Avui hi ha fira. Què comenci l’espectacle!
Les primeres passes dels visitants són purament d’observació, se situen en un punt, i sovint fullegen el targetó de la fira on hi diu qui hi ha i què s’hi fa. Veiem cares de desconeixença, d’altres de sorpresa en comprovar que reconeixen cellers i vins.
La segona passejada és més propera. S’atancen als stands, observen, posen una maneta damunt d’aquell díptic que hem col·locat amb mirament i el fullegen. Mica a mica, l’espai s’omple de persones curioses amb copes a la mà o penjades amb una d’aquelles bossetes.
El dia avança i aquella vergonya o timidesa inicial es va esvaint amb la primera copa. Tot va prenent forma, la llum canvia, el soroll s’agreuja. Veiem el personal fent-se petons i es fan selfies i fotografies de copes en contrapicat amb el campanar que hi ha davant o amb la bóta de vi que hi ha al mig de l’espai. Mengen formatges i embotits.
Ai ja el veiem arribar! El coneixem totes! Sabem perfectament qui és. Un rus, amb motxilla, panxa i una gorra del Port Aventura. Ens resa un seguit de frases que per a res comprenem i hem de servir-li alguna cosa. Fem amb els dits que val cada vi. Llestos, fet. Però sabem que tornarà.
S’atansa una parella, ell deu tenir uns cinquanta anys i ella si fa no fa, et demana directament un criança, A mi me gustan los vinos fuertes, me gustan los Riojas y los Riveras, i la dona, que sembla que està allà amagada darrere del senyor no gosa dir què li agrada a ella, tienes rosado? No? Bueno, pues a ella le pones un blanquito bien fresquito. Ella ens dona les gràcies, i s’allunyen, brinden de camí a la bóta on tranquil·lament tastaran els vins que els hi agraden.
Vergonyosa arriba una noia, no deu tenir ni trenta, mira fixament els vins, tu li regales un Et puc ajudar? i llavors puja la mirada, li fa una mica de vergonya. Realment ella sap què li agrada, ningú ha de decidir per ella, busca un jove ben afruitat, però amb aquell bé de déu que tenim damunt la taula, no sap per on començar. Curosament li demanem què vol, si blanc si negre, i curosament li expliquem. Decideix, li omplim la copa, en fa un glopet i de nou sense mirar-nos, es queda allà, li demanem què li sembla, gairebé sense paraules ens adonem que l’hem encertada.
Ponme un tinto! T’etziben així sense adonar-te. Mire señor tenemos cuatro tintos distintos, un cabernet, un trepat… No podem acabar l’explicació, un dit que surt de dins la butxaca i com si fos el de Miquel Àngel, assenyala una ampolla arreu, Este! I li servim i marxa i ens quedem amb el De nada als llavis.
L’any 1987 aquell home, que és arquitecte, va fer un curs de vins que li van oferir des del lloc on treballava. Des de llavors i per un fet extraordinari, l’home sap més de vins que ningú. Amb quin roure ho heu fet? Se li noten les maceracions. Té un punt a regalèssia molt marcat. A quina temperatura fermenta? Filtreu? Quin taní! Jo a casa hi tinc una nevera especial pels vins. Servim el vi, li donem les gràcies per la seva lliçó i gairebé preguem perquè no torni.
Apareixen amb l’esquena ben recta, el posat segur, llegeixen el nom del celler, ens miren i ens demanem què tenim. Els hi expliquem de grat, i llavors ens demanen que volen tastar-ho tot Però només una mica. No comenten cap dels vins i entre ells es fan mirades. Marxen.
Passada l’estona torna. Ja sabíem que ho faria. De no sabem ben bé d’on treu una copa opaca, bruta, plena de ditades i marques de llavis. Amb els dits l’indiquem el preu del vi. Tan se li’n dona! I quan li estem a punt de servir, ens n’adonem que aquell recipient està ple de coses que comencen a flotar a mesura que servim el vi.
“Noia, omple’m la copa”
