens agrada no haurem de treballar mai. No ens han explicat la lletra petita i enverinada que s’amaga darrere aquestes màximes, com tampoc ens han explicat que no apliquen a totes les feines.
Quan parlo amb les amistats sobre la feina l’ambient es torna gris de cop i la conversa passa a estar dominada per la ràbia, la impotència i, quan ja ens hem desfogat, la resignació. La majoria del meu entorn hem estudiat arts o humanitats i ara ens trobem amb què o no trobem feina en el nostre sector, o la que trobem va de la mà amb un contracte súper precari o són feines temporals. Molts cops aquestes feines s’accepten a contracor per tenir algún ingrés o per donar-se a conèixer en el sector. És per això que treballar “de lo teu” ha passat de ser un ideal a ser un element estressant i en alguns casos incompatible amb tenir independència econòmica.
En conclusió, la joventut que entrem ara al mercat laboral, sobretot en el sector social i cultural, ens veiem en un context tan limitant que ens porta a no poder començar una vida independent. Sentim la pressió de ser agents d’un canvi necessari, però des d’una situació molt desaventatjada i amb molts problemes de salut mental causats per un sistema estrangulador. Malgrat tots aquests obstacles, hem assumit que el que ens havien promès no existeix ni existirà i estem utilitzant tot el que hem après i les eines que tenim per obrir-nos pas al món professional i a l’esfera social.
