Les denominacions d’origen són indicacions geogràfiques que garanteixen l’origen i la qualitat d’un vi que ha estat elaborat a partir d’unes varietats i amb pràctiques vinícoles, enològiques i d’envelliment establertes prèviament. Aquesta és la definició de DO segons la Viquipèdia.
Els consumidors de vi quan parlem de vins, també acabem moltes vegades parlant de les DO. Que si els vins del Priorat això, que si els Ribera de Duero allò, que si els Rioja tenen no sé què, que si ara els Terra Alta també… i així anem descrivint a grans trets les denominacions d’origen a mesura que en consumim els seus vins.
No hi ha dubte que les DO s’han guanyat el prestigi a base de molt treball i esforços, elaborant bons vins i caves i també amb molta publicitat i màrqueting. De fet les DO s’han convertit en marques comercials.
Fins aquí hi estem tots d’acord. S’ha fet molta feina i s’ha fet bé. Però, com qualsevol altra marca, les DO també competeixen entre elles, fet que d’entrada no és dolent, ja que és el consumidor finalista qui n’hauria de sortir beneficiat, sobretot, pel que fa a la qualitat dels vins i caves. Aquesta competència ha fet que les denominacions d’origen tinguin la tendència a diferenciar-se com qualsevol altre producte del mercat. La majoria estan optant per aquesta via a través de les seves varietats autòctones de raïm. Així cada zona geogràfica pot expressar-se i autoafirmar-se millor a partir de les característiques del seus vins, caves, escumosos…
Anem bé, fem el que els francesos van fer ja fa molt de temps. Però no passa res, copiar allò que funciona està bé, val més tard que mai. Així, la DO Terra Alta s’expressa a través de les garnatxes, sobretot la blanca; la DO Empordà, a través de la pansa blanca o el picapoll; el Priorat, amb les carinyenes i les garnatxes negres; el Penedès, amb el xarel·lo i els macabeus, i la Conca de Barberà, amb el trepat i les parellades. Podríem anar repassant totes les DO i veuríem que cadascuna busca el gust o gustos més genuïns i alhora més autòctons. Perfecte, fins aquí tot molt bé.
Però a la nostra terra, Catalunya, encara som un país de capelletes. Ho veiem amb la política, a les institucions, amb les entitats, amb l’esport, etc. Tots volem la nostra parcel·leta, tots volem el nostre tros de pastís i ens costa molt de compartir-lo; ans el contrari, sempre ens fa més forts i agosarats quan tenim algú a la contra. Podríem dir, per no posar massa el dit a la nafra, que ens agrada mirar-nos al melic.
Doncs és per aquí on poden venir els problemes de les DO. Cadascuna amb l’afany de sobreviure, d’autoafirmar-se i d’autoprotegir-se podrien entrar en un bucle on la burocràcia administrativa es converteixi en un llast per al sector. Si tenim en compte que els mercats i els consumidors són dinàmics i canviants, els productors també han de ser-ho. Per tant, necessitem estructures de control també obertes i més dinàmiques.
Ja crida l’atenció que hi hagi productors amb experiència i prestigi que les DO no els donin les solucions apropiades, amb la pèrdua de confiança que això implica. Per tant, hauran de ser les pròpies DO les que lluitin per adaptar-se a les noves situacions dels productors i dels mercats. Esperem que hi siguin a temps. Bé, sempre s’hi és a temps, si hi ha voluntat de fer-ho.
Tornem a la situació actual del país, tenim un exemple clar d’allò que no pot passar. L’ immobilisme es converteix en una llosa massa pesada i en un impediment per avançar i per arribar a acords. Encara que mai és tard, val més tard…
