Estem al vespre de dimarts, el primer de l’any nou, i pel carrer principal del poble hi baixen uns quants fent tabola. Cinc d’ells porten robes llampants i pedreria de plàstic. El més alt de tots fa l’avió amb la capa mentre imita un ocell. Al vent van barbes i vels. Entren a la botiga i en surten amb una bossa d’alguna pasta de forn, i després segueixen carrer avall, camí cap a l’Orient. Són Ses Majestats i els seus patges, que ja han acabat la feina.
Algú dirà que marxen amb poca elegància i gens de discreció. No és que haguessin arribat gaire millor, enguany que no hi havia cavalcada. No hi va haver ni tractors decorats amb llums ni coets anunciant la seva arribada. Tampoc a dins de l’església, on es van repartir els regals, no hi havia cap element nadalenc. I tot i així, vam fer una mica de caliu.
Des de fa anys que no sé si considerar la Nit de reis màgica, alegre o penosa.
Als pobles petits que conec, les cavalcades i les cerimònies d’entrega de regals són tristes si no pots evitar mirar amb mitja burla les disfresses ridícules dels reixos i els patges, fetes de robes de colors cridaners mal combinats i cosides amb poca manya. La posada en escena de passejar-se per mig poble o davant de mig poble fent el paperot també deixa que desitjar.
Qui gosaria defensar una cavalcada de poble d’una de ciutat? Les deficiències que tenim de pressupost, falta de traça i gent són indiscutibles. I des de fora, si no hi estàs involucrat de cap forma, fan riure.
En canvi, mirat des de l’altre cantó, quan t’has de camuflar sota un vestit “oriental” o fer cap a l’escenari per ajudar a repartir regals, la perspectiva canvia: veus el públic. I aquí sí que hi ha màgia.
En pobles com els nostres, el públic no són espectadors sinó persones que a la seva manera també fan d’actors. El seu paper és fer real una mentida que és compartida i acceptada per tothom perquè el que importa aquell dia és que la canalla s’ho passi bé. És una qüestió de ser-hi, simplement.
En una comarca envellida com és el Priorat, en els pobles més petits on ni tan sols hi ha escola, la Nit de reis és complicada. És per això que agraeixo i admiro la participació de totes les persones que han fet, fan i faran possible aquesta festa sense esperar ni cap tipus de protagonisme ni res a canvi.
Perquè us en feu una idea: sobre el paper, al meu poble hi ha poc més de cent persones empadronades. A la realitat, una nit d’hivern no en trobareu tanta. D’aquests, una cinquantena venen a esperar ses majestats. Mig poble badant davant de cinc o sis persones disfressades per fer contents a set o vuit criatures. És màgic o no?
Per a mi sí. És un dels dies en què la comunitat, sempre present i sempre necessària, és fa més visible. Per això em crida l’atenció que quan busco notícies o reportatges sobre aquesta festa als pobles petits no en trobo resultats, i mira que se n’arriben a fer d’articles que parlen del món rural. Potser aquest silenci va lligat a que encara no tenim madur lo debat o les reflexions sobre què vol dir viure en un poble, habitar-lo. Debat que, per altra banda, és aplicable a qualsevol escala…
És clar que no tot són flors i violes. La festa també porta la marca del capitalisme des del moment que l’acte central és recollir regals i que aquest fet estableix entre les criatures o les famílies, de manera conscient o sense voler, diferències i categories basades en els diners i la materialitat. Així mateix, la Nit de reis és una escenificació del despoblament. Quin futur tenen els pobles que en una dia així apleguen menys de deu criatures?
Sense saber-ne la resposta, val a dir que no tot està perdut. Al meu poble, la festa va deixar de fer-se durant uns anys, i des de fa un temps que s’ha recuperat. Que hi hagi més canalla que la que hi havia fa uns anys és una gran notícia. I ja que hi som: encara no tenim un carnaval com déu mana, i no sé si ens fa falta si Melcior pot baixar corrents fent l’avió pel carrer, però temps al temps.
