Fa uns dies vaig descobrir la sèrie Vinòmics, una magnífica iniciativa de la DOCatalunya coordinada per Raúl Deamo. Es tracta d’una sèrie de còmics breus que adopten l’univers del vi com a tema central realitzats per grans noms de la historieta catalana. Es va començar a publicar online, de manera gratuïta, a la pàgina de la DO al mes de maig i tot just fa uns dies ha aparegut l’última entrega. Són només set relats. Però el nivell de tots ells és tan alt, tan pel que fa al guió com pel que fa a les il·lustracions, que deixen el lector amb ganes de llegir-ne més. Mentre ho feia, confirmava una sensació amb què ja m’havia trobat fa uns anys llegint còmics francesos també sobre l’univers vitivinícola i veient pel·lícules com la d’aquest mateix any, Saint Amour, amb Gerard Depardieu i Benoit Poelvoorde, o la de ja en fa uns quants, Sideways (en castellà, Entre copas), del 2004, amb el gran Paul Giamatti. La sensació que la millor manera de parlar del vi, de representar el seu univers, és a través de les emocions que suscita entre qui en consumeix, qui n’elabora… Qui hi està en contacte, en definitiva.
Una mica a la manera de John Ford, el cineasta clàssic nord-americà, que en comptes de filmar només els esdeveniments, sempre afegia plans dels testimonis d’aquests esdeveniments. És a dir que, si en una de les seves pel·lícules dos personatges s’havien de fer un petó, normalment ens en mostrava un tercer que se’l mirava. O, si un personatge deia alguna bestiesa, de seguida assistíem a la reacció que produïa en la cara d’un altre. Quan es parla de vi, va molt bé deixar de sacralitzar l’ampolla, l’etiqueta i, en definitiva, el producte, per fixar-nos en les emocions que produeix, per centrar-nos en aquesta manera de vegades tan elegant, de vegades tan barroera, que té el vi d’incidir en les nostres vides. És la millor publicitat que en podem fer.
Tinc la impressió que hem passat d’una època en què menyspreàvem el nostre vi i sobrevaloràvem el que produïen denominacions d’origen llegendàries, a una segona època en què només ens hem dedicat a encimbellar els bons vins que hem anat aprenent a fer. Ara es tractaria de fer la síntesi d’aquestes tesi i antítesi històriques. Hauríem de començar a parlar dels nostres vins de classe mitjana, que són molt bons, i que no reclamen ni pedestalització ni menyspreu, sinó només una mica d’atenció. En realitat, es tracta dels vins que bevem més sovint la majoria de mortals, que no són ni molt cars ni molt barats, però que cada vegada fem millor en aquest país. Entre el vi de garrafa i el vi de “la noblesa del tap de suro”, que deia Mauriac, hi ha tot un món a qui rarament ningú s’adreça.
L’episodi “El mateix vi”, de Monteys, a Vinòmics, és exemplar en aquest sentit. Ens explica la història d’una ampolla de vi a través dels personatges que l’han guardat a casa sense obrir fins que, un bon dia, finalment, en un sopar amb amics, decideixen encetar-la. La manera que troba Monteys de desmitificar l’escena és meravellosa. Veiem tots els personatges bevent el vi en qüestió amb els ulls closos i, en un requadre, llegim: “Es tanca una etapa, se n’obre una altra i ningú ha après res! La vida és bella!”.
