Hi ha una poesia molt coneguda de Giuseppe Ungaretti, “I fiumi” (“Els rius”), en la qual el gran poeta hermètic italià evoca els diversos rius de la seva existència (i la importància dels corrents, que vol dir la realitat de la transmissió de coneixement i de mercaderies). El seu era l’Isonzo: el seu riu predilecte, vull dir. Abocat a aquest riu, escriu Ungaretti que es va sentir “una fibra de l’univers”. Cada un de nosaltres (dir cada un potser resulta un pèl excessiu) té un riu propi, que vol dir aquell que ens ha parlat per primera vegada a la vida de l’experiència del riu, de l’alegria de l’aigua que corre, a vegades amb furor de desbordament, quan pluges torrencials el nodreixen fins a la fartanera, sovint amb una peresa una mica lànguida, quan la secada es fa massa persistent. És el riu, per desganat que sigui, per curt o poc cabalós que sigui, que ens ha ensenyat quina cosa és un riu: l’aigua que conté totes les aigües fluvials. Potser fins i tot hem tingut la sort de descobrir alguna cosa molt rellevant a la riba d’un riu determinat, i, així, hem sentit la il·lusió d’emular, salvades les distàncies, Huckleberry Finn en la seva vivència vertebrada pel Mississipí. Jocs de nens… o de nois més granats. ¿Us imagineu perdre la virginitat amb una persona molt estimada en un paratge herbós, en què, per una orella teva, l’estimada va abocant paraules molt dolces i, per l’altra, t’hi va entrant la remor dolcíssima de l’aigua que fa via avall? “Dolça remor de l’aigua en el record”, que escrivia, potser en el seu poema més recordat, l’apotecari líric Gerard Vergés, nascut a Tortosa, als peus de l’Ebre. “Els rius haurien de ser la música dels territoris —diu l’autor del llibre que us vull presentar, ben avançada la lectura—, la creació constant, el sentiment de pertinença”.
He volgut començar així el meu article perquè aquests dies he llegit un llibre formidable —aquest que us avançava—, ple de pàgines bellíssimes, i sàvies: Els paisatges trobats, de Josep Santesmases i Ollé (II Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló, Onada Edicions). És un dietari que abraça tres anys recents: del 2015 al 2017, tot ell redactat en una prosa neta i precisa, sense efectes de pirotècnia verbal, en molts fragments ben lírica, potser sense la pretensió de ser-ho. En un moment determinat, Santesmases recorda una visita recent a Móra d’Ebre, i un moment de contemplació del riu, el nostre corrent més cabalós —aquell mateix a partir del qual l’escriptor Bladé i Desumvila va encunyar el gentilici ebrenc—: “Malgrat les diferències puc entendre el que veig en bona part perquè retinc al meu interior un riu petit com el Gaià. Del petit al gran: rius”. El Gaià, l’Isonzo d’Ungaretti. Ara excuso la gosadia de citar uns versos meus, però és que tot fa cap al mateix lloc. En un llibre de fa dos anys, vaig incloure un poema, “El riu”, que també parlava d’aquesta experiència de Santesmases. En el meu cas, però, era per absència: trobava a faltar un riu que, en el meu poble, hi era, però que resultava impracticable, de tan brut (un “fossar fluent”). Em refereixo a l’Anoia dels anys vuitanta. Massa fàbriques de paper en la seva conca, i de teixits, més amunt, per la banda d’Igualada: “Del riu, no en fèiem —i mai més ben dit— / gens de cabal, perquè baixava brut, / tacat d’illots d’escuma, i com perdut / de la seva aigua —un mirall envilit—, // sinó perquè el corrent duia el sentit / de tirar avall. No se’ns havia endut / ni un dia el cor joiós de nens del sud / fins al fossar fluent que era el seu llit. // D’una aigua clara que omplís el meu riu / i de sentir-me ben lliure, a l’estiu, / per poder submergir-m’hi en un rabeig, / ja em vaig considerar sempre més orfe, / llavors que, com un fruit que perd la corfa, / era sols polpa nua —i somieig”.
Els paisatges trobats parla molt del que passa fora, al camp, a pagès, i l’escriptor no hi figura sinó com a excusa. El relat comença amb un aiguat desfermat de novembre del 2015 (l’aigua, el principi de la vida… i també de la mort). Rovira i Virgili relatava, en un dels textos de Teatre de la natura, que les tempestes més violentes del mar tenen poc a veure amb les de la terra. En aquestes últimes, l’aigua i els llamps fan estralls molt duradors. A la mar, en canvi, l’aigua ubiqua tot ho esborra. A partir d’aquí, i seguint l’estructura del dietari, Santesmases ens obsequia amb fondes reflexions sobre el paisatge i els éssers que l’habiten: “Què hi fa un castell esbalandrat dalt d’un cim, o un mas rònec a peu d’un camí perdut, o una petita pallissa sense teulada? Res de res, cap profit material en el present. Tanmateix el personalitza, l’humanitza”. El paisatge, sí, és el protagonista de l’obra: un paisatge productiu, però també un altre que és mer objectiu de contemplació. L’autor, com qui escriu aquest paper virtual, és un excèntric. O, més ben dit, un perifèric: “Entendre la continuïtat sabent que cada punt és un centre, i que de centres n’hi ha molts”. La descripció del que el meravella o el sorprèn alterna amb idees que l’escriptor es va formant sobre les diferències històriques en diversos assumptes: “El bon amic Clavé explicava que abans al camp sempre se sentia cantar. Per dues raons: la primera perquè el treball manual —i animal— a la terra demanava molts pagesos, que a més es quedaven tot el sant dia al tros. Sempre hi havia gent treballant a la vista. La segona raó és que a ningú li feia vergonya cantar, sol o amb companyia”.
“Per intentar entendre altres territoris, altres paisatges, cal tenir ben interioritzat el propi”. En efecte. Diríeu que l’autor coneix el seu d’una manera molt profunda i detallada. Josep Vallverdú, en un dels seus millors llibres, Proses de ponent, escrivia: “Les terres, cal haver-les ensumades a totes hores per a poder-les descriure”. El gran protagonista de l’obra de Santesmases és el país, la contrada, l’espectable incessant que s’hi desplega: tot això es va abocant a aquestes pàgines amb una cadència morosa, fàcil de pair. No és una mirada nostàlgica del passat, però sí admirada: “El paisatge antic era molt desforestat i això cal explicar-ho bé, no sigui cas que idealitzem un món que no ha estat”. De tant en tant, aflora el poeta Santesmases: “El vent fa parlar els arbres com si fossin un instrument musical. Els arbres sonen quan l’aire refrega les fulles i mou les branques”. La lectura del llibre m’ha fet pensar en obres que estimo, de qualitats similars. Per exemple, en L’any en estampes, de Marià Villangómez, o en el dietari Octubre, de l’enyorat Miquel Pairolí. També Santesmases, com el gironí, té presents els morts contemplant la terra.
El viatge de l’autor té lloc dins els Països Catalans. Un dels llocs pròxims a casa seva és la Conca de Barberà, presidida per l’imposant monestir de Poblet. Jo solc afirmar, sempre que hi hagi algú que em vulgui escoltar, que les coses, amb pluja, guanyen. Doncs bé una de les pàgines del dietari descriu un matí plujós a Poblet: “En dies de pluja com avui, en monuments històrics antics d’una certa majestuositat, com ara el monestir de Poblet, en algun lloc o altre l’aigua peta damunt de la pedra saltant des d’alguna gàrgola o escorrentia d’una teulada amb un soroll ben precís. Una música potent, constant i agradable que ens recorda la fluïdesa de l’aigua i el seu sentit de recorregut descendent. Més o menys és el que devia passar als pobles dècades enrere quan l’aigua escorreguda de les teulades saltava per les gàrgoles, o des de les teules, al mig dels carrers. Amb els anys s’ha conduït cap a les canaleres, que deriven cap a les clavegueres. Ara ningú es mulla per aquesta raó. Tanmateix, quan plou, hem perdut bona part de la música de l’aigua. La partitura s’ha encongit”.
Santesmases ha interpretat bellament la partitura del paisatge (encara que, en general, puguem tenir la sensació que s’ha encongit força, d’unes dècades ençà). Un llibre bell, sí; però, encara més, necessari, deixeu-m’ho dir així.
