Octubrejar ; 1. intr […] Arrossegar els peus feixugament de resultes de l’esgotament dels últims dies de verema. 2. Estat d’ànim.
Octubrejo amb les mans ennegrides, la cara llaurada a solcs per les arrugues i l’ànima inquieta. Inquieta i desassossegada perquè avanço molt poc a poc, seguint el ritme lent de les fermentacions, sense tenir idea d’on em portarà aquesta verema. Què aprendré d’aquest 2019?
Octubrejo perquè fa dies que obro obstinadament camins desconeguts a matxetades, senders que potser foren transitats i que han estat abandonats salvatgement perquè no duien enlloc, i que jo, caparruda, m’entesto a reobrir. I després de tants dies caminant entre l’espessor de decisions tossudes, tinc moments en què em perdo en la foscor de l’absència de guia.
Buscant una llum, una inspiració que m’il·lumini el proper pas, em decideixo a portar unes mostres de vi al laboratori. Algú em pregunta educadament i amb bona intenció, Com va la verema? Tot controlat?.
No puc respondre. No entenc la pregunta. Sento que aquí no trobaré la llum que busco.
Ell no sap que des de fa uns anys a l’inici de verema setembrejo, em deleixo amb gran excitació per esbossar senders no recorreguts abans, per dibuixar mapes inventats de paisatges incerts.
Ell no sap que no els camino sola, que m’acompanyen la por i el dubte, però que aquest setembre, per primera vegada, camino amb assertivitat. I que la sensació de control fa dies que ja no forma part del meu mapa emocional.
Ell no sap que quan s’escurcen els dies octubrejo, arrossego els peus i se m’inquieta l’ànima. Esbosso un somriure i li responc, Controlat no, intentant fluir…..
Octubre és un mar agitat per la tempesta sense port a la vista. Fa setmanes que comparo aquesta verema amb la del 2003, i després amb la del 2018, i després amb la del 2006, i després amb la del 2012, i després amb la del….. i sé que fins que no arribi Novembre i posi distància, no seré capaç d’entendre aquest 2019.
Sento que la sensació d’aventura que regeix setembre decideix abandonar-me.
I m’aturo.
I a pesar de mi, de la meva no-energia, dels talons clavats a terra i de l’esgotament…. sé del cert que els vins seguiran traçant el seu camí, obert a matxetades i que fluiran, lleugers, cercant un cingle des d’on enlairar-se i volar lluny de mi….
Aprendre a desprendre’s serà ja novembrejar.
A l’Àgueda Vitoria per setembrejar.
