¿Sabeu què és, un llatzeret? A mi, fins fa quatre dies, el nom de llatzeret no m’era del tot desconegut. Però, si us he de ser franc, potser m’hauria costat de definir-lo. Idò, ¿què hem de fer, llavò, quan no sabem el significat d’una paraula? Ho he repetit tantes vegades als meus alumnes que no passa res si ho torno a dir, i fins ho deixo per escrit: en aquests casos, s’imposa de recórrer al diccionari sense vacil·lacions! Quan jo era un nen, el diccionari —vull dir el Fabra familiar— era un llibrot gens amanós, les tapes del qual es van anar separant progressivament de la tripa del volum (tot deixant al descobert una barba de filets engomats de l’enquadernació). Ara els millors diccionaris del món són a la xarxa, no s’esfilagarsen, estan tothora a l’abast de tothom, amb la qual cosa qui no sap el sentit d’una paraula és ben bé perquè no vol. Som-hi, doncs: un llatzeret és un “lloc on s’aïllen les persones, els animals o les mercaderies que estan en quarantena i on són sotmesos a revisió i a observació, especialment el situat en ports i llocs fronterers”.
A l’Estat espanyol n’hi havia dos, de llatzerets: un a Vigo, Galícia, i l’altre a Maó. Aquesta mena de llebroseria a l’engròs —val a dir que el nom de llebroseria, o leproseria, és tan sonor com tètric—, aquesta mena de funest retir, recollia tota mena de malalts, més o menys greus; i, en entrar al lloc, se’ls destriava en infecciosos i sospitosos. Hi devia haver malalts de lepra, de diftèria, de febres de tot color i condició, de tisi… Malalts del pulmó, del ronyó, qui sap si, fins i tot, del cervell… Un panorama ben galdós, vaja! Tot plegat, em fa pensar en una novel·la que vaig llegir fa molts anys, i que em va impressionar, i que l’altre dia, tot passejant pel Llatzeret de Maó, em venia una vegada i una altra al cap: El sembrador de pesta (en l’original italià, Diceria dell’untore), de Gesualdo Bufalino, que, en la traducció de Xavier Riu, i en un dels fragments del començament, diu: “Però ell no em feia cas: ‘No, som clivelles, clivelles damunt de l’ull del cul de Déu, cagallons d’un talp de la grandària del tot, excrescències, pústules, escròfules, malvestats que acaben en oma: glaucomes, fibromes, blastomes…’”
Doncs bé, les magnífiques instal·lacions del Llatzeret de Maó, construït a final del segle XVIII a l’illa del mateix nom (l’Illa del Llatzeret, enfront des Castell, a un tir de fona de Maó), era el lloc on s’havia de celebrar el Xè encontre de poetes dels Països Catalans Francesc Calvet, en què vaig tenir el goig de participar dissabte passat. Una trobada poètica que va aplegar cinc poetes de cinc llocs diferents del país ample i extens: Maria Teresa Ferrer, de Formentera, Joan Perelló, de Mallorca, Bep Joan Casasnovas, de Menorca, Teresa Pascual, del País Valencià, i un servidor de vostès, que va tenir la dificilíssima comesa de representar Catalunya (tant és així que l’endemà em vaig llevar cruixit, amb mal a tots els ossos: i és que el pes del país, molt més tenint en compte com van les coses, resulta extremament feixuc!).
El sojorn menorquí va tenir un àpat de germanor molt agradable, en una casa de somni al municipi des Castell: de somni vol dir exactament això, car era una casa d’estiueig d’una família maonesa (gràcies, Gonçal!) que disposava d’una esplèndida veranda damunt la mar. Imagineu la vista marina més plaent, la més bella, i ho haureu ben endevinat. La fideuada era molt bona, però els pastissets elaborats per na Marta —una vilanovina que, trenta anys enrere, va abandonar la meva estimada ciutat veïna per anar-se’n a Menorca (la tria, per cert, no sembla cap poca-soltada)—, aquells pastissets de na Marta, deia, eren una delícia extrema, sense parió, la dolçor no gens enfitosa dels quals encara ressona en el meu paladar cinc dies després d’haver-ne indissimuladament abusat.
Abans de tot això, jo havia tingut unes hores per gaudir, a soles, de Maó, que és una ciutat preciosa on només havia estat una altra vegada, ara fa sis o set anys. L’altra vegada, però, l’havia visitada de nit, i sense llum solar tot es veu diferent. Aquest cop hi va haver dia i nit, i el cel del primer era blau radiant, i la calç de les façanes, blanquíssima, i el verd d’aquelles característiques portes del carrer d’Es Castell o de S’Arraval, elegant i fosc, declaradament anglès. Parlant d’anglesos, l’hotel on m’hostatjava era quasi enterament ocupat per jubilats del Regne Unit, i era com si el fèrtil passat anglès de Menorca ens recordés que no tot és germànic (i adipós) el que resplendeix a les Illes!
La nit de divendres, per sopar, vaig fer una menjada més aviat testimonial: una tapa de patates braves i una copa de vi. Les olives que em van servir juntament amb aquesta frugal comanda resultaren les més bones que he tastat mai: poc més grosses que una arbequina de mida normal, tenien una textura blana (no gens arbequinal, doncs), i estaven amanides amb no sé quina prodigiosa barreja d’herbes que en feien un tast exquisit. Amb voracitat, me’n vaig gairebé acabar el caramull del platet. Es veu que, entre aquest i la meva boca, en una de les trameses, es van vessar unes gotes d’oli, que, inadvertidament, van tacar la pàgina del llibre de Giotti que estava llegint, obsequi de la meva amiga Silvana. Una completa desgràcia, per a un amant dels llibres. Ara bé, en aquest cas, vaig acabar concloent que aquelles infaustes taques olioses serien record d’un gust memorable, i d’una escapada feliç, i que, d’aquesta manera, la meva deixadesa serviria per distingir un dels milers de llibres que hi ha a casa. ¿Per què no, a partir d’ara, d’aquell dietari tan trist (i tan fondo) de Giotti, Apunts inútils —en què, entre altres assumptes, l’autor tracta la mort dels seus dos fills—, no en podia dir El llibre de les olives?
Dissabte em vaig llevar d’hora, i vaig tornar a passejar per Maó. Quina petita ciutat feta per al benestar! A migdia els amics convocants de la trobada poètica —membres, tots ells, de l’Associació de veïns des Castell— ens van venir a cercar, als poetes, per dur-nos a la casa del xeflis de germanor que he descrit més amunt. En Pere Gomila, poeta d’Alaior, una de les ànimes del festival líric, també hi era. Vam acabar de dinar amb prou temps per fer la migdiada de rigor, sense la qual jo encara estic més rebregat que d’habitud, i a tres quarts de sis ens vam dirigir cap al poble des Castell. Un cop aquí només quedava el darrer tros: per arribar al Llatzeret cal fer-ho amb barca, fora que algú tingui ganes de guanyar l’illot tot nedant.
Ja a l’illot, va començar una visita d’una hora, si fa no fa, completíssima, que ens va fer un xicot que vaig calcular que devia ser uns quants anys més jove que jo. Estava acalorat de treballar de valent sota el sol que, a aquella hora, encara escalfava sense miraments (el dia va ser d’estiu fins a primera hora de la nit, en què l’equip dels meus malsons el va tornar, de cop, poc menys que gèlid). Després vaig saber que el xicot en qüestió, que tan bé ens va relatar la història del Llatzeret i de les diverses dependències, com també el pla de reforma i els projectes de futur per a un paradís emmurallat com aquell, era n’Isaac Olives, director de turisme del Consell Insular. Jo no sé si a la dolça Catalunya, pàtria soferta del meu cor, hi ha cap director general del que sigui capaç de fer el que, tan deferentment, féu per a nosaltres el senyor Olives!
I, després d’això, el recital en qüestió, presentat (molt bé, per cert!) pel professor i poeta Ismael Pelegrí, que vaig trobar que té una certa semblança física amb l’amic Manuel Forcano. Vam recitar deu minuts cada un, davant una setantena d’ànimes que havien arribat a l’illot, als jardins del Llatzeret, per mar. Els versos i el vespre, que anava avançant. Els xiscles d’unes aus el nom de les quals no sé dir, i em sap greu. El bramul, una mica més enllà, de la mar, tan pròxima (a les Illes, a més, sempre la tenim a mà, si se’m permet la broma homòfona —que és així, mà, com cal pronunciar aquesta paraula: mar, en tots els dialectes baleàrics). Aquell bram em va fer pensar en tantes d’ànimes de malalts que, al seu dia, devien anar a raure, amb tota la panòplia dels seus ossos, ben al fons del llit marí. Potser reclamaven que els allarguéssim un vers, igual que, essent malaltes, totes aquelles persones havien combregat (un dia molt llunyà) a distància, gràcies a la canya amb què se’ls abastava la forma sagrada.
Una colla de poetes —i, entre el públic, el meu amic Biel Pons, avui regidor de l’Ajuntament de Maó d’un munt de carteres (les coses han millorat molt, d’uns anys ençà!)—, i el jove pintor Pol Marban, que, mentre nosaltres recitàvem, anava component una tela amb l’efígie de Francesc Calvet, traspassat fa uns anys, inspirador de la festa. Una colla de poetes, per tant, no del tot infecciosos, no gens afectats per cap dolença que acabi en oma, tancats un parell d’hores en un llatzeret, no gens incomunicats, ben al contrari. (El llatzeret de fa un segle, m’imagino que poc menys que un vedat de l’horror… Avui dia, que per sort ja no és possessió del Gobierno de España sinó del Consell Insular, un paradís en què, l’altre dia, s’hi va sentir la veu de cinc poetes del país.)
