Hi ha fites a l’horitzó que semblen condemnades a ser referents. El que la geologia i la meteorologia li han donat, la cultura l’omple de simbolisme. Muntanyes isolades al mig de la plana, formes singulars que les fan reconeixibles des de la distància o bé un relat que les fa mítiques sense tenir res destacable o no tenir gran alçada
Muntanyes que atreuen milers de persones cada any com Cruach Phádraig (Croagh Patrick en anglès), el lloc on suposadament el sant catòlic Patrici va dejunar i va alliberar Irlanda de les serps. Un cim més petit de menys de mil metres amb un tram final pedregós que sovint és recorregut de manera descalça a mode de penitència.
Muntanyes que no són muntanyes, sinó que són una roca gegant com Uluru (Ayers Rock en anglès) i que és un espai sagrat per a la població originària, malgrat que cada any desenes de milers de turistes irrespectuosos hi pugen. El mateix passa amb el fins fa poc MCKinley, també sagrat, i que fins fa poc no ha recuperat el seu nom original, Denali, i que cada any és escalat amb deliri per ser el cim de l’Amèrica del Nord.
Cosa que, fins on se sap, no ha passat encara a la muntanya màgica del budisme a l’Himàlaia, el Kailash. Un cim que, suposadament només és habitat per divinitats i que, teòricament, cap humà ha escalat, i que els devots només poden veure entre els núvols tot fent un pelegrinatge de diversos dies tot resant, caminant i estirar-se a terra cada pocs metres.
I de pelegrinatges religiosos també va el Mont Athos, muntanya i península grega alhora. Un espai reservat exclusivament als homes i preferentment de religió cristiana ortodoxa. Ple de monestirs masculins envoltats d’un cim altíssim barrejats amb cales idíl·liques. Una imatge de postal que reforça encara el seu simbolisme.
Simbolisme religiós que alguns no tenen, però que són identificables des de ben lluny i que també han assolit gairebé èpica espiritual. Torres del Paine, Masada, Cervino/Matterhorn, Fuji-San o el Kilimanjaro. Una llista que no s’acabaria mai perquè la geologia és omnipresent i la diversitat que produeix també.
A casa nostra, podríem fer la pròpia llista. Potser no encara portada del National Geographic, que ha ajudat a seleccionar aquesta llista a nivell mundial de manera més o menys conscient, però sí ben identificables arreu.
Segur que us ve ràpid la llista al cap: Montserrat, Encantats o Pedraforca. Però heu pensat en les Roques de Benet? En Sant Salvador d’Horta? En la Mola de Colldejou? En Busa? En fer una ruta d’eremitisme al voltant del Montsant com sí té l’Athos?
Les muntanyes màgiques són muntanyes que els humans les convertim en màgiques. I no ho oblideu, les Roques de Benet o la Mola de Colldejou ho són quan hi aneu, les fotografieu i les compartiu.
