Ni idea

Des que va començar tot això, han agafat el costum de menjar amb vi. No ho havien fet mai i no en tenen ni idea: el trien per l’etiqueta. Mengen en silenci, mirant les notícies, i es foten gairebé dues ampolles cada dia. Quan tot torni a la normalitat ho deixaran de fer sense adonar-se’n.

Fa dies que no reciclen el vidre. Han agafat el virus i no poden sortir, però segueixen bevent vi. Els el compra el germà d’ell, que és qui s’encarrega d’abastir-los, però no el tria per l’etiqueta, encara que li van dir que els portés el que li fes “més goig”. Sap que el vi no entra pels ulls.

Mentre sopen, de tant en tant interrompen el Cruanyes per dir coses com “mmm, és bo, el vi” (ho diuen molt sovint, i moltes vegades no és cert) o “uf, m’ha pujat, aquest” (els pugen tots, sempre). Miren les notícies com si miressin per la finestra, perquè volen mirar cap a fora, cap a algun altre lloc, i no cap a dins, cap al seu interior. Però no en són conscients.

Després de dinar pugen al terrat. De cafè tampoc no en tenen ni idea, però en prenen. També en silenci. La merla de cada primavera, a l’antena, sembla que els escarneixi. Refila tot el dia i n’estan una mica tips, i de tant en tant li criden que calli. Tampoc no en tenen ni idea, d’ocells. Ni tan sols saben que és una merla.

Aquest mes no ingressaran res. Ell no cobrarà l’atur fins al mes vinent, i ella fa tres setmanes que no emet ni una trista factura. La buguenvíl·lia del terrat dels veïns està preciosa i el fúcsia llampant crema les retines. Però ni la veuen. Tampoc no en tenen ni idea, de flors. Ni tan sols saben que és una buguenvíl·lia.

Ell només fa que queixar-se de tot, i ella, tot i que li dona la raó, no reconeixerà mai que, molt en el fons, no sap per què, necessitava que li prohibissin tantes coses. Que li prohibissin sortir al carrer, que li prohibissin anar a comprar, agafar el cotxe, quedar amb amics, anar al gimnàs, sortir de festa, ballar arrambada als nois més guapos del local. Es pensava que era tot això, el que la feia feliç, el que l’alimentava, però ara veu que no, que potser no ho necessita i que potser ho és més ara, de feliç, sense fer res i sola amb el Toni, que no pas abans. Fins i tot fa dies que pensa que li proposarà de deixar de ser parella oberta.

Quan cau el sol, la merla se’n va. Com si els aplaudiments de les vuit la foragitessin. La Mar, a aquesta hora, sempre encén una espelma. La deixa al moble de la tele i s’ajup una estona a la gatzoneta per mirar la flama de prop. Està preciosa, així, amb la cara il·luminada com una lluna trèmula i una espurna petita a cada ull cremant-li les retines. És molt bonica, però el Toni ja no se’n recorda perquè ni la veu ni la mira. Sí que veu i sí que mira, en canvi, les noies que viuen a la casa de la buguenvíl·lia, que quan fa sol surten en biquini a posar-se morenes. Les espia d’amagat des del terrat i sempre que hi són procura fer-los una foto per passar-la pel seu grup d’amics i fer-los enveja. Li diuen “cabrón” i ell escriu molts “jajaja” així, amb jota, tot i que no riu, quan els escriu.

Tenen un gosset, el Taco, un buldog francès molt graciós, però no li foten cas. També els el passeja el germà d’ell, i ja els està bé, perquè tampoc és que tinguin ganes de sortir. No saben què volen. No en tenen ni idea.

L’Arnau, el germà del Toni, els pregunta cada dia si necessiten alguna cosa. Ho pregunta a la Mar, perquè el Toni molts cops no li contesta, i perquè quan veu missatges de la Mar per obrir, o quan està en línia i veu que està escrivint, el cor li cavalca ràpid i fort. De vegades, després de deixar-los les bosses a l’ascensor, la Mar treu el cap per la finestra i li fa un crit. Ell aixeca el cap i xerren i riuen una estona, i de tant tibar el coll per mirar amunt es posa vermell i es mareja i té la sensació que flota. Després, quan arriba a casa, s’estira al sofà i no pensa en una altra cosa fins a l’hora de sopar. No sap què li passa. No en té ni idea.

La merla fa dies que no hi és, però ells no se n’han adonat. Tampoc no són conscients que el Taco cada dia està més ensopit i només fa que dormir. La Mar no sap que el Toni espia les veïnes. El Toni no sap que el seu germà està enamorat de la Mar. L’Arnau no sap que la seva cunyada, alguna nit, somia en ell i es planteja que no, que ben mirat potser no és una bona idea, això de passar a la monogàmia, i que serà millor seguir com fins ara. El Taco no sap per què ja no surten mai plegats, per què ja no van mai a aquella terrassa d’aquell bar a fer cerveses amb els amics, que l’agafen i riuen i se’l passen com si fos una pilota i ell els llepa la cara i ronca i és molt feliç. La merla, mentrestant, està fent un niu dos carrers enllà, a un arbre que s’havia de talar fa tres setmanes però que al final no es farà perquè l’Ajuntament ara mateix té coses més importants a gestionar. Ningú no li ha ensenyat mai a construir nius, a la merla, però sap perfectament què ha de fer, quins branquillons agafar, com col·locar-los.

Als pollets, que ja han nascut, tampoc ningú els ha ensenyat mai a volar. No en tenen ni idea. Però avui, vint-i-tres d’abril, mentre l’Arnau, estirat al sofà de casa seva, mira el sostre i pensa que en una vida paral·lela i imaginària és Sant Jordi i el passa amb ella, voltant per les parades i fent-se petons sense mascaretes, els ocellets s’aixequen i es van col·locant a poc a poc a la vora del niu, mig tremolosos. I salten. I volen. I en saben.