Ningú vol ballar amb la més lletja

En primer lloc, disculpar-me pel títol de l’article. Sóc una persona que creu i defensa l’alliberament de les pressions estètiques. És només un joc de paraules per continuar amb l’eix d’un article anterior: El Museu de la Conca de Barberà princesa després de les 12?

Insisteixo amb la lectura d’un llibre de Joan Santacana i Mestre i Nayra Llonch Molina, que s’anomena Museo local: la cenicienta de la cultura.
Aquest llibre analitza els museus locals, aquests modestos equipaments que solen estar al marge dels grans festins de la cultura; minimitzats des del punt de vista pressupostari i vilipendiats amb l’etiqueta de «cultura local», que no disposen d’instruments per realitzar la seva triple tasca de conservar, investigar i socialitzar el coneixement.

Però no hem d’oblidar que, aquests museus, juntament amb els elements patrimonials a l’aire lliure, subjectes tots ells a la responsabilitat dels municipis, constitueixen la xarxa bàsica del patrimoni del nostre país. Si no existissin, seriem infinitament més pobres des del punt de vista cultural.
En els primers capítols del llibre es descriu una imatge de museu amb la qual no podrem evitar establir paral·lelismes:

…un staff sin público que se limita a la dirección y al conserje y ambos hacen de departamento de conservación, investigación, comunicación…

…funciones que poco o nada tienen que ver con las de un museo como presentaciones de libros, listas de distribución de correo…

…museografía de mármol, eterna, porqué se aspiraba a no cambiar jamás su discurso…

Mentre ho llegia, no podia deixar de pensar en el Museu Comarcal de la Conca de Barberà (MCCB), un museu nascut l any 1959 gràcies a l’associacionisme i a la generosa cessió de l’antic Casal dels Josa per Lluís Alfonso i Andreu a l’associació Museu-Arxiu de Montblanc i Comarca, on es va poder exhibir el fons.

No és casualitat que molts museus de Catalunya siguin originaris dels anys 60. Van ser un moment de modernització agrícola, d’increment de la indústria i de la gestació del turisme de masses en aquella societat sota la dictadura Franquista.

Exposició MCCB 1992

Tot aquest creixement econòmic va derivar, especialment a Catalunya, en una transformació de la societat. Va ser en aquest moment quan van esdevenir els coneguts Fets del Palau, el fenomen de la Nova Cançó, la revista Serra d’Or, etc. En aquest marc, es feia evident que la futura societat de consum exigia un canvi.

Aquest catalanisme naixent es va tornar a aferrar als moviments folkloristes del romanticisme, que també van tenir els seus efectes en el patrimoni: les cultures locals o nacionals.

La recuperació del que s’està perdent, conservar el coneixement d’allò que desapareix (cultura popular i tradicional) per influència de la societat industrial, i contribuir així en el manteniment de la diversitat cultural, va afavorir l’emergència d’uns trets d’identitat que van donar als museus un nou paper: institució implicada en la creació d’identitat.

Del gabinet de curiositats al museu d’etnologia
Després de gairebé 30 anys estancada, l’exposició del MCCB serveix avui en dia com a objecte d’estudi per les universitats per saber com no han de ser els museus del segle XXI. Es mejor un museo cuya museografía se basa en rotuladores sobre hojas de papel, pero con conceptos cambiantes, que un equipamiento de diseño fabuloso que no cambia jamás su discurso. El museo local, o es dinámico o está destinado a desaparecer. Un del potencials pedagògics que es destaquen resulta un recurs del segle XIX, els living groups: grups de maniquins que representaven escenes de la vida de les diferents unitats culturals sobre les que treballava al museu. De fet, seria més propi anomenar-lo un gabinet de curiositats que no pas un museu etnològic.

Exposició MCCB 2019

Els gabinets de curiositats, en ordenar les col·leccions per criteris de curiositat o excepcionalitat, poc tenen a veure amb la manera de treballar dels que seran els futurs museus d’etnografia, convertint el museu en un clar exemple d’etnologia comparada.

Aquests gabinets, que col·leccionaven els objectes de la natura i els creats per l’ésser humà en funció de la seva raresa, el seu caràcter insòlit o fabulós, es convertiran en el punt d’entrada del que més endavant serà considerat com a objecte etnogràfic i alguns d’aquests gabinets de curiositats seran la base de la futura creació de museus d’etnografia.

El pas del gabinet de curiositats al museu etnogràfic va implicar passar d’un col·leccionisme preocupat per mostrar lo estrambòtic i inhumà dels costums de determinades societats, a un sistema de classificació que intentava posar de relleu l’existència d’uns estadis evolutius culturals i demostrar científicament, a partir dels objectes, la superioritat d’unes cultures sobre les altres en la base de la dicotomia primitius / civilitzats.

Cap a finals del segle XIX, en aquest cas en Anglaterra i Estats Units, es produeix la consolidació del model tipològic als museus d’etnografia. Un dels millors exemples el trobem al Museu Pitt-Rivers. Aquest militar, antropòleg i arqueòleg es va dedicar a col·leccionar objectes de la vida quotidiana de diferents cultures organitzant la seva presentació en base a uns criteris tipològics on els objectes estaven classificats en funció de les seves qualitats formals i funcionals. La cultura material de diferents períodes i societats es presentaven juntes en un intent de mostrar l’evolució del simple al complex, i de representar una reconstrucció de la història del món a partir de la dicotomia primitiu / civilitzat, convertint el museu en un clar exemple d’etnologia comparada.

Frontispici de Musei Wormiani Historia el gabinet de curisositats de Worm

Un canvi de nom i d’imatge

Santacana i Llonch (pàgs. 35-36, 2008) recomanen fugir d’un nom que ha estat causa d’avorriment durant molts anys. Aquest fet l’han aplicat molt museus durant el seu període de redefinció:
• L’Arxiu-Museu del Ripollès de 1929 es va convertir en el Museu Etnogràfic de Ripoll el 2011.
• El Museu d’Alcover de 1967, conscient de que la paraula “museu” no és garantia de qualitat de visita, opta, extraoficialment, pel nom propi de la casa, Ca Batistó el 2005.
• El Museu Comarcal del Montsià de 1956, Museu de les Terres de l’Ebre des de 2011.

Personalment, tinc la visió de l’Ecomuseu de la Conca de Barberà, posant en valor el territori i fugint d’un museu presoner de quatre parets. Lògicament, al logotip, no hi té cap sentit l’escut de Montblanc.

Del museu local al museu territorial
La idea de l’ecomuseu ve inspirada per Georges Henri Rivière, un dels principals impulsors de les noves pràctiques museològiques del segle XX. Rivière ja no es va centrar en un determinat tipus de patrimoni, sinó que es va centrar en un espai patrimonial, en un territori concebut com una entitat social, cultural i territorial que implicarà la conservació in situ dels elements patrimonials.

Aquest acostament etnològic, a finals dels anys 60, es va concretar en la creació d’un nou tipus de museu: l’ecomuseu, que va vincular estretament aquesta institució amb un territori, i la seva població va contribuir a superar la crisi en què es trobaven immersos els museus, especialment aquells que s’ocupaven del patrimoni cultural.

No en va, als anys 80, quan la Generalitat de Catalunya rep competències en cultura per part de l’Estat Espanyol, planteja a l’Associació Museu-Arxiu de Montblanc i Comarca convertir-se en el Museu Comarcal de la Conca de Barberà. Per una raó molt senzilla: el conjunt d’equipaments museístics del país inclou sis-cents vint-i-tres equipaments, entre museus registrats i les seves extensions, col·leccions obertes al públic i les seves extensions, centres d’interpretació i jaciments museïtzats, entre d’altres. Tot això, és un univers objectivament inabastable d’atendre amb els recursos actuals si l’estratègia de suport es planteja per a cadascun dels equipaments.
Per contra, aquest univers és possible si s’encamina a la reordenació, la mancomunació i la cooperació dels equipaments.

El nou Pla de Museus, presentat el 2017 (i del qual el MCCB està totalment despenjat) i que estableix les línies de treball previstes a una estratègia prevista el 2030, insisteix en els museus de suport territorial, que han de contribuir decisivament a donar suport a altres equipaments museístics i patrimonials existents en el seu entorn més proper, de cara a garantir la correcta conservació i difusió de les col·leccions i creant economies d’escala.
Per evitar que es repeteixin casos com el del Museu del Vidre de Vimbodí (que li va millor fora del Consorci però que com a Ajuntament de Vimbodí en sí li resulta una dificultat mantenir el museu), hi ha estructures de relació simbiòtica que ens poden servir de model, com el Consorci del Museu de les Terres de l’Ebre (6 ajuntaments consorciats i el consell comarcal) o de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu (gestiona fins a 12 equipaments culturals).

Els ajuntaments de la Conca de Barberà haurien de formar part del Consorci, aportar una quota econòmica i tenir un representant a la junta. No com el model actual sense espais de participació i decisió, delegant aquests responsabilitats a l’Associació Museu Arxiu de Montblanc i Comarca.

Recordo que, d’acord amb la legislació vigent, els ajuntaments no haurien de tenir ni materials ni memòries d’excavacions. Amb freqüència, els i les arqueòlegs/es deixen els materials en el municipi on han fet la troballa i no fan el dipòsit definitiu al museu corresponent.

Museu Comarcal de la Conca de Barberà, 1978

L’únic camí legal és que el municipi afectat faci una sala d’exposicions amb totes les condicions regulades per la legislació museística, i que aquesta sala la convertissin en extensió del museu.

A model del Consorci de les Terres de l’Ebre, cada titular (municipi) de cada secció assumei el manteniment, seguretat, neteja i l’obertura del seu equipament. Els horaris d’obertura de les seccions no venen fixats per llei, sinó que són una decisió que normalment està vinculada a la capacitat econòmica del titular, a la funcionalitat del centre a nivell local i als fluxos d’afluència turística més habituals en aquella població i el seu entorn. Correspon al Consorci donar suport al servei de visites guiades i tallers, oferir promoció i difusió, assessorament tècnic, suport en la gestió de col·leccions, programació d’activitats temporals, etc.

Aquest seria el primer pas per establir un Mapa de Museus de la Conca de Barberà, l’eina bàsica de planificació i d’ordenació del patrimoni de la comarca. El mapa hauria d’identificar les infraestructures idònies i les característiques arquitectòniques i requeriments de les mateixes, els equips humans, i els recursos econòmics i tècnics dels centres per permetre detectar possibles disfuncions i necessitats territorials o temàtiques.
El patrimoni només és un actiu social i turístic quan està descodificat; el patrimoni que no es pot descodificar acaba esdevenint un absurd. I quina millor manera que dotar de significat al patrimoni que contextualitzant-lo en el seu lloc de procedència?

A mitjan del segle XX es va produir una crisi i un esgotament de les teories museològiques tradicionals. La superació d’aquesta crisi va comportar l’aparició d’unes noves formes de treballar i d’entendre el patrimoni i els museus.

És en aquest context on també apareix un canvi de paradigma en vers a l’activitat turística. La diferenciació, la singularitat i identitat de les destinacions són, avui més que mai, la clau de volta per a la seva competitivitat. A més, el turisme esdevé una oportunitat per a fer front a l’estandardització sociocultural, com a element de visualització, preservació i fins i tot reafirmació de la identitat pròpia (ANDRÉ, Marien: pàgs 9-24,2011).

Els nous serveis culturals
Una nova museografia, el canvi de nom i d’imatge i posar el territori en valor és adaptar-se al canvi de paradigma en el consum que està promovent l’aposta dels territoris i els agents que hi actuen per una producció amb segell d’origen, amb denominació pròpia, amb una identitat clara i diferenciada que ens permeti aprofitar l’avantatge competitiu.

En la darrera dècada, el concepte ha anat prenent força i avui en dia és freqüent sentir parlar de «l’economia de la identitat», dels «territoris amb identitat» o dels «sectors econòmics identitaris». Però què podríem entendre per una economia de la identitat? I per què pren força en el moment actual?

L’economia de la identitat és aquella que s’ocupa de l’ús eficient dels recursos identitaris, aquells que són capaços de singularitzar i diferenciar una economia, un territori i una societat. Dit d’altra manera, l’economia de la identitat abordaria un aspecte tan important i complex com és la forma com hem de gestionar la identitat, dins un entorn de recursos limitats i competència creixent entre territoris i societats.

En relació a l’oportunitat del moment, la globalització és una constant amenaça que està comportant una important revalorització de les identitats col·lectives —i del propi individu— enfront dels estàndards. L’increment en el coneixement, la creixent informació a l’abast de la població i l’augment dels moviments humans al llarg de la geografia també són sens dubte condicionants en un procés que en molts llocs està donant pas a una renovada presa de consciència, tan individual com col·lectiva, en la reafirmació de les identitats.

Museu Etnogràfic de Ripoll

Normalització organitzativa
Malauradament, res d’això serà possible sense una normalització organitzativa. Si en articles anteriors vaig insistir en que la visió territorial es trobava més a l’abast, rectifico i insisteixo en que la supervivència d’aquest museu passa per una normalització organitzativa, un apoderament de l’administració pública: un procés de municipalització.

El MCCB no disposa de llibre de registre del fons, tampoc de la llicència d’obertura, no té rendibilitat econòmica, està farcit de barreres arquitectòniques, sense sistemes de climatització i de seguretat, no compleix la missió de museu, etc. Per tot això i molt més,  es troba absolutament fora de la Llei de Museus. Desconec com s’ho fa per mantenir el seu registre com a museu públic de la Generalitat.

La situació actual neix sobretot als anys 80. Concretament el 1981, quan es varen realitzar diferents traspassos de competències en temes culturals des del govern espanyol al Govern de la Generalitat. Durant aquesta dècada, ja que el 1990 es va aprovar la Llei de Museus, moltes col·leccions o galeries, provinents de col·lectius o associacions van optar per 3 vies: mantenir-se en una titulació privada, passar a dependre de les administracions, o el “model a la montblanquina”.

A efectes pràctics, aquest model es tradueix en una inversió de diners públics que es destinen a les nòmines del personal contractat i al manteniment de l’edifici; i tot el desenvolupament del pla d’acció cultural al nivell adquisitiu d’una associació privada.

Cal afegir una altra problemàtica, i és l’estat aquesta associació privada. No descobrim a ningú el Mediterrani si afirmem que l’Associació Museu-Arxiu de Montblanc i Comarca no ha viscut un canvi generacional i les seves finalitats han quedat obsoletes. Cal fer autocrítica i saber fins on es pot insistir o saber fer un pas al costat. No es pot fer funcionar un museu amb l’únic ingrés de les quotes de poc més d’un centenar de socis; i molt menys sense una gestió professional de l’equipament.

Amb aquestes condicions resulta incomprensible que la junta general d’aquesta associació sigui gestora d’un museu del registre de la Generalitat de Catalunya i el seu criteri estigui per sobre de la direcció.

És anar en contra de la Llei 17/1990, que estableix que l’ordenament i el règim legal dels museus de Catalunya es transfereix als consells comarcals. I la Disposició Addicional 9a de la Llei 30-1992, de 26 de novembre estableix que el Consorci s’adscriu a l’Ajuntament de Montblanc, no a una associació.
En el millor dels casos, el més sensat és fer una donació del fons (ingressat abans de 1981 perquè entenc que a partir d’aquesta data ja és propietat del Consorci tot i que no hi ha res establert) i de l’edifici. I en el pitjor escenari possible, establir per conveni que l’Ajuntament de Montblanc sigui l’usufructuari.

Només d’aquesta manera es podrà optar a l’1% cultural, als fons FEDER, LEADER, etc. i formar part de l’agenda política dels nostres representats.
Lògicament, l’associació hauria de replantejar el seu paper dins del Consorci. Per suposat, hauria de deixar de ser part gestora de l’equipament: de tenir un paper executiu a ser un òrgan consultiu. D’aquesta manera, es facilitaria l’apoderament del MCCB per part de l’administració.

El Museu Etnogràfic de Ripoll és un bon precedent per establir una comparativa. Aquest museu, que té el seu origen en l’Associació Arxiu-Museu del Ripollès el 1929, es va instal·lar a les golfes de l’església de Sant Pere de Ripoll.

Amb el temps, l’equipament, el fons i la legislació van exigir unes inversions econòmiques i recursos humans que el patronat (creat el 1992), en aquest cas format per l’associació, l’Ajuntament de Ripoll, el Consell Comarcal del Ripollès i el Bisbat de Vic, no van poder assumir per manca d’una base estructural viable. Per intervenció del Servei de Museus es va normalitzar la situació i es va optar per la “municipalització” del museu.

L’associació es va convertir en el que s’anomena en molts museus “Amics dels Museus”, que són gent que participen en forma de micro-mecenatge amb una aportació econòmica per ajudar amb el funcionament de l’equipament. En lloc de ser socis de tipus recompensa, es converteixen en socis de tipus donació. És una manera de mantenir la participació ciutadana.

L’any 2000, el museu va tancar i, gràcies a les polítiques municipals, va reobrir el 2011. El nou Museu de Ripoll va suposar una inversió superior als 5 milions d’euros (1% cultural) –segurament la major realitzada a la vila la darrera dècada- i es va reinstal·lar a can Budallers, a la Plaça de l’Abat Oliba.

La visita acaba amb les vitrines del futur on el visitant participa d’una reflexió que permet veure la societat del present a través dels objectes actuals, de la mateixa manera que en el recorregut pel museu s’ha pogut descobrir la vida i la història d’una societat a partir d’objectes del passat.