Nova pàgina

Tot fa olor a nou. Els llibres, la paret… fins i tot la roba que porta. Ha estrenat una brusa per l’ocasió, encara que de fet la va comprar per rebaixes fora de temporada i no és fins ara que ha arribat el temps de posar-se-la. Està neguitosa i emocionada alhora. És un neguit dels bons, que diu ella, d’aquells que et tenen activada amb una espècie de pessigolles jogasseres. Ha esperat i desitjat durant tant de temps que arribés el dia d’avui! Hi ha treballat tants mesos, hi ha dedicat tantes hores i energia, hi ha posat tantes il·lusions… que, de sobte, sent un estrany pànic a que l’espera s’acabi i arribi la realitat del “i ara què”, la incertesa del com anirà… Una por que paradoxalment conviu amb la il·lusió del projecte que, per fi, es fa realitat.

En una estona girarà el rètol cap al cantó d’obert i entraran els primers futurs lectors i lectores, persones que arribaran amb la curiositat de conèixer aquest lloc que ella ha construït, àvides de llibres i d’històries… Quantes vegades ha imaginat com seran? Que s’ha preguntat quins gustos tindran i què li demanaran… Durant els últims mesos, imaginar-se la seva futura clientela ha estat una de les seves distraccions predilectes. I que curiós intentar posar-se al cap de persones que encara no coneix! Però ara la cosa ja no anirà d’imaginar; ara els tindrà davant seu, en carn i os. Alguns potser només hi seran de pas, d’altres seran habituals. Això és el que més desitja: crear una comunitat fidel. Hi parlarà directament, conversaran sobre llibres i vida, vida i llibres… Pensar això li fa venir de nou les pessigolles trapelles -neguit del bo-.

Repassa visualment el seu entorn. I és quan veu el munt de copes ben col·locades en fileres a la taula del fons, que torna a mirar el rellotge i fa una ganyota. El vi! Ja hauria d’estar a lloc… Això la preocupa, un esdeveniment com aquest no podria estar-ne sense… Què seria una inauguració sense un brindis? De cop i volta pensa en la malastrugança que podria provocar al nou negoci aquest descuit. Novament un neguit li recorre el cos, però aquest és dels altres, dels que fan una mica de mal de panxa. Afortunadament no té temps de pensar-hi gaire… De seguida el veu entrar: arriba des del carrer corrent,  amb la camisa mal cordada i els quatre cabells despentinats, amb la cara d’adormit compensada per una rialla franca. Ell li havia promès el vi de la millor anyada del seu celler per tal de portar-li la sort que es mereix i obrir la persiana amb bon peu. Quan li lliura la caixa, li xiuxiueja a cau d’orella: “potser pensaves que ja no arribava?”. I ara ella li ofereix un somriure per resposta, sap que l’ha encertada. Tots dos s’afanyen a anar obrint les primeres ampolles per deixar-les respirar.

Agafa aire. Ara sí, arriba el moment d’obrir la porta. La gent hi anirà entrant. Hi haurà qui anirà directament a allò que busca i en sortirà poc després, per evitar l’aglomeració, i hi haurà qui s’estarà una llarga estona llegint un munt de títols, discretament, fullejant alguns dels exemplars. Hi haurà qui demanarà consell i qui preguntarà directament “tens aquest o aquell altre?”. I qui voldrà saber tots els detalls de l’espai. Hi haurà infants que correran per aquest laberint de paper, d’altres que rondinaran perquè prefereixen que els toqui l’aire, i aquells que demanaran insistentment el nou volum que encara no han llegit. Hi haurà veïns i veïnes que es retrobaran aquí en lloc del carrer on viuen, potser també hi haurà entre prestatges una mirada furtiva entre dos amants retrobats en una altra passió compartida. Hi haurà copes que s’aniran omplint de bon vi. I mentre algú opinarà que és boníssim i té molt de cos, l’altre respondrà que marida molt bé amb aquest lloc alegre i lluminós. I, tot d’una, els assistents alçaran la copa i algú demanarà espontàniament un brindis per la nova i flamant llibreria, mentre algú altre es preguntarà sincerament com han pogut estar tant de temps sense.

___________________________

Text original d’Elisenda Guiu i Il·lustració original de Laura Peiró