No tots som Alcarràs

L’estiu passat, parlant amb una persona molt propera al rodatge de la nova pel·lícula de la Carla Simón, Alcarràs, em va avançar el rerefons de l’argument i ja n’esperava una recepció plena d’èxits i que no deixaria indiferent. Ja entreveia que tindríem davant un retrat d’un estil de vida que s’esfuma, que s’escola entre la terra i la modernitat. Un manera d’entendre el treball i la tribu familiar, que, per exemple, xoca amb la implantació massiva de centrals fotovoltaiques. Finalment, pocs dies després de l’estrena, he anat a veure Alcarràs i en surto amb una conclusió: no tots som Alcarràs.

Els silencis del padrí parlen per si sols. No li calen masses paraules per transmetre’ns la tristesa d’un món que se li escapa d’unes mans que sempre ha tingut obertes. La tradició oral i la cançó popular no és suficient quan davant tens la rigidesa d’un sistema que ho vol tot ara, aquí i així. Per tant, no tots som Alcarràs mentre continuem perpetuant un model agroalimentari que expulsa la pagesia familiar, a través d’un sistema de preus que ofega a qualsevol productor i a través d’un oligopoli de la distribució i comercialització com l’actual.

Probablement, l’element que ens fa entendre la complexitat d’Alcarràs és la figuera. Una figuera que van plantar generacions passades, que va alimentar els fugitius de la guerra, que va teixir aliances familiar, que continua alimentant la vida i que encara simbolitza l’esperança d’aturar la depredació. Però ni un cistell ple de figues és suficient per combatre la immediatesa del diner fàcil. Així doncs, no tots som Alcarràs quan deixem que s’abandonin les figueres, les oliveres, els avellaners, els garrofers i tots els arbres que han albergat el relat de les nostres vides, les reals i les imaginàries.

Alcarràs ens parla del futur i aquest és representat a la perfecció pel Roger, el fill de la família. Un futur que es vol teixir al voltant de la pagesia, tot i que la societat li exigeix èxits escolars més que èxits agrícoles. La rebel·lia, la ràbia i la incomprensió inunden, no només els camps de presseguers, sinó el cor del Roger. Per tant, no tots som Alcarràs mentre continuem deixant als joves un futur incert i amb poques esperances. Perquè el seu futur i el nostre només tindrà sentit si sabem apreciar la raó de viure: estimar la gent que ens envolta i la terra que trepitgem. I què millor per representar-ho que la tonada de les cançons del pandero que Carla Simón ens va desvetllant «Si el sol fos jornaler, no matinaria tant. Si el marquès hagués de batre, ja ens hauríem mort de fam. Jo no canto per la veu, ni a l’alba, ni al nou dia, canto per un meu amic que per mi ha perdut la vida». Reblat per l’estrofa final «Canto per la meva terra ferma, casa amada».

M’hagués agradat estar a la preestrena d’Alcarràs, amb un públic encapçalat per les màximes autoritats del país i així poder percebre quin és l’Alcarràs del seu imaginari. El que intenta sobreviure, el que han deixat morir, el que maquillen per no demostrar la realitat o el que, simplement, no existeix en la Catalunya dels «set milions i mig de futurs». Per mi l’Alcarràs que necessitem és el que ens garanteix la sobirania alimentària, el que ens conserva la tradició oral, el que ens fa treballar en equip, el que ens posa la solidaritat per davant de l’egoisme i el que ens deixa fruir la imaginació a dins d’un cotxe rovellat o amagats en una caixa de préssecs. Si és així, tots som o no som Alcarràs? Gràcies, Carla.