Parlem amb el periodista Albert Om (Taradell, 1966), que acaba de publicar un llibre, El dia que vaig marxar (Univers), dins de la col·lecció La joie de vivre, on explica, precisament, l’experiència de prendre’s un parèntesi de tres mesos a Aix-en Provence en què “tot era pour le plaisir” però on també parla de tota una època, de records familiars i de la mort dels seus pares. Avui conversem amb ell de la vida, una mica també pour le plaisir.
Sempre fas tu les entrevistes, com portes que te les facin a tu? Et costa parlar de tu?
Fa un temps t’hauria dit que sí, però ara, gràcies al llibre, no tant. Al llibre hi ha la voluntat de, per primera vegada, ensenyar-me una mica. Al final és el contrasentit: al llibre explico una desaparició d’uns mesos a la Provença on vaig a esborrar-me i llavors quan cinc anys després l’escric, resulta que és quan m’he ensenyat més que mai. I llavors estic en aquest procés; crec que és l’edat, també, per explicar coses d’un mateix.
És a dir, que podríem dir que des d’aquesta setmana, no.
[RIU] No és tan radical com des d’aquesta setmana però sí que és relativament nou.
Vas fugir a part de per aprendre francès, per esborrar-te del mapa, de les mirades dels altres. De fet, parles sovint d’”el què diran els altres”, que et deien els pares, que es té molt present als pobles, però imagino que quan ets famós, fins i tot a la ciutat et pots sentir vigilat, no?
Fugir no és la paraula que més m’agradi. Quan fuges sembla que fugis d’una cosa molt dolenta, i en aquest cas, a mi m’agrada més la idea d’esborrar-me, de desaparèixer. I tampoc hi ha cap gran crisi existencial que et porti a voler marxar a un lloc diferent. Però sí, al llibre dic que quan surts a la ràdio o a la tele, pot ser que aquesta mirada dels altres, que ja és tan present en tots els entorns petits, la tinguis a gran escala, que Catalunya es converteixi en un Vic o en un Taradell. De tota manera, jo vaig fer una cosa molt semblant amb vint-i-cinc anys a Londres, quan treballava a un diari comarcal, al Nou 9, i no havia sortit mai a la tele ni a la ràdio ni tenia cap intenció de fer-ho; vull dir que no em sembla un factor determinant per escapar-se. És a dir, que la idea de fer un parèntesi és bastant independent de quina sigui la feina que es faci.
Ni que sigui allunyar-se del mateix entorn, de la gent de sempre.
Sí, fins i tot de la família.
Enyores el poble? Creus que hi tornaràs mai a viure?
No ho sé. Penso que els que hem nascut en un poble i portem molts anys vivint a la ciutat, almenys jo sempre tinc la idea que algun dia deixaré de viure a Barcelona. El que passa és que no sé per anar a viure on. En el meu cas, ja vaig estar una temporada vivint a Vilanova, a prop del mar, el mar també es una idea que m’agrada. Però sí que penso que més d’hora que tard deixaré Barcelona. Jo he estat molt bé a Barcelona, però mai m’he sentit, allò, un barceloní.
A mi, per exemple, que vivia a Barcelona i me’n vaig tornar al meu poble, justament avui m’ha passat una cosa que m’ha fet pensar que hi ha coses que enyorava i no ho sabia: una dona gran cridant el net que jugava pel carrer, que pugés a dinar. I el cridava igual, amb la mateixa tonada i les mateixes paraules que ma iaia em cridava a mi. I he pensat: estic a casa. A cap altre lloc del món em puc sentir així.
És ben bé així. Però dis-me, quina era la tonada?
Ha, ha! Ni de conya! Tornem a tu. Em consta (perquè ho he llegit a altres entrevistes) que escrius regularment a casa, per a tu, sense cap afany de publicar, almenys fins ara. Dis-me si és que et fa respecte, o tens síndrome de l’impostor a pesar de la carrera consolidada que tens, o si simplement no tens temps, o és que no publiques més perquè no t’ho compren les editorials.
[RIU] Em fa molt respecte escriure. Fins i tot la carta que faig cada setmana per l’Ara em fa un respecte especial perquè queda escrit, imprès. I el respecte aquest per la paraula escrita l’he tingut tota la vida. Jo vaig dedicar-me això perquè m’agradava escriure. Volia ser periodista i no sabia què volia escriure però sí que sabia que volia escriure. No tenia molts referents des de Taradell de teles ni ràdios però sí que de petit llegia tebeos i còmics però sobretot diaris. A casa sempre n’hi havia dos: un de general i un d’esportiu. I m’encantava passar-hi pàgines i veure històries noves a cada una, encara que moltes no les entenia. Però pensava que jo volia fer allò, d’alguna manera. De fet, abans de voler ser periodista volia ser quiosquer. Perquè a més de passar-se el dia entre paraules escrites, estava a la plaça aquella on es feien totes les tertúlies del poble. Però sí, aquest respecte per la paraula escrita l’he tingut sempre. I amb aquest llibre encara més, perquè feia vint anys que no escrivia un llibre per ser publicat. Que escric molt, sí, sobretot des de fa set anys, l’any abans de marxar a França, que és quan les coses a casa els pares comencen a anar malament, quan començo a escriure el present però també començo paral·lelament amb una recuperació de la historia familiar, abans no es perdi, abans no la pugui saber de primera mà.
Al llibre, a mesura que avança, et vas obrint més i més i el final, quan parles de la mort dels pares, emociona una mica. Jo recordo ma besiaia que de no res s’emocionava i jo pensava: “Sempre està plorant per no res, esta dona!” I en canvi ara, m’adono que com més gran em faig més fàcilment m’emociono. A tu et passa, creus que amb l’edat és més fàcil emocionar-te?
Que amb l’edat t’emociones amb més facilitat: claríssimament. Jo ho he notat en primera persona. Però sobretot ho he notat amb la gent de la meva família; al meu pare li passava, al meu germà, que té deu anys més que jo, li passa. Hi ha com una llàgrima més a flor de pell, que et pot sortir fins i tot en moments que dius hosti, això, ara, vols dir? I al final tu acabes fent el mateix. Jo recordo que al meu pare el veia que se n’anava a caminar pel bosc a Taradell, dues hores. I jo pensava però aquest, tot sol, pel bosc, quina gràcia l’hi veu, i li deia: Però te’n vas a fer què, exactament? Doncs bé, ara, des de fa uns anys no hi ha res que em doni més plaer que poder caminar per un bosc dues hores. Allò que veus amb estranyesa quan tens vint anys (per què camina, per què li cauen les llàgrimes tan fàcilment) al final ho acabes fent tu.
De fet, parles molt dels pares i expliques que els vas perdre en un any de diferència. Sabries explicar-me amb una metàfora com és viure en un món sense pares.
[DUBTA UNA ESTONA] Jo no crec que visqui sense pares. No crec que visqui sense pares. Crec que el llibre també m’ajuda a no viure sense pares. D’alguna manera, m’ajuda a poder col·locar en algun lloc aquestes absències físiques –sé que és un tòpic però és que és així– que et fan companyia, que són molt presents. Jo no hi parlo; per exemple, la meva mare deia que parlava amb la seva mare, a mi encara no m’ha arribat aquest moment, (potser ja m’arribarà també!); jo no parlo amb ells, però hi són, hi són sempre, hi són molt presents. I escriure’n també m’ha estat una manera de fer-los molt presents, per no acabar de perdre’ls. A mi amb el llibre m’ha passat una cosa estranya perquè jo soc el nen de la mare. I el llibre és el meu pare, ell té molta més presència que la meva mare. I aquests dies m’estic intentant preguntar per què. Potser precisament el que tens més lluny és el que t’has esforçat més per intentar recuperar, i en canvi, la mare, que ja la tens tan a prop, no et calia tant.
O potser també perquè parlar de la mare implica obrir un meló molt gros?
Potser sí, potser sí. I no dic que no ho faci més endavant.
Albert, tu ara estàs a la flor de la vida, però, dis-me, t’espanta el futur?
[RIU] Amb el Carles Capdevila, quan ell va fer els cinquanta anys, dèiem que en el millor dels casos era la meitat de la vida, i sempre fèiem una conya: home, i ens queda la millor!
No encara, et diria que no encara. Crec que és una edat prou bona com per no haver de mirar amb por cap al futur. Perquè amb cinquanta anys encara tens prou vitalitat per segons què i també molta més lucidesa que fa vint anys, i crec que és una barreja que està bé.
I ara una ronda de preguntes ràpides:
T’agrada cuinar?
No. Sempre trobo alguna cosa millor a fer que cuinar, tot i que cuino. Per tant, acabo cuinant amb el mínim temps possible el millor possible.
Vi blanc o vi negre?
En un 90% dels casos, obro una ampolla de vi negre.
Tens DO preferida?
Sempre intento que siguin vins catalans. Perquè n’hi ha tants i tan bons! Però he de dir que tinc debilitat pels del Priorat, perquè hi he estat moltes vegades.
Quants anys tens ara?
Cinquanta-quatre.
I a Corea del Sud?
[Riu perquè això és una referència al llibre]. A veure si ho dic bé, diria que dos més, perquè quan hagués nascut ja en tindria un i llavors pel primer de gener ja n’hauria fet un altre. Doncs sí, tindria cinquanta-sis anys a Corea del Sud.
Semblaries més jove.
[Riu] Exacte!
A tu què et fa riure?
Em fa riure moltes vegades el llenguatge, les paraules. Parlar com jo sentia parlar la meva iaia, o sentir-te parlar a tu com parla no sé qui. Les paraules que no has sentit mai, o que les has sentit sempre, o que feia trenta anys que no senties. És a dir, riure a través de paraules o expressions antigues, inesperades, que ja no es fan servir, que una persona de trenta-cinc anys no diria però que les digui, doncs això em fa molt riure.
________________________________________
Fotografia de portada: Ariadna Arnés
