Massa vegades el fet de sentir moltes una frase o una idea fa que qui l’escolta l’acabi creient sense parar a pensar que allò que algú altre afirma pot ser no del tot cert o, si més no, pot ser discutible. Això quan no és directament una mentida i veiem un episodi de manipulació, però no és d’això que parlaré.
L’afirmació que Montblanc és la Carcassona catalana fa molts anys que tomba amunt i avall i sembla que es dóna per bona sense cap ombra de dubte per part de qui l’escolta i, encara menys, de qui la diu. A mi mai m’ha agradat aquesta comparació i ho he explicat a qui m’hagi volgut escoltar. Fins ara no havia tingut ocasió de fer-ho per escrit, però gràcies a aquesta gran “estructura de comarca i d’Estat” que és la Conca 5.1. avui ho puc fer. El tema dóna per a una extensa argumentació, però miraré de ser breu .
M’inspirà definitivament la gimnasta nord-americana Simone Biles durant els recents Jocs Olímpics celebrats a Rio. Algun periodista sagaç, d’aquests que han pensat molt les preguntes abans de fer-les, va plantejar a l’esportista que ja duia diverses medalles si ella era la propera Bolt o Phelps. I ella va respondre que era la primera Simone Biles dels Estats Units. Pim-pam.
Aquesta ferma voluntat i decisió de ser un mateix a partir del propi talent, el treball i l’esforç, i no mirar de ser una mala còpia de ningú és aplicable a qualsevol, tant en l’àmbit estrictament personal com en el professional.
També ho és a les destinacions turístiques i els territoris. I vaig recordar això de la Carcassona catalana. Està clar que Montblanc serà Montblanc o no serà. Amb els seus punts forts que la singularitzen i amb els seus punts febles que no permeten una progressió tan ràpida i eficient com alguns voldrien. Característiques, el bo i el no tan bo, que són de Montblanc i no pas d’altres indrets, i que per tant s’han de gestionar des de Montblanc i amb un model propi. Vaja, això es pot dir de qualsevol indret.
Per mirar d’argumentar l’afirmació que dóna títol a l’article, Montblanc NO és la Carcassona catalana, vaig fer un exercici d’entreteniment a Google. Vaig buscar les Venècies que hi ha al món, encara que -com tothom sap- només hi ha una Venècia:la de veritat, l’autèntica, la que té problemes per excés de turistes i un nivell de l’aigua que no deixa d’augmentar.
I després de fer-lo, faig les preguntes a les que em va donar resposta Google. Qui sap quina és la Venècia francesa? I l’holandesa? I la portuguesa? I la xinesa? I l’americana? I l’amazònica? I la catalana?
Doncs les respostes són Annency, Giethoorn en disputa amb Amsterdam, Aveiro, Suzhou, Fort Lauderdale, Belén a Iquitos, i Empuriabrava. I encara podríem trobar un triple empat en saber quina és la Venècia del Nord (d’Europa), que no queda clar si és Amsterdam, Sant Petersburg o Estocolm.
N’hi ha a cabassos de Venècies, però si parlem de la de veritat només n’hi ha una.
I em pregunto, on està la gràcia de ser la Venècia de qualsevol lloc? Estaré d’acord si algú diu que tal vegada així associarem aquella ciutat amb canals navegables per on accedir a edificis que estan a tocar de l’aigua. Més enllà d’això, cada ciutat té la seva personalitat, història, folklore, tradicions, gent, manera de ser.. que la fan única, singular i que li donen personalitat. És a partir d’aquests atributs que s’ha de presentar al món, i no pas com a succedani regional d’una icona universal.
Cada vegada que trobarem una ciutat emmurallada direm que és la Carcassona de no sé on? Perquè si és així segur que els gestors de la ciutat francesa estaran encantats, per la feina gratuïta de promoció que els estaran fent arreu.
En aquest no puc fer un llarg argumentari per justificar la meva afirmació diametralment oposada a tants títols que han obert reportatges en revistes, guies i diaris o hem escoltat dir a viatgers, visitants o convilatans.
He estat tres cops a Carcassona i diria que en les meves visites només he copsat diferències. Ara em permeto fer-ne un recull basat en l’observació i en haver fet una mica de recerca.
Carcassona (a partir d’ara posaré una C) és una ciutat occitana d’uns 45.000 habitants, 10 vegades més que Montblanc (a partir d’ara M). A tocar del riu Aude i el Canal de Migdia navegable (a M tenim el Francolí i l’Anguera!!). Està molt ben comunicada (llevat que té aeroport, podríem dir que M també). A la prestigiosa zona turística del País Càtar (M a la Ruta del Cister).
Com a tal, la ciutat està situada a la part baixa de la denominada Cité, una fortalesa militar que l’ha feta famosa internacionalment. És un espai declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO el 1997 (M difícilment ho serà mai). Ja havia estat catalogat monument històric el 1862 (M rep un reconeixement similar el 1947). Però, oh sorpresa!!, la Cité va estar a punt de ser enderrocada a l’inici del segle XIX. D’origen anterior als romans, des dels s.XIII disposava d’una doble muralla de carreus treballats de 3 kms de perímetre i 52 torres (1,7 kms i 30 torres a M), i al s.XVII, de resultes del tractat dels Pirineu va perdre tota la seva importància estratègica a la frontera entre França i la Corona Catalano-aragonesa. Mont-Lluís, a la Cerdanya regalada a França pel funest rei espanyol de la dinastia dels Àustria Felip IV, la substituí.
Què va passar per a que es volgués enderrocar? Havia estat prop de 200 anys mig abandonada, no hi vivia gaire gent i era prescindible per ser un cau de brossa. Historiadors i arquitectes entusiastes s’hi van oposar i la van salvar. El govern francès replantejà la decisió fins al punt d’encarregar la reconstrucció (polèmica i discutida pels puristes) a Viollet-le-Duc un arquitecte que morí deu anys abans que finalitzessin les obres l’any 1889.
A partir de llavors la Cité ha estat gestionada directament per l’estat francès (aquesta és la gran diferència), el 1903 passà a ser responsabilitat del ministeri de Belles Arts. Fa més de 100 anys que disposa d’oficina de turisme (no he trobat data de fundació). El 1905 ja contaven turistes i entre juliol i octubre van comptar-ne més de 8.000 d’estrangers. El 1913 ja eren més de 50.000 al llarg de l’any.
Actualment C i la seva regió disposen d’un gran pol d’atracció turística però al mateix temps tenen un problema amb el turisme. La Cité rep cada any uns 2 milions de visitants. Molts, sens dubte. Però resulta que l’immensa majoria només visiten la Cité, ignoren la resta de la ciutat i tampoc es preocupen de descobrir els voltants. La mitjana d’estada a la ciutat és de 4 hores. I els qui hi pernocten tenen una mitjana que no arriba a les dues nits per turista, tot i disposar d’un nombre important de places.
La Cité de C és una mena de gran parc temàtic on l’estacionalitat és molt acusada. Un lloc on el visitant només veu turistes. No hi ha vila quotidiana, la gent viu baix a la ciutat, no a l’antiga fortalesa. S’hi fan grans festivals culturals i artístics, i en destaquen els focs del 14 de juliol. Però són activitats amb poca ànima, no lliguen culturalment amb la realitat local. Això sí el cicles que s’hi programen són d’indiscutible gran qualitat.
Similituds amb Montblanc? No tot és l’aspecte exterior d’una muralla (que no s’assemblen massa), cal mirar l’interior (vaja, com en tot a la vida).
Per començar M mai ha estat una fortalesa fronterera militarment estratègica per a un estat. Des de la fundació va ser una vila que havia de ser important per la seva gent. Les muralles són modestes (amb un origen curiós que no explicaré ara), fetes de pedra de riu en la seva major part. S’han conservat gràcies a que sempre hi ha hagut gent vivint a M. Alguns ocuparen torres i les transformaren en vivendes i altres aprofitaren els murs com a paret de les seves cases. Si M hagués tingut un gran creixement econòmic durant la revolució industrial, segurament ara no disposaríem de muralla. Per tant, la misèria també hi ha tingut un efecte conservador. Ara bé, mai s’ha abandonat.
Quan ha tocat restaurar i recuperar la muralla està clar que no hi ha hagut un estat darrera que apostés per un projecte global amb el suport directe d’un ministeri. En qualsevol cas, tot l’impuls de restauració s’inicià cent anys més tard que a C i ja no se seguí el model historicista de C (observable a Olite, Navarra). Millor.
També l’aprofitament turístic (gestió, promoció, informació,..) del patrimoni arribà amb cent anys de diferència. L’oficina de turisme de M s’estrenà l’any 2000.
M no sembla ni pretén semblar un parc temàtic. Hi ha vida. Un dies està més ple (i quan estem de festa es nota) i altres sembla més buit (perquè la vida quotidiana ens fa estar a la feina, a l’escola o a casa). I quan s’organitzen activitats que atrauen milers de visitants es fa des de M, amb protagonisme de la gent de M. Ho hem vist a les recents Festes de la Serra i ho veiem cada any durant la Setmana Medieval i els festivals Brickània, Terrània, Clickània i Safrània.
M no sabem del cert quants visitants té al cap de l’any. Per l’oficina de turisme en passen prop de 60.000 a l’any. Per a un poble de 7.400 habitants està prou bé. Llunyíssim dels 2 milions de C (50 vegades la seva població). Tanmateix, hi ha un detall semblant: la majoria dels visitants hi passen unes hores (la mitjana de 4 hores és similar), i pocs hi pernocten.
A C tenen feina a informar turistes que arriben d’arreu del món i a M tenim feina a comunicar per tal de captar turistes. Compareu els comptes de Facebook i Instagram de les dues oficines de turisme. Mirant la xifra de seguidors es veu el poc necessari que resulta per a C dedicar-s’hi.
Jo no hi veig massa similitud, però si em preguntessin si m’agradaria que M s’assemblés molt més a C la meva resposta és NO.
Per començar, impossible absorbir un volum tan enorme de gent sense pagar un peatge inassumible. Cap ganes de perdre la vida al nucli històric d’on fugiria tothom per fer lloc a negocis turístics efímers sense arrelament ni interrelació amb el territori. Mai voldria canviar la nostra manera de viure, de fer festa, d’organitzar esdeveniments per una fantàstica programació de grans espectacles que ens recordarien els que es fan en un parc temàtic (atractius, meritoris, però asèptics, sense ànima ni relació amb l’entorn).
Tenim molts pobles i ciutats on inspirar-nos i agafar idees per desenvolupar projectes. Però aquests projectes han de ser propis, en base a les nostres fortaleses i debilitats, mai pensant que perquè s’aplica amb èxit en un altre indret haurà de ser bo per a nosaltres, encara que algunes característiques facin pensar que som el mateix. No hem de mirar ser el noséqui català. Agafant la resposta de Simone Biles, hem de mirar de ser un referent com a Montblanc de Catalunya.
En resum: Montblanc NO és la Carcassona catalana.
