La municipalització de la gestió del servei de subministrament d’aigua als municipis ha esdevingut un element central de l’actual agenda de polítiques locals a Catalunya. Molts ajuntaments han signat mocions en favor de la gestió directa de l’aigua, i fins i tot, algunes enquestes[1] expliquen que el 80% de la població catalana reclama la des-privatització de serveis com el de l’aigua, els residus o la sanitat, i que tres de cada quatre creuen que la gestió pública és, en general, millor que la privada.
Després que durant molts anys les administracions catalanes hagin confiat massivament i automàticament la gestió de l’aigua a empreses privades i hagi existit una despreocupació generalitzada per part de la ciutadania respecte com es gestionava el servei d’abastament d’aigua, sembla doncs que ha emergit una nova consciència política i col·lectiva sobre la importància dels béns comuns i sobretot sobre com s’han de gestionar. El cas de la ciutat de Terrassa és un bon exemple d’aquesta nova consciència ciutadana però també de la resistència a de les empreses que fins ara han gestionat l’aigua a cedir el negoci que significa. El passat mes de juliol del 2016 el Ple de l’Ajuntament de Terrassa va aprovar per una àmplia majoria (20 regidors de 27 amb el suport de PSC, Terrassa en Comú, ERC-MES i CUP) el seu compromís polític per establir un model de gestió directa un cop s’acabés la concessió el 9 de desembre de 2016. Per la seva part, l’empresa privada concessionària ha negat sistemàticament que l’Ajuntament sigui titular del servei i sota l’amenaça de sol·licitar una indemnització multimilionària proposa un pacte per constituir una empresa mixta sense concurs públic. Més enllà de les singularitats pròpies de cada lloc, el cas de Terrassa és el primer cas de municipalització del servei d’aigua d’una gran ciutat catalana i és un bon exemple per entendre el perquè d’aquesta nova consciència social en favor de la gestió pública de l’aigua. Serveixi aquest primer article per exposar el mapa general dels factors fonamentals que intervenen en el cas egarenc.
El final d’una concessió i l’oportunitat de recuperar el govern del servei.
A Terrassa, el servei d’abastament d’aigua ha estat en mans de l’empresa “Mina Aigües de Terrassa” gràcies a una concessió de 75 anys que s’iniciava l’any 1941 i finalitzava el passat 9 de desembre de 2016. Aquest període de temps, inclòs bona part del període democràtic, s’ha caracteritzat per la renúncia per part de l’Ajuntament a controlar i governar el servei i la completa cessió d’aquestes responsabilitats a l’empresa privada concessionària sense cap mecanisme de control i transparència. L’any 2001 Ajuntament i empresa signen un conveni, entre d’altres, per aclarir l’estat dels actius de l’empresa i planificar la reversió de béns a cost zero al final de la concessió. Però no va ser fins al mandat 2011-2015, amb la finalització de la concessió a la vista, que l’Ajuntament va iniciar les passes per començar a requerir de forma decidida tota la informació respecte la gestió del servei que era necessària per preparar la liquidació de la concessió. Tota la informació que havia de ser ja en mans del titular del servei que és l’Ajuntament, però que per deixadesa o per altres interessos que no venen al cas, no hi era. És en aquest període en el qual es comença a percebre la resistència de l’empresa a facilitar la informació requerida. També és aquest període en què, gràcies a l’aparició de la “Taula de l’Aigua de Terrassa” tal i com comentarem després, apareix a escenari la possibilitat de gestionar directament el servei i assolir un nou instrument de gestió públic que sigui transparent i garanteixi el control institucional i ciutadà.
El factor negoci de l’aigua i les grans empreses multinacionals.
Mina va ser en origen una empresa fundada per industrials terrassencs amb l’objectiu d’aportar l’aigua necessària per fer front al fort desenvolupament industrial de finals del segle XIX. En aquests moments, però, el principal accionista de l’empresa és Agbar, filial de la multinacional francesa Suez. Per tant, ja no és l’empresa familiar vinculada a la ciutat, sinó que com a la majoria de municipis de Catalunya darrera de la gestió de l’aigua hi ha una gran empresa privada multinacional amb forts interessos econòmics en el sector. Aquest és segurament un factor clau que ajuda a entendre en bona part l’actitud contrària i radical de Mina davant la voluntat de l’Ajuntament de Terrassa de gestionar directament l’aigua. Mina (Agbar) ha desplegat tot el seu arsenal jurídic, ha recorregut tots els tràmits administratius que ha realitzat l’Ajuntament, fins i tot aquells que són preceptius com l’establiment d’una pròrroga forçosa o la identificació dels béns afectes al servei que han de ser reversibles, i amenaça de reclamar 60 Meur com a concepte d’expropiació si no s’arriba a un pacte amb l’Ajuntament. És evident que tota aquesta exhibició de mitjans jurídics i xifres econòmiques desproporcionades intenta espantar i condicionar la sobirania de l’Ajuntament de la ciutat, posant en dubte fins i tot la lògica democràtica, i respon a l’objectiu d’evitar que el cas de Terrassa pugui significar obrir el camí de la municipalització per a molts altres municipis.
El factor ciutadà de l’aigua
No es pot explicar el context actual de debat al voltant de la gestió de l’aigua sense l’impuls i la contribució de la ciutadania. Entitats com “Aigua és Vida”[2] a tot Catalunya o la “Taula de l’aigua de Terrassa”, com moltes d’altres, han estat clau. A parer meu han contribuït amb dues aportacions essencials i complementàries. La primera és cultural. El relat que han exposat va més enllà d’una qüestió instrumental de la gestió i té a veure a un nou enfoc cultural de l’aigua que ha entroncat amb el moviment “Nova cultura de l’aigua” que va aparèixer a final dels anys 90 per evitar el transvasament del riu Ebre però sobretot per ensenyar-nos quelcom cabdal: l’aigua és un bé humà que aporta la vida i com a tal no hauria de ser un negoci. La segona qüestió, no menys important, és que han desemmascarat el negoci ocult que s’ha amagat durant molts anys darrera un àmbit de gestió privat i opac i han fet comprensible per a tota la ciutadania que és possible i convenient una gestió pública més transparent, democràtica, més eficient i més justa.
El factor institucional de l’aigua
Si la ciutadania organitzada ha sigut la que ha contribuït a crear una nova consciència col·lectiva i a situar a l’agenda política l’oportunitat i conveniència de municipalitzar la gestió de l’aigua a Terrassa, haurà de ser el Ple de l’Ajuntament el que ho faci efectiu.
En aquest sentit, a les eleccions municipals del 2015 es van produir canvis substancials a l’Ajuntament de Terrassa (i a molts altres Ajuntaments) que han estat decisius en els posicionaments i decisions que s’han pres posteriorment a l’entorn de la gestió de l’aigua. La irrupció de Terrassa en Comú, que es va situar com a segona força amb 6 regidors, el retorn d’ERC al Ple municipal amb 4 regidors i la regidora que va assolir la CUP, van dibuixar un nou escenari amb 11 regidors de 27 clarament a favor de la municipalització que ha esdevingut clau. Hem de tenir present que l’escenari polític a l’inici de mandat, gràcies a la indefinició del primer partit, el PSC, i les seves relacions històriques amb l’actual concessionària propiciava que l’opinió generalitzada fos que el govern municipal format per PSC i CiU (ara PDeCAT) optaria per configurar una empresa mixta pactada amb Mina.
No obstant això, contra tot pronòstic, gràcies també (opinió personal) al treball incansable de la Taula de l’Aigua i al nou pes polític dels grups municipals situats a favor de la municipalització, l’alcalde de la ciutat del PSC i posteriorment tot el seu grup municipal amb 9 regidors van posicionar-se a favor d’establir un nou model de gestió directa del servei d’aigua definint un nou escenari institucional clarament a favor de la municipalització.
En aquests moments l’Ajuntament treballa en dos fronts cap a la municipalització de l’aigua. Un, estrictament jurídic donant resposta i defensant-se davant l’allau d’al·legacions i recursos que la concessionària presenta a tots els tràmits que s’efectuen. I un segon vinculat a la redacció de la “memòria justificativa”, document prescriptiu per a poder aprovar el nou model de gestió. Està previst que es pugui votar en el Ple municipal en els mesos vinents[3].
_____________
[1] Segons enquesta del Gabinet d’Estudis Socials i Opinió Pública (GESOP) publica per ElPeriòdico en data 8 de gener de 2017, vuit de cada 10 ciutadans reclamen la desprivatització dels servei bàsics , i tres de cada quatre creuen que la gestió pública és, en general, millor que la privada. Al 79,4% dels entrevistats els semblaria bé que les administracions recuperessin serveis avui concertats per gestionar-los directament, mentre que el 14,4% rebutjaria aquesta opció. En la mateixa línia, el 76,8% prefereix la gestió pública a la privada, enfront del 14,9% que es queda amb aquesta última. GSOP
[2] Més informació: www.aiguaesvida.org
[3] Per ampliar informació sobre procés participatiu aigua a Terrassa: http://governobert.terrassa.cat/aigua/
