Fa temps que des de La Conca 5.1 em demanaven escriure sobre la situació del sector. La feina, les urgències, la criança i tantes altres coses van anar passant per davant. I ara, després de decidir aturar la producció avícola, van demanar que expliquéssim què ens ha passat.
De fet, el que explicaré no està gaire lluny del que l’Àgueda Victòria descrivia fa poc. L’esgotament, les dificultats, la burocràcia, la vida que se’ns en va patint per pagar factures de pinso impossibles i poder tenir una mica de sou a final de mes. Aquelles vendes i clients en que confiaves, però que també acaben punxant, perquè es troben impotents veient com els sous cada dia dónen per menys, i que la part més grossa se’n va a pagar lloguers impossibles, i la llum i la calefacció. La tormenta perfecta.
Però primer potser cal que expliqui una mica la nostra història. L’any 2012, després de viure uns vuit anys a Barcelona, estudiant, treballant i vivint, vaig tornar a casa. Casa és a La Nou de Bergudà, en una finca no gaire gran que els meus pares van comprar fa 45 anys, i on van fer una casa. Havíem tingut cabres de llet i una formatgeria. I després de deixar-ho, un ramadet de vaques de carn.
A mi aleshores ja no em lligava massa res a la ciutat, i creia que havia de pensar a fer alguna altra cosa. En aquell moment el pare s’estava plantejant posar uns quants pollastres, i buscar alternatives per complementar la feina de paleta que havia estat fent pràcticament des de sempre. L’edat i la crisi del 2008 eren la causa principal.
I vaig tornar jo, i ens vam anar animant, fins que vam decidir engegar un projecte nou. Renovar el ramat de vaques, passar-lo a producció ecològica, i posar pollastres, sí però també ecològics. Des d’un bon principi el plantejament va ser fer venda directa, aprofitant els coneixements i contactes que havia fet els anys anteriors. Al desembre de 2012 estàvem repartint els primers pollastres i caixes de vedella amb una furgoneta rotulada. El meu germà, que just havia acabat un cicle de grau superior també s’hi va afegir.
Hem estat deu anys tirant endavant. Durant aquest temps hem passat d’una capacitat de 1.000 pollastres a una de 3.000. També hem fet un obrador, i hem aconseguit una bona cartera de clients, a base de molt esforç.
També hem passat temporades sense cotitzar, sense cobrar, hem passat inspeccions i controls, hem tingut averies amb la furgoneta completament carregada, hem tallat i especejat pollastres sense parar, passat mil hores a la furgoneta entregant paquets, hem intentat esquivar les cues del diumenge a la C16 per baixar a l’escorxador, ens hem esllomat escurant galliners i apressant-nos per entrar els lots de pollastres següents. Hem patit per no tenir prous pollastres per servir, o perquè s’han posat malalts, o perquè no s’engreixaven prou. Hem après de tot: a fer infusions pels animals, a detectar simptomes abans que fossin un problema, a tallar pollastres de totes les maneres possibles, a portar maquinària, a estibar vedells, a negociar amb clients de tota mena, facturar, a reclamar impagats, fer impostos i al final a passar nòmines i liquidar la seguretat social.
Aquests deu anys també han canviat coses. El meu pare es va jubilar, però ha seguit treballant incansablement. Però tots ens fem grans, i el darrer any va patir un problema de salut greu que ha fet que no pugui seguir amb el ritme que tenia.
La meva mare també es va jubilar, i sort d’ella! que feia els dinars els dies de més feina, anava a buscar pollets a Manresa, repartia comandes per la comarca, i fins i tot va fer de conductora de suport en alguna ruta. Totes aquelles feines a les que ja no arribàvem. El meu germà va entrar al cos de Bombers de la Generalitat, i va deixar de treballar al dia a dia. I jo vaig tenir una filla. En aquest procés hem anat contractant personal per substituïr la “ma d’obra familiar”, però mai es pot substituïr del tot. Tot i així, havíem arribat a un prou bon equilibri.
Però, com moltes ja sabreu, des del setembre del 2021 el preu del cereal, principal aliment dels pollastres (suposa el 40% del preu del pollastre de manera directa), va apujar-se un 20%. En aquell moment vam decidir apujar els preus després d’un exercici important de comunicació. Vam poder mantenir més o menys les vendes.
Alhora vam acabar l’últim augment de capacitat. Aquesta ampliació ens havia de permetre augmentar una mica l’economia d’escala, optimitzar els recursos, estabilitzar llocs de treball, desfamiliaritzar més les feines, i tenir una mica de marge de benefici per imprevistos. Aquesta inversió la vam decidir perquè portàvem dos anys llargs sense poder cobrir la demanda que teníem.
Durant aquests deu anys els pocs beneficis que hem aconseguit han estat a base de tenir una contenció/precarització molt gran amb els sous, i hem anat reinvertint-ho en petites inversions necessàries.
El mes de desembre del 2021 les vendes es van alentir lleugerament. Aquesta tendència es va anar notant el primer trimestre del 2022, però va ser sobretot a l’abril que les vendes es van desplomar.
Alhora, el mateix abril hi va haver una nova pujada del preu del cereal d’un 20%. Evidentment, davant de la situació, no vam repercutir la pujada als preus, per por de quedar-nos sense vendre els pollastres.
En aquest context, vam aturar l’entrada de pollets. L’alentiment de les vendes feia que se’ns acumulessin pollastres als galliners. Vam estar alimentant-los durant un temps només amb blat per poder contenir tant el seu creixement com les despeses. Però sobretot la decisió va ser prescindir del meu sou. Per tant jo vaig estar uns mesos treballant alhora a Cal Roio i en una altra feina, per tal de poder-me sustentar. No era la primera vegada que ho feia, però sí que era la primera vegada en una situació tant delicada.
Arribats a mitjans de maig, el volum de pollastres en estoc era de difícil gestió, i vam optar per fer ofertes. Amb aquesta estratègia vam poder buidar galliners, però vam estar venent per sota el cost de producció.
Donada la situació, l’opció per mantenir l’activitat era reduir despeses, reduir els animals a entrar, i redimensionar el volum. Però la principal forma de reduir despesa era prescindint el personal, i tornant a familiaritzar les feines. Bàsicament, portar tot el projecte només amb la meva ma d’obra, i amb ajuda familiar.
Però aquesta opció no ha estat viable. Perquè tots ens hem fet grans, i perquè jo espero una altra criatura, una decisió pensada i molt desitjada. Per tant era clar que més enllà de l’estiu no podria seguir fent la feina de manera. Tot i tenir en compte el fet de tenir una baixa per risc d’embaràs i la baixa de maternitat, aquests ingressos no compensen la mà d’obra que caldria contractar.
I és que el meu cas, com tants altres al sector, i com us pot explicar qualsevol persona que s’hi dediqui, treballem molt més de 8 hores 5 dies a la setmana, per sous molt reduïts. Per cobrir les hores caldria 1.5 jornades, una de les quals hauria de treballar en cap de setmana. I amb el context existent no era viable.
Aquesta autoexplotació, que alguns consideren inherent a la feina de pagès, no deixa de ser autoexplotació, i alhora un problema per conciliar amb les tasques de cura i de criança. I agradi o no, això sempre ens afecta més a les dones. Si hem de gestar, hem de parir, i hem d’alletar, no podem estar fins l’últim dia carregant bestiar, treballant en un obrador o repartint.
Així que en el marge de dos mesos escassos vam haver de decidir què fer. Vam generar una primera bola de deute no molt gran, però que vam cobrir amb ajudes familiars. Però teníem clar que no podiem seguir engruixint-la.
Per això hem decidit fer un tancament de l’activitat avícola, que no sabem si serà temporal o definitiu, però que segur que suposarà un replantejament del que fèiem fins ara. Al mes de setembre vam buidar tots els pollastres que quedaven i també els vedells que teníem engreixant.
No podem saber, a hores d’ara, quin camí prendrem. El més probable es que deixem de ser pagesos “professionals”. No deixarem la finca, ni les vaques i els vedells, però això no permet viure’n. Potser de tant en tant entrarem pollastres, però ja no abastirem 40 cooperatives de consum i un gruix de 150-200 persones/famílies.
Però les decisions dependran de coses que no son al nostre abans, com la situació global i especulativa al voltant del preu del cereal, la inflació, la crisi econòmica, energètica i climàtica.
Però sobretot, l’important a dir és que situació de Cal Roio no és una excepció. La gran majoria del sector primari està en una situació molt delicada, per no dir crítica. I això inclou molts projectes de petita pagesia, i un gruix important de projectes agroecològics. I en molts casos no tenen possibilitat ni alternatives que no siguin aguantar a tota costa, sovint precaritzant-se de manera extrema.
No som exemple de res, ni per ningú. Hem fet el que hem cregut i pogut aquests deu anys. Segurament hi ha coses que les podiem fer millor que altres. Però hem intentat alimentar persones, cuidar el territori, millorar la finca. Voler construir alternatives i futur.
Però ara seguir amb la mateixa dinàmica només en suposaria patiment, incertesa i endeutament. També vull recalcar que una part important de prendre aquesta decisió es basa en que podem fer-ho. I no tothom pot.
I això es deu a tres factors:
– l’engreix de pollastres, al no ser un cicle tancat amb mares reproductores es pot «tallar» de manera fàcil, deixant d’entrar animals. No és el cas de qui té animals reproductors, siguin ovelles, cabres, vaques, o en el cas de qui té porcs i realitzen tot el cicle de cria. Tampoc en el cas de les galliners el tancament pot ser tant ràpid.
– tenim un deute important que deriva de la darrera ampliació, que està gestionat a través de Coop57. La tranquil·litat que ens proporciona poder gestionar amb ells el retorn d’aquests deute, pactant condicions, terminis, fórmules, no té res a veure amb tenir un préstec a la banca convencional.
– personalment jo tinc altres opcions per guanyar-me la vida. Jo he pogut gaudir d’una formació que ara em permet tenir portes obertes en altres àmbits. També cal dir que abans d’engegar Cal Roio vaig tenir una vida professional vinculada a l’economia solidària, de la qual tampoc m’he acabat de desvincular mai. Veurem quin serà el camí que anirem prenent, però cal tenir clar que la situació global de la pagesia, i en general de la sobirania alimentària dels pobles i del dret a l’alimentació, és gravíssima, tant aquí com arreu. No m’estendré en l’anàlisi, perquè crec que ja s’està fent en molts llocs. Però el resum és clarament que en un demà potser no hi ha menjar a taula. O pitjor, que el menjar que hi haurà ja no dependrà de la pagesia (almenys en una part com ara) sinó de grans empreses de la indústria alimentària.
