L’oci entès com a activitat d’entreteniment s’ha convertit en una poderosa indústria que ja representa una quantitat important del PIB. Les activitats vinculades al turisme s’han anat desenvolupant a Catalunya i avui ja podem afirmar que la cultura en tota la seva amplitud ( teatre, música, cinema, literatura…) ja forma part de l’oferta d’oci del país.
La societat de la globalització i del coneixement ha potenciat l’oferta d’oci i a la cultura s’hi ha afegit altres propostes com els parcs temàtics, els camps de golf, els videojocs, la realitat virtual. Altres propostes com el joc i la ludopatia estan complementant l’oferta d’oci a Catalunya . Molt s’ha parlat del famós Barcelona World i el complex que l’empresa Hard Rock vol construir a les comarques del litoral tarragoní. Altres elements d’aquesta oferta d’oci és tot allò relacionat amb el turisme d’aventura, muntanya, rural i litoral.
Tot plegat dibuixa un país cada cop més depenent del turisme i les seves variants. I ens mostra un país fracturat i polaritzat entre una creixent realitat metropolitana i un subaltern territori que viu amb incomoditat i incertesa la seva ruralitat.
L’oci és la conseqüència d’una forma de vida urbana i tecnològica en què l’estrès pressiona i afecta a la salut mateixa. En canvi al territori tot això es viu de forma molt diferent. La connexió amb l’entorn i els ritmes més pausats de la vida a les comarques allunyades de la globalització metropolitana fa que això de l’oci es concebi d’una forma molt diferent; la mateixa vida diària és una forma d’oci en certa. La gran paradoxa és que mentre els ciutadans urbans fugen de la xafogor i caos urbà, determinats sectors del món rural actuen amb certes dosis de provincianisme i enyoren els avantatges de la vida urbana globalitzada.
El país és molt asimètric, la població urbana representa quasi el 90% i la resta està repartida en comarques allunyades de l’eix urbà. Aquesta asimetria té conseqüències econòmiques, ecològiques, cultuals i socials. La sensació de pèrdua de pes polític i econòmic de les comarques d’interior i muntanya és evident i de vegades l’única sortida és esdevenir un suport per a la població urbana que fuig de la ciutat en busca d’oci i tranquil·litat a les comarques d’interior i de muntanya.
Si no hi posem remei ben aviat veurem com la voracitat del món urbà globalitzat no només consumirà recursos naturals de forma desmesurada sinó que imposarà les seves pautes culturals i socials al conjunt de la població del país. Les ciutats alfa són expansives i aspiren a homogeneïtzar i a convertir el món rural en un món subaltern i dependent. Per això cal replantejar coses i reivindicar equilibri i seny. L’oci és un dret però potser cal reivindicar formes d’oci menys agressives i més respectuoses. La cultura ha d’estar a l’abast de tothom i cal que el món rural no se’n desenganxi.
No és just que el gruix de l’oferta cultural es concentri a Barcelona. I no és just que l’oferta de transport públic del país sigui tant minsa. Si volem reequilibrar i racionalitzar cal començar a reconnectar el país i a descentralitzar-lo. No tots els serveis poden estar a Barcelona ni podem fer que cada comarca tingui tots els serveis. Potser ens caldria aportar equilibri i descentralitzar fins a on sigui possible i connectar amb un bon servei de transport públic els diferents nodes del país.
D’aquesta manera contribuiríem a dibuixar un país on Barcelona perdi pes i on la ciutadania del país esdevingui més protagonista i pugui accedir a una oferta d’oci cultural que ens enriqueixi a tots plegats, visquem on visquem.
