Si Pompeu Fabra, que era ben bé un llepafils de la llengua, va admetre la paraula “xampany” al seu diccionari de 1932, va ser perquè el neologisme era perfectament incorporat a la catalana quotidianitat. Una beguda festiva, ni molt ni poc alcohòlica, inexcusable companya de celebracions, singularment la del familiar àpat concelebrat de Nadal, potser la millor expressió popular de l’eucaristia que s’hi infantava.
Aquell xampany nostrat era un vi de postres o d’aperitiu o còctel, però a mesura que es va anar arrodonint, sobre tot polint-li les arestes d’acidesa i de sucres, va fer fortuna la frase “xampany per tot beure”, i és clar, l’àpat de Nadal va ser l’escenari idoni per la socialització familiar de la bombolla. El tap que surt disparat era el coet de la revetlla de Sant Joan canviat de solstici.
Va ser el pintor reusenc Domènec Soberano el que va fer els primers xampanys comercials catalans, presentant-los a l’Exposició Universal de 1867. Cinc anys després, el patriarca de la nissaga Raventós fa el gran salt a Sant Sadurní d’Anoia. La marca “Freixenet” va contribuir decisivament a incorporar-lo a la societat de consum, sobretot a partir dels anuncis televisius que es comencen a emetre el 1977, amb famosos del star system donant la cara.
Fins a la proa del segle XXI, eren ben pocs i considerats excèntrics i prou rics els que bevien el Champagne original, adjectivat “francès”. És temps de metàfores marines, però en aquest cas ens ve de pas: a la proa d’un vaixell s’hi esclafa una ampolla de xampany per batejar-lo quan es fa l’avarada. Fins a la proa del segle XXI, doncs, el xampany català era a l’abast de gairebé totes les butxaques, que podien esmerçar quatre xavos més en alegria que en vi, perquè la connotació de la bombolla juganera va guanyar a la denotació en l’àmbit sempre obert de la semàntica. Després, la “Coca-Cola” va moure publicitàriament de “la chispa de la vida”.
Les grans marques, com “Codorniu”, produïen línies molt diverses de preus que anaven del luxe, “Non plus ultra” –el màxim, res més enllà, en traducció lliure d’una llegenda llatina de terme–, al no tant però amb etiquetes que ho semblaven, com el “Gran Cremant”. I on no arribaven els líders del mercat, sorgien amb força marques blanques avant la lettre com “Delapierre”, o el molt humil “Baronet”, un vinet de Vila-rodona al que afegien gas amb una mànega, una mena de Lambrusco que als anys setanta del segle passat es venia a cinc duros, vint-i-cinc pessetes, ni dos cèntims d’euro.
Quan els francesos van exercir de francesos i van nacionalitzar el nom Champagne, revolucionàriament van guillotinar el xampany –la paraulota també fa al cas, perquè el “dégorgement” és la neteja de pòsits del coll de l’ampolla en la vinificació– i es va haver de buscar un nom per anomenar-lo d’una altra manera. Era el 1972 i es va optar per la paraula “cava”, que ja figurava en algunes etiquetes per explicar el producte: “vino espumoso criado en cava”.
Hi va haver polèmica, com no pot ser d’una altra manera quan es trasbalsa una tradició de tota la vida. Ramon Barnils va fer un memorable article defensant el “xampany”, però al final el litigi va quedar en empat: el xampany passava a ser Champagne –ja no calia afegir-hi l’epítet “francès”—i el cava era un altre producte, com ho és el Prosecco italià que beuen sobretot els alemanys i comença a ser a les pizzeries que tenen carta de vins.
Diria però que amb el “cava” es va relliscar, perquè en anomenar pel mètode i no pel lloc, els gasius catalans es contradeien in terminis en la seva avarícia –certament també tan francesa almenys de Molière ençà– i regalaven un genèric a qui volgués fer cava allà on fos, aquí o a can Pistraus: avui, amb el boicot més o menys explícit amb el que es contesta el sobiranisme, resulta que a España es fa cava a diverses zones vinícoles i consegüentment resta mercat al fet a Catalunya. El cava és Vi Escumós de Qualitat Produït a una Regió Determinada (VEQPRD), sense especificar. Si s’hagués optat per la Denominació d’Origen Controlada (DOC), com ho és el Prosecco, ara el cava català seria hegemònic.
Ara ve Nadal i ja no matarem el gall, perquè estem contra la tauromàquia, però ens queden el Champagne i el cava a mesura de les nostres possibilitats i gustos. Un altre Nadal, en Rafel, periodista i escriptor, a la novel·la “Quan en dèiem xampany”, ha batejat sàviament una època a tomb de la cosa. El xampany serà sempre el sabor de la feliç memòria del record.
