“Tots són uns bruts, que es posen per on volen i a mi no em deixen ni cinc! Per mi, no cal que tornin més!”. Aquesta sentència lapidària va ser la que fa uns dies vaig sentir pronunciar per part de la senyora X en un poble X del Camp de Tarragona. Prefereixo no posar noms, ja que amb la valentia verbal d’aquesta senyora seria capaç d’organitzar un exèrcit contra mi.
L’afirmació va venir en el marc d’un debat sobre activitats econòmiques en aquest poble X, de caire rural, limítrof amb un espai natural protegit i amb bona part dels joves que han marxat a fora. Enmig de la discussió sobre la conveniència o no d’activitats econòmiques amb un elevat impacte ambiental, però que potser revertirien en llocs de treball, alguns dels veïns no aconseguien comprendre les oportunitats que el medi natural ofereix actualment i pot oferir en un futur immediat. A més a més, es dóna la circumstància que aquest poble i els del seu entorn han vist augmentada la freqüentació de turistes excursionistes i famílies que busquen un entorn natural, rural i tranquil. Això, però, sembla ser que no és percebut positivament per aquella gent que encara veu en les activitats econòmiques tradicionals, controlades per grans empreses de fora i sense esperit emprenedor local, l’única via possible per a fer prosperar el món rural.
En un ambient com aquest no vaig poder evitar exposar la meva opinió al respecte. Si no tingués exemples en els quals comparar, no hagués pogut rebatre la visió de la senyora X i els seus fidels. Però sense anar massa lluny, amb exemples del Priorat, Terra Alta, Muntanyes de Prades i la Conca de Barberà, entre d’altres, vaig intentar fer veure com l’economia d’aquesta zona s’estava transformant cap a una economia on la producció agrària i ramadera local i de qualitat, on el turisme rural, cultural i de natura, on els serveis vinculats a l’excursionisme, on la gestió forestal sostenible, eren els pals de paller d’un nou reinici.
Lluny quedaven èpoques on només es pensava en activitats agroramaderes intensives a canvi de contaminació de les aigües del poble per nitrats, pedreres que destrossaven el paisatge a canvi de tres llocs de treball, intensificació de parcs eòlics a canvi de pagar les festes majors, abocadors dels residus de Barcelona, etc. Ara tenim la capacitat d’impulsar nous sectors econòmics a canvi de llocs de treball de qualitat i amb futur, amb capacitat de generar inversió jove i local, i sobretot amb la garantia de preservar uns valors naturals i identitaris.
Malgrat tot, just en el moment que li vaig comunicar a la senyora X que sovint venia al seu poble X per caminar per l’entorn i que gairebé sempre m’hi quedava a dinar o almenys a fer el vermut, la seva resposta va ser la mateixa: “Per mi, no cal que torneu més!”. Tot i que em va parlar de vostè, davant d’aquesta situació estava clar que tenia un problema. O bé sí que era cert que jo era un brut quan anava a la muntanya (cosa que nego rotundament), o bé els que intentem promoure una nova economia no ens hem explicat prou bé a certs sectors de la població més conservadora (cosa que admeto amb reserves).
Així doncs, acabo amb un missatge per la senyora X: continuaré venint al seu poble X, a no ser que em construeixi muralles a tot el voltant, continuaré divulgant els valors positius que té aquest poble i el seu entorn, continuaré lluitant per una economia que ho respecti i continuaré demanant un vermut amb patates i olives al casal del poble quan acabi la caminada.
