Fa poc menys d’un any escrivia en estes planes que no podíem més -el plural era només per llevar-li ferro a una situació personal complicada per les raons que tantes compartim- però que al dia següent tindries menjar a taula i onze mesos després seguim sense poder però potser demà ja et falten el peix o el pa. És un demà metafòric, clar, o un demà més llunyà que proper, però un demà precís i possible al que és difícil defugir-li la mirada quan et dediques a produir aliments. Lliureu-nos de considerar esta una mena de talaia privilegiada des de la que assistir a l’apocalipsi, i més encara lliureu-nos d’escampar missatges terrorífics perquè en realitat preferiria profetitzar les virtuts de la vida lenta i de baix consum que hauria de salvar-nos, però passa el temps i seguim preguntant-nos quant més podrem resistir al límit si és al límit on estàvem ja, si haurem d’aprendre a viure permanentment esperant un esclafit definitiu que mai acabarà d’arribar: si no valdria més renunciar, dedicar-nos a altra cosa. Com si per dedicar-nos a altra cosa ens anàrem a lliurar.
Ha passat prop d’un any i han passat moltes coses, i un dia vaig baixar de la barca on treballava i vivia perquè pesaven massa les hores i les absències i les nits sense dormir i la motxilla plena de roba pudenta de budells de peix i fem i palla per a llavar el cap de setmana i volia assajar una vida més lenta i més semblant a aquella que havíem somiat i volia quedar-me a esmorzar algun matí i volia parar per alentir la roda i tornar a sentir que este entorn que cau a trossos podia ser quelcom més que el lloc preferit d’uns quants centre i nord-europeus per a recórrer-lo en descapotable. La sensació d’esgotament era aleshores -i és encara- compartida amb altres companyes treballadores del sector primari que veien com se’ls escapaven les esperances i els somnis i la vida entre burocràcia i factures de farratge i pinso a preus estratosfèrics i nòmines ridícules i milanta hores arravatades al descans i a l’amor i a la criança i a l’oci i a tot-allò-que-no-és-faena per tal de tirar endavant amb el ramat, els bancals, la mar i tot el que tant havíem batallat per aconseguir. La trituradora del sistema xafigant-ho tot també allà on creiem que podríem començar a construir d’altra manera. No va poder ser, l’alentir aquell que desitjava: tornava a embarcar i a conduir per les nits en els trajectes esquivant porcs senglars escoltant els missatges de les que no podien més, dels que volien posar 300 cabres, de qui tenia la barca parada per falta de tripulació, de qui devia i no tenia per pagar. Ahí seguim, però amb una pèrdua brutal de poder adquisitiu, més ofegades encara. No es podia parar aleshores i no podem parar ara, i ha passat vora un any i l’encariment de la vida ha suposat un trasbals demolidor que compromet seriosament la viabilitat de moltes xicotetes empreses dedicades a la producció d’aliments -a la mar i a la terra-. Produïm aliments, això és el que fem. I mai estarà de més repetir-ho quan ningú ho recorda en emportar-se la cullerà a la boca. Produïm aliments, tan senzill com sembla, feina poc qualificada, sovint molt dura i pitjor pagada tot i ser tan essencial. Sembla que vullguera, amb la insistència, aplaudiments i reconeixement, i sense ser eixe el cas no puc negar tampoc que n’hi ha alguna cosa d’heroïcitat en seguir fent-ho. A dies em costa d’entendre com molts segueixen, seguim, sense enviar-ho tot a fer la mà. Produïm aliments, això és el que fem. Res important.
Han passat onze mesos i tot s’assembla massa a com era però amb la corda al coll prou més ajustada. Se’ns insisteix en la necessitat d’un refugi, del lloc on resguardar-se i poder alenar uns instants, descansar de la intempèrie: totes hauríem de tindre un refugi. Sovint pense en la cabanya on vivia fa dotze anys; tot i la gran xemeneia on encendre el foc era freda, plena de l’egoisme amb que pensàvem que ho teníem tot i ja estàvem a resguard. Els màrgens tenen eixe perill: no importa el que queda fora. El món no era menys hostil per a ningú per molt d’ant atropellat que reaprofitarem per fer un guisaet; el món seguia sent un lloc horrible per molt que havérem decidit no comprar refrescos al supermercat. Puc avergonyir-me ara de la supèrbia amb que ens creiem els que vivíem allí capaços de sobreviure a qualsevol desastre; encara la trobe familiar entre els qui pregonen la fi del món des de l’hort. Quin missatge tan perillós, el d’eixa autosuficiència egoista. L’augment de certs missatges, i la revelació en forma de projectes elitistes per a resguardar les vides d’uns pocs, ha crescut també durant este últim any. Però un refugi ha de ser altra cosa. Fa uns dies, menjant putxero abans de tornar al corral d’Aialt, el company agafà un trosset de cansalada i se la xafà poquet a poquet amb la queradilla de la manera en com sempre m’ho havien fet ma mare i m’auela i com continuava fent-ho jo abans de deixar de menjar cansalada. Quan l’enyore el recorde xafant la cansalada amb la queradilla del putxero mentre fora plovia i el pastor es preguntava si pasturaríem o no, i eixe moment és el meu refugi ara quan la intempèrie se’m fa insuportable. Tots els meus refugis -els reals i els metafòrics- estan fets de mans amigues i de menjar.
Ha passat vora un any i de mar estant no he deixat de pensar en qui podria pagar les tonyines i qui podria pagar les gambes roges més grans i qui pot pagar cadascun dels peixos que he treballat per aconseguir a canvi de jornals miserables i insuficients per a la vida i per a compensar tot allò que ens anem deixant pel camí. Encetava la Trilogia de Copenhaguen de Tove Ditlevsen embarcada, a punt de tornar a casa en finalitzar la campanya de la tonyina per a, després d’una setmana de descans, embarcar de nou. I no és un llibre de la mar, però entre els records d’infantesa d’aquella dona danesa que escrivia poemes hi havia la reproducció d’un quadre a la llar familiar, un quadre d’una dona amb un xiquet: “Dona esperant que el seu marit torne del mar”, deia a la reproducció. La Ditlevsen no dona més detalls i no sabem de quina obra es tractaria -ja no torna a parlar de la mar-, però la de la dona que espera és una imatge recurrent: escultures a ports i penya-segats, quadres, làpides baix les que no hi ha enterrat ningú, fotografies, pel·lícules, cançons, poemes… i mai són ells els que esperen, mai n’hi ha un home esperant. M’obsessiona la figura de la que espera perquè és la gran absent a les narracions de grans gestes marítimes, la que administra des de la casa els diners que l’home obté del peix, la que cria sola, la que traga amb tot, la que sap que potser un dia no assome la barca per l’horitzó i com aleshores l’espera es farà eterna. Pense en la literatura inexistent de les que esperen i en el dia en que vaig preferir ser la que se n’anava a la que esperava. Han passat moltes coses i una matinada em vaig carregar la bossa al muscle amb una certesa que fins al moment m’era desconeguda: en xafar terra n’hi hauria algú esperant. La tristesa dels diumenges de vesprada és ara un poc menys del que era abans, però res no esborra eixa buidor còsmica de l’últim dia de la setmana preparant de nou la motxilla per tornar a la mar, rascant el cap de les ovelles preferides, enyorant ja a qui encara està al costat. És ell qui espera i jo la que me’n vaig quan potser preferiria quedar-me i trobe a faltar i m’he preguntat moltes albades per què estava allà al mig del no-res amollant xarxa i caps i cable fins a profunditats insondables i no acurrufada entre els braços de qui només estant a prop fa que viure pague la pena.
Demane perdó per haver escrit açò últim perquè l’exhibició del sentiment amorós se m’atraganta tant com m’és inevitable des de que li vaig vore una camiseta del No Mört dels Rippers i vaig tindre clares moltes coses. O potser les vaig vore clares el primer dia que va vindre al corral i em va dir que em canviava la cara quan estava allí i em va ajudar a preparar seixanta animals per a l’escorxador; animals de desvieje. Açò no és la granja de Distòcia de Pilar Codony, però jo ensomie en el dia en que tindré un corralet on tots els animals adults moriran de vells. Un diumenge vaig llegir a Andrea Abreu retratar-se els seus òrgans per dins i ara arran dels elogis a aquella exposició desventrada em pregunte moltes coses sobre allò que escrivim. Però no tinc on escriure de l’amor ni del dels humans ni del de les ovelles; només n’hi ha l’espai per parlar dels peixos amb els ulls fora de les òrbites i les cabres que moren amb un fill travessat i el preu cada dia més alt del gasoil i de si hem dipositat massa esperances en la tardor civilitzatòria que ens espera tal i com havia posat massa esperances en l’amor per salvar-me dels diumenges de vesprada. Com si no estiguera tot lligat, com si no sapiguérem del fil que va cosint-nos-ho tot.
Torne a la mar i podria revestir de romanticisme esta vida de camins i ports i dutxes fredes amb una màniga en la coberta bruta d’una barca, explicar-te amb un somriure que no és tan incòmode com sembla dormir dins d’un taüt humit sense espai per a cap moviment, contar-te d’este desig d’anar a la mar més fort que cap altre covat entre lectures i pel·lícules de pirates i pots envejar-me la visió quotidiana dels galfins i les balenes saltant a la proa. M’han demanat que explique que treballar a la mar és envejable i genial i anime a altres a que també es dediquen a açò. Però pense en les setmanes amb una nòmina de trenta-quatre euros, en els mesos on cobrar-ne nou-cents en total et fa respirar, en les jornades de treball inacabables a canvi de res. Però ha passat quasi un any des de que vaig escriure que no podíem més i en eixe quasi un any les notícies ens despertaven diguent que una barca galega s’havia enfonsat a Terranova i vint-i-un dels vint-i-quatre tripulants no van sobreviure. El Villa de Pitanxo ens recordava el preu més car que van pagar aquells hòmens per uns filets congelats d’halibut negre. Les administracions dediquen diners a animar als jóvens a que es facen mariners i els armadors a exigir rapidesa en l’obtenció dels papers de persones migrants perquè no n’hi ha mà d’obra, no n’hi ha tripulants.
Veig com certa fetitxització de les feines del sector primari perquè alguna cosa va fent clic als cervells de qui és conscient de la importància de tindre a prop el menjar (això voldríem) o ves a saber per què, però la realitat és que de nosaltres només se’n recorden massa tard i quan trona. Podria dir-te també que són envejables els dies de pastura tranquils, que la de pastor és la millor faena del món si no fora perquè per tot el demés, no es pot viure. Durant uns dies vam tindre per damunt els helicòpters i els hidroavions i una matinada a les quatre ens van desallotjar perquè el foc cremava a la vora; voldria escriure sobre aquells dies i del foc, una etnografia dels incendis, dels bombers i dels hòmens majors que s’arrimen impotents a ajudar i de les festes que no paraven mentre tot es cremava i de com som les persones quan tot es complica. Només deixe dit ara, per ací, que en les setmanes posteriors es va parlar més que en anys de la necessitat d’incentivar la ramaderia i l’agricultura, de la creació absurda d’un segell per a productes de les zones afectades, de la urgència per fer alguna cosa, fer alguna cosa, fer alguna cosa. A la comarca ni tan sols tenim escorxador; els animals viatgen més d’un centenar de quilòmetres. Des del desmantellament de tota la xarxa de xicotets escorxadors locals on acodien els ramaders d’estes muntanyes, ningú no ha fet res per recuperar una infraestructura essencial per a la presència de ramats als nostres pobles.
Ha passat prop d’un any i ma tia va tancar la carnisseria i durant unes setmanes vaig pensar que podria ser carnissera i fer formatges i embotit i vendre mitjos cabrits tallats als estiuejants i als visitants i residents del cap de setmana perquè la vida no dona per a poder viure de les cabres i les ovelles sense obrir els diumenges. Vaig pensar també en ser peixcatera perquè crec encara fermament -per molt que la fermesa se’m vaja esgolant pels clavills que no paren d’obrir-se- que és en la manera en com produïm aliments i en la manera en com els fem arribar a la resta de la gent on rau una part importantíssima, principal, de l’èxit en la construcció d’unes vides millors per a totes, de l’únic món capaç de sobreviure als desastres que estan per vindre. No he pogut encara sostenir-li la mirada a un animal que agonitza.
Passa el temps i segueixen els cotxes de matrícula estrangera i aquells rotulats d’immobiliàries travessant els camins i les carreteres xicotetes d’estos llocs on ells poden viure i on a nosaltres ja només ens queda aspirar a seguir treballant: tenim una enorme responsabilitat, un decorat que mantenir-los. I no és açò ràbia per un sentiment de possessió sobre el paisatge, sinó de pertinença. No jutgem la seua capacitat per a sentir-se també part d’açò, sinó la manera en com la seua presència ens expulsa a aquelles que també estimem este tros de món per damunt de totes les coses però no tenim com pagar-ho. I a més a més, tenen un gust pèssim per a triar el nom que posen a les cases que van comprant.
Hi ha altre teixó mort a la vora.
No es veuen ja hòmens majors damunt la mula amb la mascareta posada.
Tinc por d’atropellar alguna nit un enganyapastors per anar massa apressa.
Cada dia n’hi ha més pintades contra els turistes.
Han llevat els cartells que anunciaven els talls de la carretera per una carrera ciclista… per a posar els cartells que anunciaven els talls de la carretera per una carrera ciclista un any després. Ara en queden encara: cartells i cintes i el malestar de seguir sent pobles i muntanyes i camins de cartró pedra que existim només com a decorat.
Ha passat vora un any i no esperava acabar sent la classe de persona que et diu quan vols anar a la mar o posar cabres que millor és dedicar-se a altra cosa. Però ha sigut inevitable convertir-me en eixa classe de persona tot i que et dic que et dediques a altra cosa des d’ací amb els peus al fem i la punxa de peix estacada al dit i l’olor a llet agra a la camiseta i les hores sense dormir i la pell de les mans arrugada de tanta aigua perquè no vull saber encara quina és eixa altra cosa: vull seguir ací mentre es puga.
Espere que estigueu totes bé: als bancals, a les barques, als corrals. I a les que no heu tingut més remei que tancar i començar amb altra cosa, vos esperem convençudes de que vindran dies nous i ho celebrarem amb pa, formatge, vi i temps.
