Per on començar…, just ara que estem acabant!
D’aquest 2023 ja portem mig any i, si miro enrere i veig com el vaig començar, em dono per satisfeta d’on em sento ara mateix. Tanco una temporada més a La Conca 5.1 i ho faig feliç de ser-hi. Fa 4 anys que vaig escriure un llista d’indispensables i, des de llavors, ha plogut molt (de manera totalment figurada). Després d’aquests 4 anys, número màgic que em demostra que era el temps suficient per trobar l’estabilitat i l’equilibri, reviso aquella llista i la refaig però des d’una perspectiva diferent. És més que evident que no hi ha punt de comparació entre aquell moment i aquest però, també és més que evident que estic orgullosa de qui era i sóc en cadascun d’ells.
Amb aquesta petita confessió, m’obro en canal perquè no tinc res a perdre.
Crec que en el trànsit de moments viscuts ho he perdut tot i recuperat a la vegada. En les meves paraules, trobareu pura tendresa i fragilitat com qui busca un refugi en el que viure una realitat pintada. Durant tota la meva vida m’he atrevit a caminar amb força encara que el meu trajecte anés variant sense una fita fixa. M’han dit moltes vegades que soc valenta però, la veritat, a aquestes alçades de la pel·lícula, crec que ser valent està sobrevalorat. Tot i així, reconec que no hagués pogut fer les coses de manera diferent. He mudat de pell, de cabell i d’ungles però, també d’entorns laborals, d’abraçades i de milers de fulles que semblaven perennes però es van convertir en caduques . En aquest tros m’he acompanyat de llibres, de costums però també de llibertats perdudes i recuperades i, de la sensació de voler buscar aixopluc en algun lloc en el qual sentir-me com a casa.
De tots aquests camins transitats m’enduc petits trams, bocins que han anat configurant el que sóc i com sóc avui. (I em dona totalment igual que amb les noves normatives, sóc no porti accent, per mi sempre el portarà). D’algunes parts he après molt, d’altres m’ha costat més aprendre però, amb el que em quedo al cor és amb el sentiment de saber que cada petit detall formarà part de mi per sempre.
Ara si, sense donar més voltes, refaig la meva llista partint però, de la mateixa base: cercar en els punts que la configuren les claus que ens fan evolucionar.
1.-Pensar menys per aprendre més.
En aquestes anades i tornades he après a escoltar-me i a sentir-me. He après a ser sincera amb mi mateixa i, a poc a poc, ser capaç de verbalitzar fins i tot el que mai hagués pogut imaginar. Demanar ajuda sembla que està permès i jo ni tan sols ho sabia. Obrir altres canals a l’aprenentatge, oblidar-se del pensar i centrar-me en els altres sentits. Permetre’m donar un festiu al cervell i centrar-me en la meva intuïció que cada dia està més desperta i més encertada.
Il·lustració 1: Observar per aprendre (Cádiz 2020).
2.-Anar més lent per avançar més ràpid.
He deixat de tenir pressa. De fet, les vegades que he intentat anar ràpid no han acabat gaire bé. No es tracta de sentir-se cada segon 100% completa però si de saber cap a on ens volem dirigir. De moment em permeto el luxe de veure sortir el sol cada dia sobre el mar així que no em puc queixar (gens ni mica). Ho dic i ho diré sempre, somos unos suertudos.
Il·lustració 2: Caminant sota una posta de sol a Formentera (2018).
3.-Facis el que facis sempre és una cursa de fons.
A la línia del punt 1 i 2, neix el punt 3 per naturalesa pròpia. La paciència també és una de les virtuts que he anat adquirint amb la meva particular peregrinació. La vida està configurada per etapes, totes elles conformen una cursa de fons. S’ha d’estar sempre molt atent per saber a qui cal dedicar les forces en cada moment. Oju! Spoiler: hi ha perills que no estan assenyalats i absorbeixen part de l’energia per dificultar la finalització de la cursa, cal detectar-los a temps per continuar avançant.
4.-Després de tot continuo tenint gent meravellosa al meu costat.
La tendra sensació de tornar a casa sempre està envoltada de la gent que t’estima i jo, en tinc molta sort. Crear noves famílies s’ha convertit en un mantra en el recorregut i tots aquells que heu començat a ser part d’aquestes noves famílies, en sou conscients. Us donaria les gràcies però crec que no cal perquè sabeu perfectament que sense tots vosaltres no estaria asseguda escrivint.
Il·lustració 3: cercant l’Amor més Pur.
5.-Ja no valoro tant la intensitat sinó la qualitat del moment.
Que tot i ser una persona mega intensa, m’he adonat que en alguns dels moments més bonics de la meva vida, tot passava per ser més profund i suau a la vegada. No calia dedicar tanta potència desbocada sinó, una mica més de consciència i canalització. La lucidesa forma ja part del meu indispensable i sentir-la, m’omple d’un gust indescriptible.
Il·lustració 4: Moment de parada i fonda fa mil anys (Podria ser 2017).
6.-Els moments de patiment en molts casos són evitables i, els inevitables els hem de captar a temps.
-De tot s’aprèn, oi? – He repetit mil vegades aquesta frase però, com diria el meu terapeuta, si per aprendre cal patir desmesuradament potser no cal, oi?. Trobar obstacles no vol dir suportar-ho tot, viure moments difícils no vol dir patir constantment. L’aprenentatge està format per moments durs i per altres menys durs però, la suma de tot plegat ha de tenir un resultat positiu. Si creus que el teu cor no pot més, potser és que estàs anant pel camí incorrecte. Canviar de rumb sempre està permès, equivocar-se sempre és una opció i adonar-se’n a temps és una demostració de maduresa innegable.
Il·lustració 5: seguint el meu propi camí particular entre esbarzers.
7.-No m’obsessiona ser objectiva però si m’he convertit en una persona molt més crítica.
Els sentiments i les sensacions formen part indispensable de la meva essència. Òbviament la meva estima poques vegades és objectiva per tant, he acabat encaixant la subjectivitat com una part fonamental de mi. Dit això, cada cop tinc el sentit crític més desenvolupat per tant podem encetar diàleg en qualsevol de les meves inclinacions.
8.-Tenir un equip em fa molt feliç.
L’energia que es genera al fer nexe amb altres és increïble i, treballar en equip m’apassiona fins a límits insospitats. No recordava la sensació de saber que algú està per donar-te la ma en un mal dia, o per oferir-te una abraçada quan no pots més. Tenir el suport del meu equip en el qual confio plenament és la sensació més meravellosa del món. Van arribar a la meva vida quan més les i els necessitava i ara ja formen part de la meva família per sempre més. (Tot i que no tots estan a la foto, eh Cris, tots esteu al meu cor).
Il·lustració 6: Part de l’equip de La Finka 4.1 amb qui comparteixo aventures.
9.-La meva sensació de felicitat enmig de la natura és irremeiablement meravellosa.
Trobo a faltar molt la natura que he après a mirar intensament en aquests últims anys però, en sóc conscient i sé que el meu equilibri s’anirà configurant. De moment, ella m’observa i jo l’observo a ella. Estem en un impàs tímid entre les nostres dues realitats però, tant ella com jo, sabem que acabarem tenint una intimitat silenciosa i delicada.
Il·lustració 7: Enmig de la natura. – Foto de JordiSanx.
10.-Durant un temps em vaig oblidar que m’encantava escriure.
Un dia, fent un tomb per aquest món virtual que ens envolta vaig trobar una llista de les paraules més boniques del català. Aquella llista es va quedar al calaix de les coses oblidades, juntament amb les meves ganes d’escriure. S’ha de dir que tornar a teclejar encara em costa una mica, els meus ditets encara estan una mica encarcarats i el meu cor massa sensible per escriure amb plena perspicàcia. Aquesta setmana però em permeto un luxe: escriure el que sento i de veritat. No es pot demanar res més.
Il·lustració 8: escrivint a una de les meves múltiples llibretes.
11.-Descobrir que continuar fent fotos em fa molt feliç.
Tot i que la meva càmera està demanant a crits un canvi, de moment em resisteixo perquè m’ha acompanyat en molts moments precisos i preciosos en els últims anys. Enfocar i desenfocar es van tornar dues accions a posar en marxa contínuament. He après a interpretar el món a través del meu petit objectiu i sabeu què? M’agrada i molt.
Il·lustració 9: Intentant captar la meva essència a través del mirall.
12.-La vida és disconformitat continua i felicitat discontinua.
La disconformitat forma part del meu ADN, xiuxiuejant a l’orella de la persona amb qui comparteixes la vida el que voldries millorar, em sembla el creixement personal més increïble del món. La felicitat, dibuixada de moixaines sempre es presenta de manera discontinua. La unió d’aquesta disconformitat discontinua em sembla meravellosa i, pensar que puc trobar amb qui posar-ho en pràctica es converteix en un bonic anhel de futur. Qui sap que pot arribar a passar.
13.-L’àcid, les criances especials i el carbònic em continuen “xiflant” com el primer dia.
No podia faltar un dels meus punts preferits. En la meva obertura en canal, el vi que formava part de la meva vida de manera indispensable, es va convertir en quelcom secundari. Milers de sentiments van xocar i confondre per ensenyar-me que en aquesta llarga carrera ens tornarem a trobar però, probablement de diferent manera. Ell em mirarà tímid des d’una copa i jo somriuré mentre l’apropo lentament. El vi va arribar per ensenyar-me que lluitar pel que sento sempre serà el més important però, com tot a la vida tenir límits és molt sa. Ara sóc capaç de veure molt més enllà del que hi ha a la copa, a l’etiqueta o a l’ampolla. Ara sóc capaç de veure que els meus sentits físics són importants però no ho són tot, perquè en el sentit més intangible està la màgia de cada nou descobriment.
Il·lustració 10: Copa de vi especial gaudida a la Molina. – Foto de OhCapità (Jordi).
14.-Cada article/crònica que escric, sigui personal o no, m’apropa molt més a qui sóc.
Poc més a afegir a aquest punt, quan t’avisen que algú està a punt d’obrir-se en canal amb les seves paraules ho deixa tot dit. No hi ha embuts, ni giravoltes, ni parts fosques. Cada frase escrita m’ensenya una mica més de mi i sense adonar-me’n acabo l’article amb la sensació de ser una persona totalment simple, sincera i espontània. Vosaltres què en penseu? J
Il·lustració 11: Buscant l’essència cada frase.
15.-Em sento en pau amb mi mateixa pensant que he donat el màxim de mi a totes les situacions viscudes.
Mirotejant alguns instants viscuts descobreixo fragilitats i també inestabilitats. M’he comportat de manera molt diferent depenent de cada situació però, si en totes elles hi ha un punt en comú ha estat la meva lluita. He intentat donar sempre el màxim, sempre. Si algunes vegades no he estat a l’alçada, demano de manera molt humil disculpes. Desitjo que en les col·lateralitats despertades tothom hagi estat capaç de veure el meu esforç i sentir que m’he deixat la pell, la immensa majoria de vegades, sense demanar res a canvi.
I poso punt final reprenent el punt 10, la llista de paraules precioses no podia quedar-se per sempre a l’oblit. Ara era el moment de començar a utilitzar aquells mots amagats i bells a la vegada. En el text els trobareu en negreta però, jo he afegit alguns més que em semblen igual de deliciosos.
Perquè igual que una llista que trobem en un cert moment, crida la nostra atenció i la guardem esperant que arribi l’instant de ser descoberta, hi ha alguns detalls de vida que queden adormits però finalment es desperten perquè formen part de la nostra veritable essència.
