La Montserrat Celdrán és psicòloga i ha dedicat la seva carrera a estudiar la gent gran: la seva manera de viure, els problemes que afronta aquest col·lectiu i com és vist per la resta de la societat. Aquesta conversa amb ella reflecteix com ens relacionem amb l’envelliment en general. Les preguntes fan referència als grans en general i també a les persones grans que tenim a prop, com els avis. Però aquestes qüestions ens porten la introspecció: quins prejudicis tinc jo, cap a la gent gran? Sóc condescendent? Com contribueixo a l’adultcentrisme? I, finalment: Com vull que sigui el meu envelliment?
Com et vas interessar per la gerontologia?
Jo vaig començar a interessar-me per l’envelliment en l’única assignatura obligatòria de Psicologia on es parla de gent gran. Era segon de carrera i tenia una professora que em va il·luminar, vaig adonar-me de com d’oblidat tenim aquest sector de la població. Encara ara, a les carreres, hi ha molt poca perspectiva d’edat. Jo sempre reivindico que tots els graus universitaris haurien de tenir aquesta perspectiva d’edat.
I com s’aplica la perspectiva d’edat a l’ensenyament?
Dediquis al què et dediquis, hauries de tenir en compte que els teus clients, pacients o usuaris envelliran. La perspectiva d’edat és necessària per fer un estudi de mercat, una campanya de premsa, un nou parc a la ciutat. Si no tens en compte la gent gran, estàs excloent moltíssima part de la població.
En el món de la comunicació, però, l’obsessió més per com arribar al públic jove i fidelitzar-lo!
Acabes de tocar un tema delicat! (riu). És complicada, la relació entre el periodisme i la gent gran. Ara es parla molt d’edatisme, i els mitjans en van plens. Hi ha titulars que fan molt de mal! “Ancià de no sé quants anys es posa contra direcció en una carretera”. Destaquem l’edat erròniament, perquè segurament no és el motiu que ha portat a aquell home a cometre l’error. I les notícies sobre gent gran sempre van acompanyades de fotografies de mans arrugades. De persones grans que miren les obres del carrer o juguen a bitlles. Però cal reivindicar la diversitat de la gent gran! La situació vital d’algú de vuitanta anys, no té per què tenir res a veure amb algú altre de la mateixa edat. Cal advocar per la complexitat de l’envelliment.
Quin és l’estereotip més estès sobre la gent gran?
Són tres, que van molt lligats. El primer és pensar que ser gran és ser depenent. El segon, associar l’envelliment a la pèrdua de motivació: és aquesta idea que la gent gran ja no té ganes d’aprendre res, que han perdut la curiositat o l’empenta. I finalment, associar l’envelliment a canvis de personalitat. Creure que la persona gran és inflexible, és rígida, és com un nen…
Com arribem a tractar a la gent gran així? Quan es comença a infantilitzar un adult que està envellint?
Comença molt a poc a poc. Primer són els pares que es preocupen pels fills, però arriba un moment on es gira la truita i ets tu, qui comença a preocupar-se pels pares. Aquest canvi de xip està molt bé, però s’ha d’anar amb compte perquè sovint va relacionat amb treure’ls autonomia. Dir, “mama, això ja ho faig jo que vaig més ràpid” o bé “no toquis cap electrodomèstic, això ja t’ho faig jo perquè tu no n’entens!”. No ens adonem que, tot i que volem ajudar, estem contribuint a la seva pèrdua d’autonomia. El que tu veus a la residència és el resultat de la idea que els adults sempre saben el que la gent gran necessita. El món funciona així, perquè és adultcèntric.
Com viu una persona gran, la pèrdua de la seva autonomia?
Com totes les discriminacions, s’acaba normalitzant. Jo que soc patrona d’Amics de la Gent Gran, on ajudem a les persones grans que se senten soles, he vist que la gent gran associa l’envelliment a sentir soledat, com si fos inevitable. La vellesa està connotada tannegativament que acabes associant que, la manera com et tracta la resta, és normal. Has normalitzat aquest maltractament!
És possible visibilitzar la soledat de la gent gran sense contribuir a normalitzar-la?
És el gran repte que hi ha en les imatges de l’envelliment. El problema que tenim és que quan intentem donar una imatge positiva, que hi ha moltes persones grans que envelleixen bé, ens passem de frenada. Acabem en l’edulcorització de l’envelliment. La clau està en els matisos. No podem obviar que hi haurà gent que entrarà en la vellesa tenint pèrdues físiques o mentals importants, que marcaran el seu procés d’envelliment. Hi ha molta gent que gaudirà de la jubilació, però que no està preparada mentalment per quan arribi la part negativa de fer-se gran. Ens falta entendre que envellir té coses bones, però que comporta pèrdues, i és aquí on cal demanar ajuda.
La soledat, segons dius, també defineix altres moments vitals, com l’adolescència.
Sí, i per això funcionen tan bé els programes intergeneracionals!. Quan ajuntes la gent gran i els adolescents, hi ha un clima de comprensió brutal. Són dos segments de la població en els quals recauen un munt d’estereotips negatius. Quan l’adolescent et diu, “és que a mi a casa no m’escolten!”, la persona gran respon que a ella tampoc li fan cas. Quan l’adolescent diu “vull prendre les meves decisions”, la persona gran diu que a ella també li qüestionen les decisions que pren, constantment. Però la soledat en l’adolescència, fins a cert punt, és necessària, és part de la cerca de la identitat d’un mateix que ens porta a sentir que no encaixem. Ara bé, si aquesta soledat causa mal i genera un clima d’aïllament i desconfiança, és un problema.
És possible tenir un sistema que ajudi a la gent gran a no frustrar-se en el moment de veure que envelleixen?
Afortunadament, el procés de pèrdues és progressiu. Les petites pèrdues ajuden a evitar el contrast. Però també t’hauries de poder sentir digne mentre envelleixes. Hi ha persones grans que no volen sortir al carrer perquè han de portar un bastó o un caminador. La imatge de dependència, de fallida, s’ha d’evitar. I això es fa dignificant la mirada cap a l’envelliment, veient com una cosa positiva que puguis sortir de casa, encara que et calgui ajuda.
Les persones grans també acaben sent dependents econòmicament.
La generació actual de gent gran, de manera general, han tingut una pensió i fins i tot un pis de propietat. Fins i tot alguns van ajudar a les generacions adultes a fer front a la crisi del 2008. A mi em preocupa la generació que ara en té cinquanta o seixanta… és un grup d’edat que ha viscut crisis i potser s’han quedat sense feina! Tindrem un percentatge de persones que entraran a l’envelliment en unes condicions econòmiques tocades i que hauran d’ajudar els que venen darrere, que potser estan una mica pitjor. Ara encara hi ha bones condicions, això sí: mentre no arriba la dependència. Pagar la dependència és molt car, assumir cures a casa o el cost d’una residència és astronòmic. I fins que no arribes a una dependència de grau 3, no tens recursos econòmics públics que t’ajudin a afrontar aquestes despeses.
Què és una dependència de grau 3?
És una persona que no es val per si mateixa en les activitats de la vida diària. Si té demència, té molts problemes en l’àmbit memorístic. Això ja és un grau elevat de dependència… es calcula amb una valoració tècnica que té en compte diverses activitats de la vida quotidiana: fer la casa, gestionar els seus diners, etc.
Si arribes a aquest grau de dependència, tens garantides les ajudes?
Hi ha moltes llistes d’espera, per entrar a una residència. Moltes persones moren abans d’entrar a un centre residencial. Tenim una gran crisi de cures. No ens n’adonem, però hi ha una crisi de cures si ajuntes el que l’estat ofereix i el que està preparat per aguantar un sistema familiar. Actualment, la família no aguanta les cures. El gran repte de les cures és repensar-les, perquè aquesta societat tan econòmica, activa i productiva no ens permet cuidar als altres.
Per què les famílies no aguanten les cures?
Hi ha hagut molts canvis socials, qui es dedicava a cuidar abans eren les dones. I està genial que les dones treballem, però aquesta mirada d’empoderament femení ens ha fet oblidar que algú ha de cuidar als altres. Aquí hi ha un buit que sovint es resol pagant a dones que malviuen cuidant a les nostres persones grans i, per tant, no s’ha solucionat el tema: és la dona qui continua cuidant. En unes condicions que no són les adequades. El nostre sistema no ha assimilat que cuidar és part de l’ésser humà i hauríem de tenir espais per a cuidar-nos a nosaltres i els altres. En comptes de desviar la mirada cap al “no cuidar”, hem d’assegurar-nos que tots -dones, homes, qui siguem!- tinguem cura dels altres. Aquest és el gran repte de la crisi de les cures.
L’atenció mediàtica que la gent gran ha rebut durant la pandèmia ha fet canviar la mirada que tenim sobre l’envelliment?
M’hauria agradat veure més impacte positiu. Es continua buscant el culpable pel que va passar a les residències. Algunes famílies encara ho deuen voler, però la resta el que volen és que hi hagi millores. S’han de deixar de buscar culpables i fer canvis, pensar on van els diners públics i com s’inverteixen. Si jo poso més recursos a les residències, aquests recursos arriben a les auxiliars? O es perden pel camí? Com milloro directament la vida de la persona gran? Ens hauríem de fer aquestes preguntes.
Però les residències tenen potencial per a convertir-se en espais útils? O sempre reforçaran l’aïllament de les persones grans?
Per mi són un bon recurs, o haurien de ser-ho. Hi ha gent que es queda a casa amb por d’anar a una residència que no rep l’atenció social i sanitària que necessita. Hi ha persones que acaben empresonades a casa seva. Per mi les residències són un bon recurs sempre que estiguin obertes a la comunitat, i que entenguin que és una llar per la gent gran! Un titular de diari que vaig veure parlava d’“interns”, però la gent gran que viu a les residències no són interns, són residents. És casa seva, no les hem de veure com un hospital. I això de compartir habitació… no hauria de ser així! Tots necessitem el nostre espai íntim el nostre espai personal. Queda molt per fer, per millorar el model de residències.
És un problema estructural, però com podem millorar la qualitat de vida de les persones grans que tenim a prop?
Hem d’escoltar-los, i escoltar bé! Cal una escolta activa a la gent gran. I cal planificar l’envelliment. Què faràs quan no et puguis valdre per tu mateix? Què voldràs que se’n faci, del teu patrimoni? Qui voldràs que et cuidi? Encara que impliqui pensar en una cosa que no voldries que passés, planificar és essencial. Perquè, si no, algú altre planificarà el teu envelliment per tu. I finalment, crec que és important deixar de pensar que la gent gran ha de rebre i ja està. La gent gran ha de donar! I això s’aconsegueix fent polítiques i creant activitats perquè les persones grans puguin aportar el seu coneixement a la comunitat.
